El judici del cas Palau ha suposat un autèntic terratrèmol polític. Des d’alguns àmbits s’ha intentat presentar com l’enèsima agressió contra el nacionalisme català. I s’ha cridat a tancar files. Des d’altres, en canvi, com una prova del seu caràcter intrínsecament corrupte. Ni una ni l’altra, però, són interpretacions versemblants. El fenomen de la corrupció no té res a veure amb el procés sobiranista. No és tampoc una ocurrència pèrfida del PP, al marge de certs muntatges com el sofert per l’exalcalde Trias. Les trames corruptes existeixen. I s’han alimentat durant dècades de la promiscuïtat entre el món polític i econòmic d’un règim caduc. Que aflorin ara, això sí, sembla obeir a la seva descomposició. I al fet que el partit de Mas s’hagi sumat a les files independentistes. Els governs de Madrid han perdut un soci clau i han trencat els acords de mútua protecció.

Des que es va erigir en les noves sigles convergents, el PDeCAT ha volgut marcar distàncies amb les velles rèmores del passat. Desempallegar-se d’elles, però, no és una operació tan senzilla. La forma d’abordar el cas del Palau n’és una bona prova. El govern va descartar inculpar CDC, malgrat les evidències incriminatòries vistes en el judici. I quan l’Ajuntament ho ha exigit, s’ha mostrat molest. La portaveu Munté ho ha tractat com una maniobra “frívola”, “deshonesta”, per polititzar la justícia i el Palau. Apuntar als altres és una estratègia eficaç per eludir responsabilitats. Qui ha utilitzat en benefici propi el Palau, de fet, ha estat el partit de Mas. Primer com a tapadora per presumptament finançar-se il·legalment. I ara, com a estratègia per encobrir-ho. Per evitar, per exemple, que se li reclami els 6,6 milions presumptament desviats cap a les seves butxaques. La seva presència, i capacitat d’influència, en els seus òrgans de govern ha estat decisòria. Es produeix, així, un clar conflicte d’interessos. Qui ha de retre comptes del desfalc pertany al mateix govern de la institució saquejada. És comprensible que un acusat no col·labori amb la justícia. O que faci els possibles per esquivar una condemna. Quan s’ocupen institucions públiques, per contra, no poden primar els propis interessos per sobre dels generals. O dels perjudicats que, davant una hipotètica condemna, han de poder rescabalar-se.

Exercir l’acusació no és polititzar la justícia. És fer valdre un dret. I un compromís d’higiene democràtica. El Consorci del Palau i la Diputació de Barcelona ho feien abans del 2011 i el 2015, respectivament. Les victòries de CiU i de Junts pel Sí són les que van propiciar el canvi. Es va imposar, llavors, un criteri polític per sobre del jurídic. Tampoc és una simple “dèria” dels comuns. Entitats ciutadanes com la FAVB fa anys que ho reclamen. En una votació històrica, el Parlament també s’hi ha sumat. L’oposició en bloc i una part del govern (ERC, Demòcrates i alguns independents) van instar l’executiu de Puigdemont a tornar a exercir l’acusació. Aquest mandat del màxim òrgan de representació del poble català es pot obviar. O fer-se efectiu, com recordava el diputat Salellas, en la propera votació del Consorci. És una oportunitat del govern de Junts pel Sí i del PP per dissipar dubtes sobre la seva honestedat. El primer pot demostrar que qui mana no és ja la vella Convergència. I el segon, que l’absència de l’executiu central en l’anterior reunió no obeeix a un simple intercanvi de cromos. O a una reedició d’antics pactes per buscar noves formes d’impunitat.

