Els vents més freds vénen de l’est. A Polònia, per exemple, el partit Llei i Justícia ha arribat al poder amb un discurs de nacionalisme, catolicisme i xenofòbia. A Hongria el govern ultra-conservador explota el discurs anti-refugiats i organitza consultes sobre la idoneïtat d’acollir-los. La fórmula s’expandeix també pel cor d’Europa. A Àustria el xenòfob Norbert Hofer s’ha quedat a les portes de guanyar les eleccions. La ultradretana Marine Le Pen aspira a ser la Donald Trump francesa amb promeses com la retirada de l’educació gratuïta per a les persones d’origen estranger. L’extrema dreta holandesa també creix en totes les enquestes. El seu líder Wilders sacseja propostes com tancar totes les mesquites, prohibir l’Alcorà o exigir “menys marroquins a Holanda”.

Amb aquesta situació, entendre com es construeix el discurs de l’odi és el primer pas per combatre-ho. Com sorgeix la islamofòbia del segle XXI? Pretendre reduir el fenomen a una simple actualització del vell conflicte entre l’occident cristià i l’orient islàmic és un acte de miopia. Es presenta, en l’actualitat, més aviat com un combat messiànic per eradicar l’obscurantisme. Amb tints de fonamentalisme laic però també de vegades amb deliris de cristiandat que clava les seves arrels en el colonialisme. L’ex-president Aznar, per exemple, invocava el mite de la Reconquesta per assenyalar que “nosaltres ja els vam fer fora fa segles”. I en una mostra d’ignorància, declarava que els atemptats de l’11-M no estaven vinculats amb la guerra de l’Iraq. Les seves raons -segons ell- es remuntaven al segle VIII quan “Espanya va rebutjar ser un tros més del món islàmic”.

El discurs de la islamofòbia està construït sobre tòpics. Els més recurrents són els que associen l’islam amb quelcom bàrbar, irracional, inferior, impermeable en el temps, la geografia o les cultures. Són tots falsos. Un altre lloc comú, després de l’11-S i l’11-M, és vincular-lo a la violència o al terrorisme. Es tendeix a equiparar àrabs amb musulmans, musulmans amb islamistes, i islamistes amb terroristes. L’esquema mental és simple. Entre els musulmans, com entre els cristians, hi ha diferències abismals. No obstant això, es redueix tota la seva riquesa a una unitat fictícia. Els actes d’uns pocs, d’altra banda, s’acaben associant al grup sencer. I s’emfasitzen els fanatismes mentre s’oculten les formes de l’Islam democràtic, humanista o la seva influència històrica sobre la civilització occidental. Hi ha monjos budistes que s’han dedicat a massacrar dones i nens. A algú se li acudiria associar budisme amb violència? Amb l’islam, això es fa constantment. Tot val contra ell.

L’hostilitat creixent cap a les comunitats musulmanes té a veure amb la promoció d’aquesta visió de les coses. També beuen d’aquesta font intervencions bèl·liques com l’ocupació Palestina, la invasió a l’Afganistan i l’Iraq. O la proliferació de tot tipus de guantánamos repartits per tot el món. Aquesta és veritablement la gran victòria del feixisme islamista, d’Al-Qaeda i l’Estat Islàmic. Després de la derrota de les revolucions àrabs, l’augment del racisme europeu contra les minories musulmanes fa créixer de forma ininterrompuda les seves files. Això succeeix, fins i tot, entre els mateixos europeus d’origen musulmà. De fet, la islamofòbia és, al costat de l’exclusió sociolaboral dels joves d’origen migrant, la gran fàbrica que alimenta el injustificable yihadisme radical a Europa. Gregroy Bateson va nomenar en els 60 aquest fenomen com “cismogènesi complementària”: els enemics es retro-alimenten com a acció de resposta a l’acció de l’altre .

Explica Alba Rico que, amb l’auge de la fòbia a l’islam, els musulmans europeus són “els jueus d’avui”. Cal protegir-los perquè no els passi el mateix que als “jueus d’ahir”. Com Hitler ho va fer amb l’antisemitisme, la islamofòbia és un sentiment explotat electoralment per Netanyahu a Israel, Donald Trump als EUA o Lepen a França.

La transigència amb què acceptem agressions islamofóbicas obeeix al mateix esquema de la judeofòbia d’altre temps. La deshumanització de l’altre va ser, de fet, el que va desembocar a mitjans del segle passat a les cambres de gas. Quan s’analitzen les causes de l’holocaust jueu, n’hi ha una que sobresurt per sobre de les altres. La judeofòbia s’havia naturalitzat feia dècades en àmplies capes de la societat europea. Aquí es on es troba, com explica Hanna Arendt, la raó de la indiferència amb que no pocs van acceptar el seu extermini.

