No hi ha dret(s) » Articles Vilaweb

Banderes en disputa

user — Sat, 05 Nov 2016 12:15:17 +0000

Un altre cop, ahir vam sortir al carrer. Ho vam fer a Berga i altres municipis com Barcelona. La intenció era mostrar la solidaritat amb l’alcaldessa Montse Venturós detinguda a casa seva pels Mossos per posar-la a disposició judicial. Els fets es remunten a quan va desatendre l’ordre de la Junta electoral de despenjar una estelada en període electoral. L’argument dels jutges era que la senyera estelada, a diferència de la bandera espanyola, era un element partidista que condicionava el vot dels veïns i veïnes de Berga. Ella, per contra, arguïa que era un exercici de la llibertat d’expressió vinculat a un mandat democràtic provinent de tots els representants del mateix veïnatge. L’ acord del Ple, votat favorablement pel Govern i tota l’oposició, era un aval de la seva tesi. Amb la detenció, l’alcaldessa va esdevenir el primer càrrec electe del país en passar per aquest tràngol en el marc del procés sobiranista. El proper serà, probablement, Joan Coma, regidor de Capgirem-CUP Vic després de no acudir a declarar davant l’Audiència Nacional. Aquest tipus d’atac forma part d’una ofensiva en tota regla contra els independentistes. També és una amenaça, però, contra tots els qui sense ser-ho creuen fermament amb la llibertat ideològica i d’expressió. Un estat de dret digne d’aquest nom no pot permetre’s perseguir aquells que, sense recórrer a la violència, qüestionen aspectes centrals del poder constituït. O els qui denuncien el tracte asimètric de les lleis i els tribunals espanyols amb els símbols en funció de a qui pertanyen. La bandera bicolor, en efecte, disposa d’una sobreprotecció penal de la que manquen altres com la republicana i la independentista. Tampoc la tenen, però, altres banderes oficials com les autonòmiques. Tota la jurisprudència penal sobre banderes, de fet, fa referència a ultratges a la nació espanyola o al sentiment de la seva unitat indivisible. Els grups d’extrema dreta que ultratgen altres símbols no tenen problemes amb la justícia. La furibunda reacció davant el gest de l’alcaldessa o de qui gosi despenjar una bandera bicolor posa, per això, en evidencia aquest doble raser. O l’ús prepotent i no poques vegades violent d’un símbol que, tot i rejovenit, segueix representant per a molts una herència del règim franquista. L’ús de la bandera com a arma llancívola per part de la dreta més recalcitrant no fa sinó confirmar aquesta percepció. N’hi ha prou amb recordar l’esperpèntica exhibició del penyal de Perejil o les arengues patrioteres de Rajoy demanant ‘sense escarafalls, però amb orgull’ treure als carrers les banderes per ‘celebrar’ el 12 d’octubre. Sigui com sigui, tot plegat és una profunda derrota del principi democràtic. El que està en joc, en efecte, no és només la llibertat d’una alcaldessa berguedana. És la democràcia. I la sobirania municipal. Es importat, per això, fer front comú amb tots els qui comparteixen aquesta visió de les coses. A les institucions i als carrers. A Barcelona, aixi, vam aprovar recentment una moció de suport a tots els encausats pel procés sobiranista amb una amplia majoria. I ahir, ERC i BcnenComú ens van sumar també a l’ acte convocat per la CUP a la plaça Sant Jaume en suport de la batllessa. Aquest acte de solidaritat es va convertir, però, en un altaveu partidista per dirigir retrets, més que contra l’Estat, cap al Govern del país i la seva capital. A Interior per ‘fer costat als tribunals espanyols’ o per les circumstancies en que els Mossos van practicar la detenció. Al consistori barcelonès, amb més severitat, per no despenjar la bandera bicolor de l’edifici consistorial. La polèmica no era nova a la ciutat. A tres dies de les darreres eleccions autonòmiques, el regidor Bosch va desplegar una senyera des del balcó consistorial en els actes de la Mercè. Això va provocar que, acte seguit, el regidor Fernández-Diaz fes el mateix amb la rojigualda. En aquella ocasió es va produir una situació de força tensió i el regidor d’ERC va acabar disculpant-se. Avui, l’exigència de la CUP de retirar la bandera estatal, de fet, ha estat immediatament resposta pel mateix regidor conservador. Des del seu compte de Twitter ha advertit que ‘si la bandera de España es arriada como pretende la CUP, la izaré otra vez’. En aquesta hipotètica picabaralla, que farien els regidors de la CUP? S’enfrontarien amb ell, com va passar l’any passat, per impedir-li?. La ‘guerra de banderes’ és, en veritat, un camp de joc on alguns nacionalistes es senten còmodes. Les banderes desperten passions i marquen espais ideològics on s’inclouen o exclouen a altres. Al nacionalisme espanyol, quan li toquen els seus símbols imposats a la resta, li serveix per presentar-se com a víctima d’una persecució orquestrada per un altre nacionalisme. El seu objectiu sembla clar: transformar un conflicte polític de base democràtica en un conflicte d’identitats que fereix sensibilitats. No són pocs els que han especulat sobre l’impacte electoral de la ‘guerra de banderes’ del balcó barcelonès en la mobilització del vot espanyolista. La composició politico-social de Barcelona, o altres ciutats de l’àrea metropolitana, és molt diferent a la de Berga. No hi han els mateixos consensos al voltant de la qüestió nacional. Despenjar la bicolor i penjar la senyera estelada en algunes localitats pot ser un acte del més natural. Un gest de victòria d’un canvi que ja s’ha produït en l’hegemonia política-cultural. Voler despenjar ara la senyera és, de fet, el que fereix la sensibilitat de la majoria dels berguedans. A altres llocs, en canvi, despenjar la bicolor pot ser vist com una provocació cap a amplies capes socials i genera divisió. I més si s’intenta fer, com pretenia la CUP, sense amplis suports socials o del ple consistorial. Les banderes poden ser, llavors, eines eficaces al servei del PP i Cs per mobilitzar i atiar el sentiment de greuge dels qui es senten espanyols i espanyoles. O per crear falses polèmiques. En transmetre, per exemple, la imatge que existeix una situació de discriminació cap als seus votants. Ja sigui perquè no els deixen veure els partits de la seva selecció o perquè es menysprea la seva bandera. Alguns fins i tot parlen d’enfrontament social. Ho hem vist recentment amb la polèmica dels escoltes de la diputada Arrimades. Perseguir a qui penja o despenja una bandera en un edifici institucional és un disbarat. No obstant, la ‘guerra de banderes’ no és la solució per esmenar-ho. Tampoc pot ser una via per compensar, en el pla simbòlic, la comprensible frustració que genera el processisme i la dificultat per conquistar majors i més concretes quotes de desobediència.

