Per desmuntar aquesta falsedat cal fer cronologia dels fets. Sis mesos abans de la cita electoral, la notícia sobre Trias es publicava a la portada d’El Mundo. Quan va aparèixer, a diferència d’altres partits, cap portaveu dels comuns va reproduir-la. Semblava poc contrastada. Es pot comprovar a les hemeroteques. De fet, es van donar instruccions clares de no fer declaracions o piulades. Uns dies després, la pròpia banca suïssa va certificar que tot era fals. En aquell període, Trias no va ser l’única víctima de les maquinacions de l’Estat. A les portes de les eleccions, Interior no va permetre als comuns concórrer amb el seu nom originari –Guanyem– presentat mesos abans a l’opinió pública.

La campanya electoral va ser crispada. Cap partit, però, va fer referència als falsos comptes de Trias. Fer-ho quan no es sabia que la informació era falsa, podia tenir una disculpa. Fer-ho després, no. Hagués estat no només deshonest, sinó motiu de querella per calúmnies. Com s’explica llavors la falsa acusació? Doncs, tot ve d’una burda manipulació de les paraules de Colau en un míting a Nou Barris el maig del 2015. Allà va dir que Aguirre i Trias tenien en comú estar “rodejats per la corrupció”. La candidata feia referència, en concret, a que “Trias era la mà dreta de Pujol i Aguirre, tenia a la seva mà dreta imputat per la Púnica (…) també tenen a Bárcenes, Millet i un munt de casos de corrupció al seu voltant”. En un altre moment del míting, va dir que “CiU i PP tenen una altra cosa en comú: tenen la mania per privatitzar serveis bàsics, per retallar drets fonamentals (…) i per fer-ho ens diuen que no hi ha diners quan després tenen milions de diners a Suïssa, Andorra. Què no hi ha diners? Amb tots els diners que s’han mogut en el Palau de Música!”. Es pot comprovar en el vídeo aquí. En els mítings s’havia fet alguna al·lusió a les formes de fer política “mafiosa” del PP i de CiU. I a la informació contrastada sobre els comptes d’Andorra i Suïssa del dirigent del PP, Luís Bárcenas i de CiU, Jordi Pujol. Fets que coneixíem bé. Ens havíem querellat contra els dos davant els tribunals. Mai, però, cap atribució de fets delictius a Trias.

L’expressió de “partit mafiós” va ser un recurs electoral segurament massa dur i l’afirmació que l’exalcalde estava envoltat de corrupció pot semblar injusta. No es pot oblidar que, no obstant, la corrupció no és un invent de l’Estat. I que a Catalunya afecta de forma significativa al món convergent. Tot sovint s’ha intentat utilitzar el procés sobiranista per ocultar aquesta evidència. O per tancar files i denunciar complots. És una vella estratègia de la cultura pujolista quan el partit, la família, els negocis i el país es confonien. I qualsevol atac al partit es presentava com una agressió a Catalunya. Bon exemple d’això fou la crida del Govern de Pujol a mobilitzar-se contra l’oposició que denunciava el cas de Banca Catalana. A la sortida del Parlament, es van produir insults i agressions contra diputats com Raimon Obiols. Un episodi impune que contrasta amb la severa condemna dels indignats per la seva protesta davant el Parlament.

El primer que crida l’atenció d’aquest assumpte és que tot comenci amb una denúncia de l’ultradretà Josep Anglada. I que aquesta sigui recolzada per la Fiscalia. O que no deixin declarar a Coma en els jutjats de la seva ciutat. Els arguments de la imputació també són sorprenents. La sedició, segons el Fiscal, s’hauria comés quan l’edil va afirmar en un ple que “per fer la truita caldrà trencar els ous”. O quan va comminar als assistents a prendre’s “molt de debò la declaració de sobirania del Parlament”.

Aquesta forma d’interpretar les coses és un autèntic disbarat jurídic. No resulta estrany que l’altre protagonista d’aquesta creuada sigui el mateix magistrat, Ismael Moreno, que va enviar a presó a dos titellaires per una obra de teatre. Opinar no pot ser mai delicte. Els actes que es volen investigar són posicionaments polítics en el marc de la llibertat ideològica i d’expressió d’aspiracions o anhels polítics. Amb aquest argument elemental els altres magistrats de la pròpia Audiència Nacional van arxivar denuncies similars.

En el fons, aquesta instrucció és una vergonyosa “causa general” contra el sobiranisme municipalista. I més quan utilitza conceptes tacats de sang i de funest record pels lluitadors antifranquistes. El seu advocat i diputat de la CUP, Benet Salellas, ho recordava recentment en un míting. Els colpistes del 1936 van ser, precisament, els qui van acusar de sedició als republicans lleials a l’estat de dret. El preocupant de tot plegat, no obstant, és que aquests fets no són aïllats. Formen part d’una “cultura de l’excepcionalitat” que s’ha anat imposant de forma persistent al llarg de la darrera dècada. En primer lloc, a través d’una Fiscalia procliu a obeir mansament les ordres del govern de torn. Bon exemple d’això va ser la fulminant destitució del fiscal en cap de Catalunya, Rodríguez Sol, per afirmar que la reivindicació del referèndum català era una aspiració política no legalment viable però legitima. I en segon lloc, per un altes instàncies judicials com l’Audiència Nacional, clarament conservadores i vinculades estretament al poder polític.