Com evitar que torni a repetir-se la història? Contra la propagació del discurs de l’odi, la por, i la intolerància, el millor antídot és el reconeixement de la diversitat religiosa, política i cultural al món de l’Islam. Desmuntar un a un els tòpics és fonamental en la pedagogia democràtica per desautoritzar el populisme xenòfob. Amb aquest objectiu, a Barcelona estem impulsant un Pla contra la Islamofòbia. Es pretén també, amb la seva implantació, eradicar la discriminació, exclusió i aïllament de la població musulmana.

La islamofòbia es manifesta avui en dia en actes anodins, rutinaris, arrelats en els nostres hàbits i amb les nostres opinions. Les institucions democràtiques han de vetllar perquè aquestes pulsions, en despertar, no arribin a traduir-se en manifestacions de rebuig. Com quan s’expulsa d’un centre educatiu a una estudiant per portar el vel. O quan la hi agredeix o insulta a la via pública. També, però, quan es rebutgen espais de culte amb el pretext que “són incompatibles amb la tradició i cultures autòctones”. Davant d’aquests signes d’intolerància, la normalitat amb la qual es va incubar l’antisemitisme en les ments europees hauria de mantenir-nos en guàrdia. I recordar que la degradació del sentit crític i la indiferència ha estat sempre una espoleta que ha activat tota mena de persecucions i crims. El mandat que prové dels camps d’extermini seguirà, precisament, viu fins que no deixem de tractar els palestins, àrabs i musulmans en general com als jueus dels anys trenta.

Ninguno de estos anuncios se ha producido de manera aislada o caprichosa. Todos se inscriben en el clima creciente de protestas contra los recortes de derechos sociales básicos realizados con la excusa de la reducción del déficit y de la deuda pública. Estos recortes suponen graves incumplimientos de la legalidad constitucional e internacional vigente, y han tenido un impacto notable en la calidad de vida de amplios sectores de la población, comenzando por los jóvenes.

Las medidas anunciadas reflejan, además de una deriva autoritaria, un acto de impotencia política que pretende ocultar las cesiones a los poderes económicos y financieros con la exacerbación de instrumentos penales que generen una impresión de firmeza. Esta actitud no es nueva. Forma parte, en rigor, de un populismo punitivo que ha acompañado el desmantelamiento del llamado Estado de bienestar y que se ha intensificado con el estallido de la crisis financiera actual. Como distintas organizaciones judiciales han señalado, si en verdad el Gobierno quisiera atajar fenómenos como el vandalismo gratuito, ya cuenta con instrumentos suficientes para hacerlos. El propósito de fondo, no obstante, parece otro: reinstalar, como ha declarado el Conseller Puig, “el miedo al sistema” a través de medios punitivos que permitan hacer frente a las nuevas formas de protesta aparecidas en el último año. No es otro el sentido que cabe atribuir a la pretensión de incluir la resistencia pacífica y pasiva –característica del 15-M- en el delito de atentado contra la autoridad con elevadas penas de prisión.

Es especialmente grave que para impulsar estas medidas se haya tomado como excusa una jornada de huelga general caracterizada por su masividad y su carácter pacífico. Esta realidad ha sido ignorada por el gobierno, que ha puesto todo su empeño en distorsionar y exagerar algunos actos aislados de violencia para crear una situación de alarma social que justifique la intensificación de la represión. Esta visión de las cosas es interesada y parcial. Buena parte de la violencia producida el 29-M tuvo que ver con actuaciones contra los trabajadores y las personas que se manifestaban. Solo en Barcelona se recabaron decenas de denuncias por coacciones empresariales, que bien podrían ser constitutivas de los delitos contra la libertad sindical contemplados en el artículo 315 del Código Penal. La brutalidad policial, por su parte, dejó un saldo de dos personas operadas de urgencia del bazo y otras dos con impactos de balas de goma en un ojo y altas probabilidades de pérdida de visión. En total, el servicio de emergencias médicas atendió a unas 80 personas, de las cuales 23 fueron derivadas a diversos hospitales. Nada de ello ha recibido reproche institucional alguno. En cambio, se han utilizado de manera abusiva tipos penales como los desórdenes públicos o los atentados a la autoridad para inculpar o encarcelar arbitrariamente a personas que participaron en las protestas.

