No són, doncs, articles que aspirin a la distància i a la fredor. Com diria Jean Paul Sartre, són textos que prenen partit amb un compromís militant i situat en el seu temps. Estan escrits a partir d’experiències biogràfiques que, des de l’exercici del periodisme de trinxera, han intentat reflectir una mirada heterodoxa d’un historiador sobre el seu entorn immediat. Un fil comú els travessa: la reivindicació nacional mallorquina sense essencialismes ni folkloritzacions en el rerefons de l’univers mediterrani.

Aquesta aproximació no és neutral. Ve animada, per descomptat, per una perspectiva empàtica amb l’ “ésser” illenc. El punt de partida és la constatació que els mallorquins d’origen català començaren a identificar-se internament com a mallorquins a partir del segle XV. Van crear una identitat amb elements comuns amb la resta de terres de parla catalana però clarament diferenciada. Per això, Trobat invoca l’estudi del medievalista mallorquí Antoni Mas que desenvolupa el concepte de “criollització“, com procés de “mallorquinització” que es produeix de forma semblant al que va passar amb les colònies castellanoandaluses a Amèrica del Sud o les angleses d’Amèrica del Nord. Com elles, Mallorca també crearà una nova identitat nacional pròpia. I a més, diferenciada de la resta d’illes baleàriques. Més enllà de les formulacions comunes o administratives de l’arxipèlag, les illes tenen singularitats geogràfiques, culturals i històriques singulars. El domini britànic durant una mica menys d’un segle sobre Menorca, per exemple, li confereix una idiosincràsia diferent a Mallorca.

El flamenc, cultura mallorquina

Des d’aquesta singularitat illenca, un Trobat més literari ens fa viure, respirar, imaginar, somiar, i rebel·lar-nos a favor d’un poble heterogeni, en el qual la reflexió i la passió es donen la mà i l’estètica i l’ètica es busquen per crear un món millor. S’endinsa, llavors, en la comprensió de la psicologia col·lectiva, antropològica i geogràfica de l’ “homo mallorquinensis”. Com Josep Pla sobre Catalunya, ell diu “som italians” però amb un individualisme exacerbat, de tarannà llunàtic. Ens descriu un país viu, ple de contradiccions i mestís, on reivindica el flamenc com a cultura mallorquina i lliga Palma amb la “Part Forana”. Es un relat àgil on el llegat musulmà o jueu de l’illa són les runes benjaminianes des d’on construir el “nosaltres” del futur.

En les seves estampes illenques també hi apareixen els amos del camp de cotó, el passat esclavista, els pagesos, la tramuntana illenca, els glosadors i els poetes, els silencis i els secrets a veus, l’alteritat del ‘moro’ i els protestants, els insignes representants de la dreta anticatalanista, l’aristocràcia mallorquina i les elits que espolien a les illes igual que arreu, la lluita per obrir fosses i per l’enderrocament del monòlit feixista palmesà de Sa Feixina, la significació de la diada nacional el 31-D i la televisió pública IB3, la problemàtica de la immigració o la multiculturalitat.

En el llibre s’hi descriu Mallorca com país que forma part d’unes illes mediterrànies amb una posició fronterera, enmig del mar, i més a prop d’Algèria que no del Marroc. És en aquest punt, on en les seves pàgines ressona l’eco menorquí d’un Albert Camus d’origen algerià. El filòsof francès reivindicava l’essència mediterrània d’unes illes solars que s’obrien com a flors als seus visitants. Camus, com ‘pied noir’ i alhora representant del cafè dels existencialistes parisencs, tenia un peu en cada costa i sempre va reivindicar a la vegada el mediterrani europeu i africà, aquest continent líquid envoltat de terra.

Pont entre els Comuns i la CUP

Darrere tot plegat hi batega una proposta de país que parteix d’una crítica severa al sectarisme i els vells dogmes de cert pancatalanisme independentista. Trobat impugna la voluntat d’imitar i trasplantar a Mallorca les dinàmiques del “procés” –el “tenim pressa”– per trencar la calma illenca. Com diu ell, “massa estelada per tan poca gent i massa poca preocupació pel subjecte real de la sobirania mallorquina, que són més les kellys –’las ke limpian los hoteles’– de Magalluf que els nacionalistes de tota la vida”. L’autor per això, tot i que no abandona l’horitzó compartit dels Països Catalans, posarà més èmfasi en la realitat mallorquina.