Onze de Setembre, a qui pertany?

user — Wed, 07 Sep 2016 07:18:45 +0000

L’Onze de Setembre és una data en què es commemora la voluntat dels qui viuen a Catalunya, manifestada al llarg dels segles, per preservar la seva identitat. Un moment per a recordar el mandat que prové d’un llarg llegat de lluites en defensa de les llibertats i conquestes socials. Per a recordar qui som i d’on venim. ‘Ho hem fet perquè som lliures, perquè som catalans.’ ‘Aquesta és una acció contra la tirania que ha usurpat uns terrenys que pertanyien a la gent.’ Són les paraules dels milicians barcelonins que en el 1841 van enderrocar la muralla de la Ciutadella. Com a represàlia, el general Espartero va reaccionar amb un cruel bombardeig. I una nova revolta l’any següent provocà un altre llançament de bombes. L’odiada Ciutadella encarnava una cosa semblant a la Bastilla per als parisencs del 1789. L’havia erigida Felip V amb el propòsit de dominar la població després de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 sobre un dels barris més populosos i actius en la defensa de la ciutat. És en aquesta zona on, precisament, hi ha ara l’espai memorial del Born. I on es van produir també altres actes de repressió com els afusellaments dels anys 20 i 30 del segle XIX, tal com el republicà Abdó Terrades recordava en la seva novel·la La Explanada.