Muchas de estas detenciones preventivas dictadas con ánimo ejemplificador evocan prácticas normales hace 40 años, en pleno régimen franquista, pero deberían estar desterradas de cualquier régimen que se pretenda mínimamente democrático. Es más, en un contexto de exclusión y precarización social crecientes, los poderes públicos deberían ser especialmente respetuosos con el derecho de crítica y de manifestación de la ciudadanía. Esta obligación debería ser especialmente intensa respecto de aquellos grupos que menos voz tienen en el espacio público. Y debería ser especialmente intensa, también, respecto de derechos específicos como el de huelga, que no en vano goza de mayor protección constitucional que la libertad de empresa y que, en ciertas circunstancias, prevalece sobre otros como la libertad de circulación. Nada de esto supone otorgar carta blanca a la violencia indiscriminada. Sin embargo, las conductas antijurídicas deben sancionarse por lo que son, y no por su vínculo imaginario con el “terrorismo”, la “guerrilla urbana” u otros fenómenos que nada tienen que ver con la actual protesta social.

Las propuestas de los gobiernos del PP y de CiU expresan un intento torpe de criminalizar el malestar generado por la gestión de la crisis y se enmarcan en una lógica de excepción, propia del Derecho Penal del enemigo. De llevarse adelante, sólo deslegitimaran más sus políticas, amenazaran la cohesión social y aumentarán la sensación de bloqueo de las vías institucionales de crítica. Frente al uso demagógico del discurso securitario solo hay una respuesta: ganar la calle y exigir la seguridad en el respeto a los derechos civiles, políticos y sociales de toda la población. Este será el sentido del acto ciudadano contra el miedo y por la libertad convocado en Barcelona mañana 14 de abril, fiesta republicana.

El moviment dels indignats ha posat en evidència les escasses credencials democràtiques de moltes institucions estatals i autonòmiques. La Junta Electoral Central va ser incapaç de distingir les activitats de proselitisme partidista d’un legítim i innovador exercici del dret a la manifestació i a la llibertat d’expressió. Per la seva banda, el conseller d’Interior, Felip Puig, sembla haver confós el suport electoral rebut pel seu partit amb una carta blanca per netejar tot reclam ciutadà que no es pugui reconduir als mecanismes electorals posats en marxa cada quatre anys.

Durant les últimes setmanes, la plaça de Catalunya havia recuperat una de les funcions originals de la plaça pública: ser un espai on la població pot parlar, trobar-se i expressar-se, tot generant noves formes de convivència ciutadana. Tal com diferents sindicats policials i els mateixos serveis municipals de neteja havien reconegut, l’actuació dels acampats en el manteniment de l’espai públic havia estat exemplar. Això explica que l’operació preventiva ordenada pel conseller Puig hagi resultat, a més de desproporcionada, ridícula, i hagi posat en relleu l’extrema feblesa d’alguns discursos de tolerància zero amb tot el que sigui dissidència més enllà de les institucions. I més després de constatar la capacitat dels acampats per evitar, amb un mur humà, l’extensió dels incidents futbolístics a la plaça.

Entre els nombrosos efectes personals confiscats als acampats n’hi havia alguns de tan perillosos com ara tendes de campanya, ordinadors, cartells, entrepans i firmes. L’actuació, feta amb el suposat objectiu de garantir la seguretat, es va saldar amb 121 ferits, sis de gravetat. I si el desenllaç final no va ser pitjor, va ser gràcies a la resistència pacífica d’una gent que, tot i exercir drets constitucionals i estatutaris fonamentals, va tenir la valentia de respondre amb clavells a les càrregues policials.

L’ 1 de Maig, en un moment en què els bancs multiplicaven els seus beneficis i l’atur juvenil sobrepassava el 40%, Puig va prometre que “tensaria la llei fins allà on està permès i una mica més” per desenvolupar la seva tasca. La irresponsabilitat i la manca de realisme d’aquesta filosofia no van trigar a manifestar-se. Una qüestió de simple neteja de l’espai públic, que es podria haver resolt amb diàleg i mediació, va esdevenir un problema d’ordre públic. La “policia del país”, rebutjada per manifestants pacífics, es va veure exposada a una forta deslegitimació. I el Govern va acabar projectant una concepció de l’Estat de dret més pròpia de l’home de la porra caricaturitzat al Polònia que d’un conseller obligat a respectar la legalitat vigent.