La decisió no és fàcil. No s’està demanant al PDeCAT, però, que oblidi qui és i d’on ve. Se li demana un acte de responsabilitat en defensa del país. I dels milers de militants i simpatitzants que confien en la seva refundació. No fer-ho comportarà conseqüències. Els 6,6 milions poden acabar, en comptes del Palau, a les arques estatals. També pot ser motiu de desil·lusió entre qui fa bandera d’un “país net” en el procés d’emancipació nacional. Quan es compleixen just sis anys del 15-M, s’ha d’exigir no abaixar la guàrdia. I posar fi a les inèrcies del pujolisme com a sistema de poder que tendia a confondre el país amb el partit i la família. Amb la corrupció no hi ha mitges tintes. O s’està a favor de qui l’ha practicat o s’està a favor de qui l’ha sofert. La corrupció és un mal endèmic que destrueix la democràcia. Davant d’ella, no es pot mirar cap a l’altra banda. Qui busca la seva impunitat, en efecte, és tan responsable com qui la provoca.

El comandament policial fou ingressat a l’UCI i sotmès a una complicada operació en la qual li van extirpar la melsa. Durant cinc dies, l’Ajuntament va ocultar l’incident i això va donar peu a multitud de conjectures. Una polèmica preestiuenca amb tots els ingredients d’un fulletó: querelles contra els cronistes, pugnes inflamades entre partits i detectius i meuques incloses. I és que encobrir o silenciar alguna informació incomoda per part dels poders públics gairebé sempre minva la credibilitat, fins i tot en una societat democràtica, de les versions oficials.

El major atemptat terrorista perpetrat en territori europeu, el 11-M, i l’ocultació durant tres dies de la seva autoria per part del govern del PP encara és a la memòria col•lectiva d’una ciutadania que va haver de reivindicar al carrer el seu dret legítim a saber.

En el cas Vilaró, al final se’ns va dir que el misteriós objecte volador era, ni més ni menys, un projectil de goma disparat per la pròpia policia catalana. O sigui, una espècie de bala perduda del foc amic. Més enllà de tot el rebombori mediàtic i la major o menor consistència de la versió oficial, persisteix un interrogant sense respondre: per quin motiu es podria voler sostreure al coneixement de l’opinió pública un esdeveniment tan singular?

El comandament policial no es va amagar darrere subterfugis o dispenses acovardides. Va assegurar que ho va fer –i ho tornaria fer– “per lleialtat al sistema”. Un vassallatge que es deu més a interessos corporatius que a un sistema definit com democràtic i de dret. La portaveu municipal, Assumpta Escarp, en canvi, va al·ludir al respecte a la “intimitat” de l’afectat que, no obstant, no era un agent qualsevol, sinó el propi cap policial de la Guàrdia Urbana de servei i en exercici d’una funció publica.

Aquests arguments semblen obeir més aviat a una vella temptació predemocràtica que pretén excloure les actuacions policials de la crítica i el debat polític. El dret a la informació i a la veritat fou ràpidament sacrificat per un discutible sentit de raó d’Estat. Això resulta especialment greu quan la pròpia identitat de la víctima –el comandament que codirigia el dispositiu policial– dissipa qualsevol dubte sobre l’arbitrarietat i el descontrol que va presidir l’actuació. La qüestió central de la controvèrsia, no obstant això, hauria de ser una altra: ¿resulta admissible l’ús d’uns projectils que poden superar els 250 quilòmetres per hora i que amenacen greument la integritat física, no ja del cap de la policia, sinó de qualsevol persona?

Les associacions de drets humans porten temps reclamant un debat ampli sobre l’ús d’aquesta i altres armes policials. El 2005 l’ús no autoritzat de les porres extensibles per part de la Guàrdia Civil va causar la mort d’un agricultor a la caserna de Roquetas de Mar. Dos anys més tard, algunes unitats dels Mossos van adquirir les temibles pistoles Taser, que havien causat desenes de morts en el continent nord-americà, com la d’un polonès en un aeroport canadenc. El mateix any va entrar en escena el punxó anomenat Kubotan, utilitzat sense autorització pels antidisturbis catalans en el cos a cos d’una manifestació a Barcelona.

Els riscos d’aquests ginys són evidents. Instruccions internes recents –la 4/2008 i la 5/2008– aprovades pel govern català ja han prohibit el Kubotan i la pistola elèctrica. En el cas de les escopetes antiavalots i les pilotes de goma, el balanç del darrer any a l’Estat espanyol és preocupant: 60 persones hospitalitzades i 4 que han perdut un ull. Els seus efectes fins i tot poden ser letals, com ho ha sigut en diverses ocasions. En la majoria dels països europeus ja estan prohibides i s’han substituït per mètodes a priori menys contundents. En l’Estat espanyol, en canvi, encara avui formen part de l’equip reglamentari de les unitats antidisturbis dels cossos policials estatals i autonòmics.