Un dels primers teòrics del catalanisme republicà d’esquerres, Roca i Ferreras, va viure l’episodi del 1841 en primera persona. Aquella reacció espontània del poble contra la muralla era –per ell– una prova més de la seva naturalesa indomable. I del fet que la lluita nacional venia de baix. Les classes populars, i no les benestants, foren les que durant aquells anys alçaren barricades al crit de ‘Llibertat i Catalunya’. I les que feien de la lluita social i nacional una mateixa lluita, en allò que Roca i Ferreras va anomenar ‘patriotisme popular defensiu’.

L’Onze de Setembre s’evoca, precisament, el coratge d’una població que va resistir quasi dos anys el setge ferotge de les tropes castellano-franceses. I qui més hi va lluitar i sofrir van ser la gent de baix organitzada en gremis d’oficis. El seu esperit de sacrifici en la defensa del règim constitucional català va ser admirat per molts europeus com Voltaire. La derrota comportà la imposició de l’absolutisme. Foren abolides la Generalitat, les Corts Catalanes, el Consell de Cent barceloní i els règims municipals de la resta de ciutats catalanes. El país fou víctima, llavors, de tota mena d’injustícies. Per exemple, hagué de suportar l’ocupació militar, la sobrecàrrega fiscal, la imposició del castellà com a única llengua oficial i la supressió de la Universitat de Barcelona.

Aquest record del 1714 no s’ha esborrat mai. Des de llavors que ha estat una data crucial en la història del país. Durant la guerra civil, per exemple, fou un afirmació més del front antifeixista. I, en particular, de les forces republicanes d’esquerres. De fet, fins i tot la CNT-FAI vinculava la resistència antifeixista a la del 1714 i formava part de comissió organitzadora de la Diada. El qui fou president del parlament a l’exili, Rovira i Virgili, sostenia també: ‘Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que aquest ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V representen en el fons el mateix que avui representa Franco.’ No és cap casualitat, per això, que el franquisme a Catalunya escrivís un dels seus epitafis després d’una assolellada Diada del 1977. Més d’un milió de persones van manifestar-se sota el lema de ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. Poc després fou restablerta la Generalitat i aprovada la llei d’amnistia.

Vist des d’aquesta perspectiva, no resulten gaire encertades les tesis que pretenen desvincular la lluita antifeixista del 1714. Això ha succeït arran de la polèmica estiuenca sobre el Born. Tant des de sectors de l’esquerra com de la dreta. Bon exemple del primer cas és la comparació amb el Valle de los Caídos. O la piulada de Jordi Guillot, que diu que, a diferència del Camp de la Bota, l’enclavament no forma part de la seva memòria històrica. Aquesta posició, en el fons, sembla partir de la creença que la significació del 1714 és més pròpia de les dretes que de les esquerres. Res més lluny de la realitat. El republicanisme, de fet, no va dubtar mai a fer-lo seu mentre la dreta el vivia amb recel. Roca Ferreras mateix el va considerar el ‘dos de maig català’. En les primeres reivindicacions, en canvi, la Lliga Regionalista se’n va mantenir al marge. Més tard, és cert, la dreta també l’ha acabat fent seu. Això sí, des de la institució més que des del carrer. Per contra, certs sectors d’aquest espai ideològic viuen amb incomoditat l’associació del 1714 amb la lluita antifranquista. O que el Born pugui ser un fil roig conductor de les dues memòries i no un simple ‘lloc de veneració nacional’. La memòria antifeixista, de fet, no ha format mai part del seu ‘santoral’ polític. Hi té a veure, segurament, la seva absència majoritària en la lluita contra el franquisme. O, fins i tot, la col·laboració activa. El mateix Cambó que deia ‘Monarquia? República? Catalunya!’ s’abraçava després sense rubor a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Tot i reconèixer –en el seu dietari– que el 1939 podia ser ‘un nou 1714’, per ell era un mal menor a l’hora de salvar el seu món del ‘perill roig’. En realitat, en tot plegat es pot comprovar com la desvinculació, o associació, d’episodis polítics serveix per a disputar hegemonies culturals.