Unes institucions més intel·ligents haurien entès fa temps que darrere d’aquesta interpel·lació batega alguna cosa més que una simple protesta juvenil a la qual es pugui escombrar a cops de porra. Amb la seva arrogància, per contra, han mostrat la seva incapacitat d’entendre que una democràcia genuïna no es pot reduir a una cita electoral que deixa fora moltes reivindicacions i punts de vista. Educar-les en aquests valors serà, potser, una de les principals tasques de “salubritat i d’higiene pública” que els moviments ciutadans i populars tindran per davant en aquests turbulents temps de crisi.

L’argument no és nou i fou esgrimit, ja en plena campanya, pel nou President de la Generalitat, Artur Mas. En realitat, ve a reproduir el mantra entonat per cert pensament “d’ordre” davant de totes i cada una de les propostes de control policial reclamades per les associacions de drets humans i, algunes, impulsades per l’anterior Govern. Ja en el seu moment, projectes com el reglament d’armes que va prohibir l’ús del kubotán, la certificació ISO ideada per a calibrar la qualitat del servei i, sobretot, la instal·lació de càmeres de vigilància en les comissaries van topar amb resistències similars. Es va dir que posaven en dubte la integritat dels Mossos, que no distingien entre la policia democràtica i de la dictadura i que provenien de sectors poc realistes i fins i tot amb escàs “sentit patriòtic”. Es va insistir, fins i tot, amb la idea que l’anterior Conselleria estava “més preocupada pels delinqüents que per la policia”.

La veritat, no obstant, és que les mesures que ara es volen revisar no són un simple caprici electoral o el producte de la “imaginació creativa” d’algun boy scout esquerranós. La instal·lació de video-càmeres a les comissàries, lluny de ser un rampell justicier, obeïx als compromisos adoptats amb l’ ONU. En el 2005, l’Estat espanyol va adherir-se al protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. I, recentment, el Govern espanyol ha aprovat el Pla de Drets Humans. El document recorda que “en un país, els drets humans valen el que valen les seves garanties” i preveu la progressiva instal·lació de càmeres en els calabossos de les comissaries espanyoles. De fet, el propi Parlament català, seguint l’estela del Parlament basc, es va comprometre a “implementar les recomanacions del relator especial de Nacions Unides sobre la tortura”, entre les quals s’incloïa la instal·lació dels mateixos dispositius.

D’altre banda, ja al 1979 l’ ONU va adoptar un Codi de Conducta per a funcionaris encarregats d’aplicar la llei amb l’objectiu de dotar als ciutadans d’un instrument de protecció enfront dels abusos policials. En el 2001, per la seva banda, el Comitè de Ministres del Consell d’ Europa va aprovar el Codi Europeu d’Ètica Policial, donant un gir transcendental a la construcció paneuropea d’un model policial més democràtic. Va ser en virtut d’aquests compromisos, en realitat, que la consellera Tura va anunciar, en 2004, la creació del Comitè d’ètica Policial. Amb una missió específica: l’elaboració d’un codi deontològic similar als existents en l’àmbit internacional o en alguns països anglosaxons.

Contra el que suggereix el nou Conseller, es discutible que aquestes mesures siguin sempre ineficaces o busquin el desprestigi de la institució amb el seu “ús pervers”. En el cas de les càmeres, tot i que persisteixen algunes “zones obscures” en les comissàries, el cert es que les denuncies per maltractaments tant a Catalunya com al País Basc han disminuït quasi a la meitat des de la seva instal·lació. Tot això no impedeix reconèixer, en canvi, l’existència d’altres que poden quedar-se tan sols en el plànol simbòlic o retòric, sense acabar de incidir en les conductes pràctiques. Aquest és el cas, precisament, del codi ètic, la manca de capacitat sancionadora del qual ha estat reconeguda pel propi ex-President Montilla. El problema, tanmateix, és que aquesta manca de eficàcia no pot atribuir-se només, com voldria Puig, al govern anterior. També hi han contribuït els sindicats policials i la pròpia CiU, que van pressionar intensament per que el codi no incidís sobre qüestions centrals com l’actuació dels antiavalots o l’ús d’armes de foc.