En un context així, Trobat defensa Mallorca com una nació per ella mateixa, un subjecte polític diferenciat de la resta. De fet, Mallorca ha estat l’illa on més s’ha desenvolupat un moviment nacionalista propi que lliga l’especificitat mallorquina amb una catalanitat plural. No és casualitat, que com evoca l’autor, fou en aquesta illa on apareixen els primers partits amb una clara reivindicació nacionalista. Dins d’aquesta tradició, en les pàgines del llibre hi apareixen el pensament de Damià Pons, Josep Melià o el poeta Josep Maria Llompart. I en aquesta presa de consciència, sense dubte, hi té una forta influència la presència constant d’escriptors, polítics i intel·lectuals mallorquins a Barcelona. El mateix Trobat com a mallorquí resident a Barcelona n’és un bon exemple. És deutor de la tradició del catalanisme popular del mallorquí Gabriel Alomar que també vivia a la capital barcelonina.

De fet, Alomar es definia a si mateix com a català de Mallorca perquè entenia que l’illa formava part de Catalunya. Per això, la realitat dels Països Catalans era un element estable del seu ideari. Durant la discussió de la Constitució del 1931, a diferència dels diputats catalans, Alomar va defensar derogar la prohibició de federació dels diferents territoris de parla catalana amb l’esperança de connectar Mallorca a Catalunya. I així poder situar l’illa sota una influència del moviment catalanista progressiu que pogués trencar amb el seu tarannà reaccionari, agrari i caciquil.

Una imatge de la presentació del llibre a Palma, que Toni Trobat va compartir amb Neus Tur, politòloga i activista feminista, Laura Camargo, diputada de Podem al Parlament Balear i Nanda Ramon, exregidora de Cultura de l’Ajuntament de Palma.

Uns Països Catalans confederals

A diferència d’Alomar, Trobat reivindica l’insularisme i es definiria més com a mallorquí a Catalunya que com a català de Mallorca perquè no considera que l’illa sigui una simple prolongació o una part de la Catalunya que Josep Guia defensava en el seu clàssic “És molt senzill: digueu-li Catalunya”. El periodista parteix de la premissa que els Països Catalans com a nació cultural requereix per consolidar-se com a realitat supraterritorial que cada una de les seves nacions polítiques avanci amb els seus propis ritmes i formes. Els mallorquins, sens dubte, poden fer camí, sense necessitat de dependre dels catalans. Per això, Trobat s’inspira amb una afirmació d’estil fusterià com la que diu “els Països Catalans seran d’esquerres o no seran” per acabar sentenciant que “els Països Catalans seran confederals o no seran”.

El seu mallorquinisme tampoc pivota sobre l’únic eix de la llengua. La màxima dels Joves de Mallorca per la Llengua que “la llengua és l’ADN del nostre poble” li sembla que empetiteix el “nosaltres” del futur. Amb aquesta intenció introduirà un concepte laïcitzant de nou “mallorquinisme” que trenca la proposta fusteriana canònica dels Països Catalans entesos només a partir del fet lingüístic. El seu ‘nosaltres’ mallorquí no és com el ‘Nosaltres, els valencians’ de l’escriptor de Sueca. La seva és una mallorquinitat líquida “de platges guapes” –diu irònicament- que aspira a extirpar la càrrega etnolingüística dels que somnien una Mallorca purificada. Ell somia una “república mallorquina on sorgeixin grans cantaoras y cantaores” que connectin amb les classes populars de tots els pobles d’Espanya i que configurin una cultura diversa a l’illa juntament amb els glosadors mallorquins. L’ADN del seu “nosaltres” del futur està fet del missatge intercultural, del feminisme, dels valors republicans i de la defensa de tots els drets socials i polítics en una illa que no ha deixat de rebre immigració des dels anys seixanta