Sigui com sigui, l’Onze de Setembre és des de fa temps un moment reivindicatiu per a pensar el present. En aquesta ocasió, sens dubte, ho tornarà a ser. El govern del PP, en efecte, fa anys que impulsa un procés de retallades i recentralització que ha llimat l’autogovern del país i els seus municipis. Ho ha fet en àmbits com l’econòmic i el polític, però també en el lingüístic. El pacte PP-Ciutadans per la investidura fallida de Rajoy ha estat, de fet, un ofensiva en tota regla contra el model d’escola catalana. Moltes de les expressions de rebuig a aquesta situació, per una altra banda, han estat criminalitzades. En primer lloc, arran de la consulta del 9-N. I recentment amb la intenció de portar a la banqueta la presidenta del parlament i la resta de membres de la mesa, per no haver impedit un debat sobiranista a la càmera. El discurs de Rajoy a la sessió d’investidura confirma els instints centralistes i antisocials de la dreta espanyola. Aquest blocatge regressiu va tenir el punt màxim amb la retallada de l’estatut. Ha estat a partir de llavors quan hi ha hagut les diades més multitudinàries de la història. Una mobilització mai vista al continent europeu. La situació, malgrat això, continua encallada.

Es en aquest context que resulta indispensable d’acumular musculatura, però també plantar cara i fer actes de força. I fer-ho buscant allò que ens uneix, més que allò que ens separa, a tots els qui reivindiquen el dret d’autodeterminació. A Catalunya, però també a la resta de l’estat i a Europa. I més quan ens enfrontem a adversaris poderosos que tenen exercits i tribunals al seu servei. Que no dubtaran, si cal, a recórrer-hi. Vivim moments excepcionals. Ens hem de fer dignes de la responsabilitat històrica que ens ha tocat viure. Sortim al carrer i fem, un any més, que la Diada sigui multitudinària. De tots i de totes. Que la Diada sigui un moment per a recordar que els drets no es regalen. Es conquereixen amb perseverança i sense tuteles ni permís de ningú. I, com deia el socialista Josep Pallach, ‘cap ciutadà no és lliure si el seu poble no és lliure’.

Recordant Lluís Maria Xirinacs

user — Tue, 17 May 2016 18:27:15 +0000

L’emissió avui del documental a TV3 és un bon pretext per a fer-ho. Tothom té una pila de records sobre ell. En el meu cas, l’havia conegut a la Facultat de Filosofia de la UB. I ja des de l’inici em va cridar molt l’atenció la seva força de convicció, el to pausat i didàctic amb què defensava la desobediència com a motor de canvi a la història. Era un home amb un aire místic, de barba llarga i blanca. S’assemblava físicament a un altre personatge singular del país: l’advocat Francesc Arnau. Una gran part de la seva vida havia estat capellà i la pau interior d’anys de meditació es dibuixaven clarament en el seu rostre. Des del seu pas per la facultat, li vaig perdre la pista.

Quan el vaig tornar a veure va ser darrere d’uns barrots. Era el 2005. Poc abans de la seva mort. Ell tenia 74 anys i jo vaig ser el seu advocat. Va anar a renovar-se el DNI. El policia del taulell no es podia creure el que veia davant la pantalla. Aquell home afable de barba blanca tenia una ordre de detenció per una condemna de dos anys de presó. El van obligar a quedar-se a dormir a la comissaria de Via Laietana. La mateixa de trista memòria on els germans Creix torturaven els enemics reals o imaginaris del franquisme. Aquell captiveri va ser farcit d’anècdotes. Un va ser el d’una llarga conversació amb un comissari que li professava gran estima. Em sembla recordar que s’havien conegut en aquell mateix indret durant la Caputxinada.