En aquest context, quedar-se de braços creuats no és cap opció. L’ofensiva va dirigida, evidentment, contra l’independentisme ideològic. Es també, però, una amenaça contra la resta de municipis que pretenen defensar l’autonomia municipal. I contra tots aquells que creuen fermament en la llibertat d’expressió i ideològica. Un estat de dret digne d’aquest nom no pot permetre’s perdre aquesta batalla. La persecució de qui, sense recórrer a la violència, qüestiona aspectes centrals de l’ordre establert, constitueix una derrota del principi democràtic. El que està en joc, en efecte, no és la independència. És la democràcia.

Contemplada amb la gravetat que els fets es mereixen, aquest tipus de persecucions desfermen els fantasmes evocats per la vella advertència de Niemöller. Primer els va tocar a uns, després als altres, i més endavant a mi, però ja era tard. Tant de bo l’advertència arribi també als qui pensen que això és només un problema dels independentistes. I simplement miren cap a una altra banda.

Ferrer i Guardia va viure en temps obscurs. Ser un home lliure, i ensenyar a pensar críticament és el que el va portar davant l’escamot d’afusellament. El seu crim, ser republicà, socialista i lliurepensador. Defensar la raó, la tolerància i crear l’ensenyament laic a Barcelona. El seu judici, una farsa militar que la premsa internacional va comparar amb la Inquisició. Com en el “cas Dryfus”, viscut pocs anys abans a Paris, però en aquest cas amb un final tràgic. Albert Camus ho va expressar un segle després amb especial finor. ”Ferrer i Guardia pensava –deia el filòsof- que ningú és dolent per voluntat pròpia i que tot el mal que està al món ve de la ignorància. Per això el van assassinar els ignorants i la ignorància es perpetua encara avui en dia a través de noves i incansables inquisicions. Enfront d’elles, no obstant això, algunes víctimes, com Ferrer, viuran eternament”.

En veritat, el pedagog va enfrontar-se a l’obscurantisme d’una educació segrestada per l’Església catòlica. I trencà amb els seus antics dogmes o motllos pedagògics. Un d’ells era la transmissió autoritària del saber a l’estil de “la letra con sangre entra”. En aquella època, l’ensenyament és reduïa a les quatre regles de llegir i escriure. L’objectiu poc dissimulat era inocular en els alumnes les idees de la disciplina, jerarquia i autoritat indispensables per fer acceptables la seva condició de classe subalternes. L’impuls renovador de les seves idees fou equiparable al dels més de 250 mestres republicans assassinats pel franquisme. Recordar avui el pedagog és també recordar a tots aquells homes i dones que van lluitar a través de l’educació per fer un món més just i millor. La pel·lícula la “llengua de les papallones” expressa els seus anhels en boca d’un mestre interpretat per l’actor Fernan Goméz. En el discurs de fi de curs, el docent s’aixeca i proclamava que “si aconseguim que una generació, una sola generació, creixi en llibertat, ningú li podrà arrancar mai”.

L’educació era, en efecte, la punta de llança modernitzadora de la Segona República. I uns dels seus objectius, formar professors, crear escoles i biblioteques públiques. El franquisme, en canvi, es dedica al contrari: tancar escoles, cremar llibres i assassinar professors. Un diari gallec del 1936 deia: “a la vorera del mar, perquè el mar se’n porti els restos de tanta podridura i de tanta misèria, la Falange esta cremant muntanyes de llibres”. Entre els autors amb llengua espanyola purgats hi trobem Unamuno, Valle-Inclán, Pérez Galdós, Valera, Baroja, Azorín, Concha Espina o Espronceda. Entre els autors universals Eurípides, Edgar Allan Poe, Goethe, Shakespeare o Emilio Salgari.

En l’actualitat, les invectives de Ferrer i Guardia són encara plenament vigents. Entre les seves reivindicacions estava, per exemple, acabar amb escoles que separessin els pobres dels rics o les nenes dels nens. Un llegat incòmode per qui vol substituir la filosofia per la catequesis. Per qui vol convertir la universitat en un coto privilegiat, on milers d’estudiants han de deixar els estudis perquè no poden pagar-se’ls. O pels qui pretén seguir subvencionant amb diners públics el “règim segregacionista” d’escoles privades com les de l’Opus.

El pedagog llibertari avui estaria orgullós, de fet, de tota la gent de la marea groga que defensa quotidianament l’escola pública, de qualitat, laica, inclusiva i en català. O de les mobilitzacions per la llengua i la cultura de Mallorca i València. I amb tota probabilitat, expressaria la seva solidaritat amb els 27 estudiants i professors que aviat seran jutjats per un acte de protesta contra la privatització i degradació de l’educació pública. La Fiscalia demana penes de presó de fins a 14 anys, en una actuació vergonyosa que fa motivar l’aprovació d’una moció de rebuig del Ple de l’Ajuntament de Barcelona.

En el fons, aquesta ofensiva mercantilitzadora contra el dret a l’educació no és gens innocent. Qui impulsa les retallades sap que l’educació pot ser un instrument útil per evitar que les coses canviïn. Per construir ciutadans passius, atemorits i obedients. Sap, però, que –com deia Nelson Mandela- també pot ser l’ “eina més poderosa de transformació del món” per evitar que hi hagin ciutadans de primera i de segona. O per permetre “que la filla d’un camperol o d’un miner pugui arribar a ser metge”. Una octaveta de la Conselleria de Cultura de València, en plena Guerra Civil, deixava clar aquest la seva preeminència en el procés d’emancipació de les classes populars. “La millor manera de fer la revolució –deia- es fer cultura”. Aquesta és, de fet, la idea central del pensament de Ferrer i Guardia. Crear ciutadans crítics, actius i sense por a través d’una xarxa d’escoles lliures. Un llegat que avui més que mai cal reivindicar ben fort amb les seves darreres paraules abans de ser afusellat: “Visca l’Escola Moderna!”.