Res d’això té que veure amb ideal normatiu d’un Estat de dret en què la gestió de l’ordre públic exigeix un ús estrictament regulat i controlat de la força. A més del desplegament dels mitjans o tècniques dissuasius que siguin el menys lesives possible. La lleialtat al sistema, o si és prefereix, als principis que el sistema assegura defensar, exigeixen no tancar en fals incidents com el de Xavier Vilaró. Ell ha estat, segurament, la víctima més insigne d’una pilota de goma. Esperem que sigui la darrera.

A Carles Guillot

]]> http://www.nohihadret.cat/2008/08/bales-de-trajectoria-erratica-el-sorprenent-cas-vilaro/feed/ 0 http://www.nohihadret.cat/2008/06/simbols-com-a-arma-llencivola/ http://www.nohihadret.cat/2008/06/simbols-com-a-arma-llencivola/#comments Fri, 20 Jun 2008 22:59:10 +0000 nohihadret http://www.nohihadret.cat/?p=341 La defensa de la Corona i dels símbols de l’Estat ha desfermat en el darrer any una reacció gairebé colèrica del poder judicial i de bona part de la classe política. Aquesta actitud irada ha originat restriccions desproporcionades a la llibertat ideològica o d’expressió i una degradació considerable de la qualitat democràtica de l’esfera pública. Si es compara amb la major laxitud exhibida en altres ocasions, la singular bel·licositat institucional enfront de les recents crítiques a la dinastia reial o a la bandera espanyola bé podrien ser percebudes com un símptoma inequívoc de feblesa. La darrera reprimenda del president del Congrés, José Bono, a l’exhibició d’una bandera republicana n’és el darrer exemple.

En realitat, tant els tribunals europeus com el Tribunal Constitucional espanyol han deixat clar que en un sistema democràtic el camp de joc de la dissidència no pot ser sols el que el poder consideri “acceptable”. Per contra, inclou la crítica acerba, feridora, fins i tot aquella mancada de rigor intel·lectual o d’esprit de finesse. Tractant-se d’institucions com la Corona o dels mateixos símbols estatals, podria dir-se de fet que aquest marge hauria de ser més vast i impertorbable.

En primer lloc, perquè el monarca és, entre altres coses, el garant d’un principi disputat ja des de temps de la primigènia nissaga borbònica: el de “la unitat i integritat de l’Estat”. En nom de la “unitat” es van cancel·lar les
llibertats polítiques i culturals catalanes el 1714. La seva conservació va ser la comesa primordial que Francisco Franco va encomanar a Joan Carles I en designar-lo legalment el seu successor i, encara avui, segueix sent una de les funcions bàsiques que la Constitució de 1978 reconeix a la Corona. En segon lloc, perquè sent l’estendard d’un principi que hauria d’estar obert a l’escrutini públic, el rei manca de responsabilitat penal o civil i no es troba sotmès a cap control electoral. En tercer lloc, perquè en el text constitucional la mateixa monarquia hi figura com una institució ferotgement blindada, de manera que la reforma de qualsevol dels elements abans esmentats resulta en la pràctica gairebé impossible.

I el mateix es podria predicar d’altres símbols de l’ Estat, com la bandera. L’ actual insígnia rojigualda es va dissenyar com a pavelló naval amb Carles III –d’igual ascendència borbònica– el 1785, i es va assumir com a bandera “nacional” –encara que només dugués l’escut de Castella– amb Isabel II, el 1843. Va ser objectada durant els dos interregnes republicans però rescatada per una dictadura franquista que la va distingir amb l’àguila de sant Joan. A pesar del canvi que va suposar el nou ordre constitucional, l’actual llei de banderes, del 1981, també col·liga la bandera bicolor a la “unitat i integritat de la nació espanyola”. Un eminent objectiu que igualment l’exèrcit ha de resguardar amb aire marcial, com bé recorda el cèlebre article 8 de la Constitució espanyola.