Hi ha un moment, però, que sí que recordo clarament quan el matí següent el van portar al jutjat de guàrdia. A fora, hi havia una concentració reclamant la seva llibertat. Entre el centenar de persones, els incansables de la Fundació Randa. O activistes com el Jesús i el David Fernàndez. Un cop acabada la compareixença, vaig baixar als tenebrosos calabossos del soterrani. Havia de comunicar-li l’ordre d’ingrés a la presó. L’Audiència Nacional l’havia condemnat el 2004 per un delicte d’opinió en un discurs pronunciat dos anys abans. Dir-li a algú a la cara que perd la llibertat i no saps fins quan la podrà recuperar no és fàcil. Per a un advocat és un dels moments més durs. Ell era en una cel·la amb un parell més de detinguts que no acabaven d’entendre què hi feia aquell home allà. Vam tenir una llarga conversa i em va deixar fer-li una fotografia amb el mòbil. Es va publicar a VilaWeb, un dels pocs diaris que va fer una bona cobertura del cas. El seu rostre entre barrots va ser la millor imatge per denunciar el seu empresonament.

Els detinguts viuen aquest moment amb nervis i angoixa. A vegades, entre plors. En el seu cas, va ser tot al contrari. Somreia i no estava gens preocupat. En coneixia tots els tràmits. Volia que el portessin a la Model. Li portava bons records. M’ho deia, entre rialles, mentre parlava dels quasi dos anys que va estar-s’hi dret per reivindicar l’amnistia de tots els presos de la dictadura. Al seu director, en canvi, no li va fer gens de gràcia rebre’l. Quan s’hi va convocar un acte de protesta, el van traslladar ràpidament a Brians. No volien problemes. Per sort s’hi va estar poc temps. Vam al·legar raons humanitàries per al seu alliberament. El fiscal hi estava d’acord. Com sempre, va ser clau la mobilització de la gent.

En aquell moment, però, van ser molts els que van mirar a una altra banda. Xirinacs ja no era aquella figura que generava els grans consensos de la lluita antifranquista. Era incòmode. Les esmenes a la constitució que va fer com a senador són una obra d’orfebreria política. Una peça clau per a entendre una trajectòria política extremadament crítica amb la transició i els partits que la van protagonitzar. Després dels seus fracassos en la política institucional, va tornar a recuperar la seva faceta d’activista. Llavors molts dels seus antics companys li havien fet el buit. Va fer la baula de connexió intergeneracional amb els nous moviments socials. Van ser el seu refugi, la seva esperança.

Aquest diumenge es van commemorar els 5 anys del 15-M. Aquella mobilització de masses, juntament amb la del sobiranisme, és la victòria pòstuma de les idees de Xirinacs. Si fos viu, segurament n’hauria format part. I molt probablement hauria estat un dels apallissats en el desallotjament de la plaça de Catalunya. ‘Ghandi també hauria rebut, va dir un comandament de la policia dirigida per Felip Puig. Doncs bé, ell és la figura més semblant a Ghandi que ha tingut el país.

Com veuria Xirinacs les coses que passen avui? Segur que mantindria el seu esperit crític. Estaria satisfet, però, de canvis que en el moment en què va morir semblaven impossibles. Estaria satisfet que la CUP hagués entrat amb força al parlament i el seu estimat David Fernàndez fos el diputat més ben valorat. Que una activista de la PAH arribés a ser alcaldessa de la capital amb una nova plataforma ciutadana. Que quasi dos milions de persones sortissin un 11-S per exigir respecte i el 9-N guanyés la papereta del sí-sí. Que el bipartidisme del règim del 78 que tant havia criticat s’estigués enfonsant. Que per primer cop una coalició que reconeix el dret d’autodeterminació pogués guanyar a les eleccions generals. Ell que tant havia criticat les renúncies de la transició. Que el PP no governés en lloc dels Països catalans. Que al Principat guanyés una coalició independentista i que el país es trobés ara a les portes d’iniciar un procés constituent, etc.

Xirinacs és de tots i totes, però els qui més el poden reivindicar segurament són la gent de l’esquerra independentista i dels moviments socials. Els qui als anys 90 van viure marcats per la densa atmosfera de la derrota dels seus antecessors. Els qui es van replegar com ell, per fer contrapoder ciutadà. Des del moviment ecologista, pacifista, veïnal, feminista o okupa. Els qui van sortir al carrer el dia que va ser detingut.