En definitiva: hi ha bones raons per pensar que la reialesa o la bandera són percebudes, per una part apreciable de la ciutadania, com símbols que encarnen injustícies passades i valors avui qüestionats. Només per això haurien d’estar subjectes a una crítica fins i tot més àmplia que altres institucions públiques. Per contra, no només l’ordenament constitucional sinó també el dret penal els atorga un blindatge desorbitat que posa en una evidència crònica la manca de salut democràtica del sistema polític.

El 1990 el Tribunal Constitucional va entendre que una crítica periodística que rememorava el passat franquista de Joan Carles I estava emparada per la llibertat d’expressió i que no podia ser considerada cap oprobi o incitació a la violència. A partir de llavors, no obstant això, l’espai per a la crítica s’ha anat constrenyent de forma inexorable. En l’últim any, els signes de la reculada s’han succeït de manera inquietant. Primer, les invectives censuradores contra El Jueves per una vinyeta d’un clar candor si es compara amb les àcides caricatures antimonàrquiques dels germans Bécquer, fa més de dos segles, o amb alguns gags televisius de Polònia. Després, la severa actuació contra Enric Stern i Jaume Roura, els joves acusats de cremar fotos reials que, entre altres extrems, recordaven el lligam de l’actual monarca amb el règim franquista. Finalment, l’irregular procés contra Francesc Argemí, el jove independentista acusat de despenjar una bandera espanyola a Terrassa.

Es podrà argumentar que també “la diversitat d’Espanya” i els símbols autonòmics es troben tutelats per l’ordenament jurídic. L’asimetria, no obstant això, és palmària. La policia, els jutges, el Codi Penal –i fins i tot les anomalies processals– només solen aparèixer quan els qüestionats són “la indissoluble unitat de la nació espanyola” o alguns dels símbols que l’apuntalen. Es pot considerar aquesta reacció com un signe de fortalesa? Més aviat al contrari. Tant la Corona com els símbols de l’ Estat són institucions i símbols de poder, sí. Però es tracta d’ un poder trontolladís. Un poder impugnat que, en sostreure’s al debat públic i sobreactuar enfront dels seus adversaris, en realitat delata una lenta però persistent pèrdua d’hegemonia social.

Després d’ un llarg periple d’ entrebancs i incertituds, els líders europeus han enllestit un nou text que reemplaça al no nat Tractat constitucional per regir els destins de la UE a partir del gener del 2009. Com fa tres anys, les lloances i gestos solemnes d’enhorabona han tornat a poblar les fotos oficials. Com fa tres anys, bona part dels comentaristes ha realçat el pas “endavant” que el nou Tractat comporta. Com fa tres anys, no obstant això, despunten alguns interrogants ineludibles.

El primer: aquest Tractat atansa la UE als ciutadans? La resposta és desafortunadament negativa. El secular secretisme intergovernamental ha tornat a traspuntar afermat. La discussió pública del nou projecte ha estat pràcticament nul·la. Ja no es parla de Constitució ni de Convenció per a Europa. Ja no es desenllustren els grans emblemes: bandera, himne, Ministre de relacions exteriors, lleis europees. En conseqüència, les elits comunitàries perden en legitimitat simbòlica. Però es desempalleguen, com bé ha entès el president francès Nicolás Sarkozy, d’un llast feixuc: la necessitat de consultar al poder ‘constituent’, a les imprevisibles poblacions europees.

La versió disponible del Tractat de Reforma consta de 255 pàgines. A més de 12 Protocols i 53 Declaracions, s’ enclouen en elles els preceptes que modifiquen els ja extensos Tractats vigents. El resultat, més que un “mini-tractat”, és “un maxi-tratat” inassequible fins i tot per als experts. Un garbuix ostentós de normes que se sotmetrà a votació parlamentària sense que a penes resti temps per al seu escrutini públic.

Segon interrogant: implica aquest nou Tractat un instrument de democratització de la UE? La resposta també és decebedora. A mig segle del Tractat de Roma de 1957, els òrgans que disposen de més poder en la UE segueixen sent els menys representatius i els que menys controls democràtics tenen: el Consell, la Comissió, el Tribunal de Justícia o el totpoderós Banc Central Europeu. L’únic òrgan representatiu –el Parlament– reté una certa capacitat de veto. Però continua sense ser un autèntic legislador i ocupant un paper subaltern en el conjunt de l’aparell institucional. El llegat de reformes institucionals que el Tractat de Lisboa deixa darrera seu és un rèdit bastant desencisador. Un president del Consell amb un mandat més llarg, major pes per als parlaments nacionals en el control de projectes europeus, un cap de diplomàcia de baix perfil i nous mecanismes de votació per a gestionar una Unió amb 27 membres. Molt poc respecte les expectatives “constituents” destrabades fa tres anys.

Tercer interrogant: es dóna el salt a l’Europa social exigida per la majoria de votants francesos i holandesos que van dir un “no” sorollós al Tractat Constitucional? Més aviat el contrari. S’insisteix a lliurar l’ànima del procés d’integració a la “competència lliure i no falsejada” i a la circulació gairebé il·limitada de capitals i serveis. Darrere d’aquest malendreç hi batega una assumpció sense complexos de les privatitzacions, de la precarissació del mercat laboral –ara sota els designis de la flexi-seguretat– i del constrenyiment de la despesa social.

Igual que en la Euroconstitució, el nou Tractat estipula que els Estats haurien de “millorar progressivament les seves capacitats militars”. Però aquesta verbositat audaç desapareix en matèria social o ambiental. S’institucionalitza, així, una doble rasadora que la UE arrossega fa temps. Quan es tracta d’avençar en polítiques privatizadores i militaristes, el llenguatge dels Tractats és loquaç i les normes diàfanes. Quan es tracta, en canvi, d’impulsar l’harmonització a l’alça de les polítiques socials i ambientals, es recorre a proclames més o menys vaporoses i a al·locucions a la “coordinació” desproveïdes de tot previsió pressupostari.

No cal cridar a engany. Poc fa el nou Tractat fa per a desvallestar el crònic dèficit social, ambiental i democràtic que afligeix a la UE. L’assumpció del caràcter vinculant de la Carta de Drets Fonamentals o la inserció d’una o altre competència per al Parlament són episodis aïllats que no trastornen la fermesa del rumb adoptat. S’esvairà, per un temps, l’apel·lació formal a la paraula Constitució. Però la Constitució material de la UE, les relacions de poder travades subreptíciament entre les elits comunitàries i estatals, i entre aquestes i els incontrolats poders privats que concorren al seu redós, romandran impertorbables.

En casos com l’espanyol, l’arenga contumaç al europeisme com superació del passat i promesa de benestar ha fortificat una acceptació acrítica del procés d’integració. Però el mite ha començat a perdre manxa. La colossal abstenció –un 56%– en el referèndum sobre el Tractat constitucional, sumada als vots negatius i nuls, és un signe simptomàtic que no ha de ser menysvalorat.

Després de l’acord de Lisboa, el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, es va apressar a anunciar que més que davant un simple Tractat, estàvem davant un “projecte fundador (…) per a una nova Europa”. Però després d’ aquest engrescament pompós pour la galerie traspua un panorama molt menys lluminós. Què ocorrerà, en efecte, quan comencin a desengreixar-se les ajudes regionals, quan la convergència europea desemboqui en més privatitzacions, major precarissació laboral i menys despesa social? Bastarà amb invocar, entre panegírics i fotos autocomplaents, nous Tractats o Constitucions que introdueixin “petits passos endavant”? O haurà arribat, per fi, el moment de cavil·lar la refundació democràtica d’un projecte que ha deixat de ser per a molts sinònim d’ il·lustració i d’ alternativa civilitzadora? Aquests són només tres interrogants, però molts més altres queden oberts.

]]> http://www.nohihadret.cat/2007/12/europa-i-el-tractat-de-lisboa-nova-passa-avant/feed/ 0