En realitat, el conseller Puig té tot el dret a pensar que les càmeres a les comissaries, la prohibició d’armes no reglamentades, la identificació dels agents, la creació d’unitats de mediació en conflictes o els codis deontològics son mesures perverses, impulsades per a coaccionar i desprestigiar el cos policial. Per ser convincent, però, hauria de deixar clar, a l’hora, quin és el model de seguretat en que s’inspira la pròpia critica. Pretendre atorgar prestigi a un cos que pot usar la força contra els ciutadans deixant-li les mans lliures i mantenint-lo fora de la mirada pública no sembla un camí gaire realista. Tampoc ho sembla renunciar a controls que, a aquestes alçades, s’haurien de considerar una exigència bàsica de qualsevol Estat de dret digne d’aquest nom ¿Quina és, exactament, la idea d’eficàcia i de prestigi que defensa el nou Conseller? ¿Com pensa evitar que la policia catalana no acabi reproduint vicis i tics autoritaris tan sovint atribuïts a d’altres cossos de seguretat?

L’abandó de funcions dels contro- ladors pot qüestionar-se des de molts angles. Habituats a defensar els seus interessos de manera aïllada, no van tenir en compte els d’altres treballa- dors aeroportuaris ni els dels usuaris que volaven aquells dies. Però la se- va decisió, per maldestra que sembli, tampoc va ser irracional. Des de co- mençaments d’any, el govern havia aprovat diferents mesures que n’em- pitjoraven les condicions laborals i plantejaven la privatització d’Aena. Ratificades just abans del pont, van ser tot menys una invitació al diàleg, i van precipitar les reaccions més extremes.

S’ha dit que l’objectiu era liquidar una situació de privilegi. No obstant això, hi ha castes amb ingressos més alts que els dels controladors, contra les quals no s’actua o que s’afavoreix obertament. Basta pensar en els co- mitès d’administració de certes em- preses i entitats financeres. Els seus escandalosos ingressos s’han mantin- gut o han crescut sense rubor malgrat la responsabilitat que tenen en la crisi actual. En realitat, tot indica que la fi perseguida era bastant menys noble: dur l’ajust també a l’àmbit del trànsit aeri, privatitzant-ne part de la gestió i obtenint, a cop de disciplina castren- se si feia falta, una plantilla de treba- lladors més dòcils.
Que l’actuació dels controladors va causar una pertorbació considerable a qui volava aquells dies és quelcom innegable. Però resulta discuti- ble que la privació temporal del dret a volar, en la majoria dels casos per motius turístics, pugui assimilar-se a una “calamitat pública”. I menys jus- tificar la intervenció militar o la sus- pensió d’altres drets constitucionals. D’aquesta forma, nombroses protes- tes socials legítimes, siguin vagues o no, podrien ser considerades delic- tes de sedició o sostretes a la jurisdic- ció civil. Aquesta temptació d’un ús expansiu, no clarament determinat, de les mesures d’excepció, s’adver- teix clarament en la pròrroga de l’es- tat d’alarma. Allí, el govern apel·la al xxxx

Hi ha castes amb ingressos més alts contra les quals no s’actua o que s’afavoreix obertament. És discutible que la privació temporal de volar pugui assimilar-se a una «calamitat pública» “temor” de la “societat [...] que fets similars puguin reproduir-se imme- diatament”. Es tracta d’una perillo- sa operació retòrica que convoca tots els fantasmes de l’excepció normalit- zada i de l’“enemic públic” contra el qual tot està permès. De fet, no és ca- sual, en un context com l’actual, que s’hagi donat pàbul a qui pretén una restricció més àmplia del dret de va- ga en els serveis públics. Si la privació temporal del dret a volar, majoritàri- ament per raons turístiques, és con- siderada una afectació gravíssima a “un servei públic essencial”, ¿què no es diria d’una protesta que, com a França o a Grècia, bloquegi refineries de gas o petroli, talli carreteres o interrompi el trànsit terrestre o marí- tim? Si Nicolas Sarkozy va recórrer a l’exèrcit per obligar els vaguistes a reprendre l’activitat, ¿què no po- dria ocórrer en una Espanya gover- nada pel PP o l’ala dura del PSOE?

Si es mira a través de la lent de la crisi, la demonització del controlador privilegiat s’assembla massa a la del funcionari privilegiat i, en ge- neral, a la d’altres suposats recep- tors de prebendes públiques, com ara els des ocupats o els pensionis- tes. Aquesta estratègia discursiva, utilitzada per justificar retallades socials en els àmbits més dispars, no és ingènua. Permet atiar l’en- frontament entre diferents catego- ries de treballadors i de col·lectius vulnerables, desviant l’atenció so- bre els autèntics focus de privile- gi de les nostres societats. I és que, ben vista, aquesta alarma no sona solament pels controladors. Sona, parafrasejant John Donne, per tots els que, si se seguís aquest camí, po- drien veure’s convertits en nous pri- vilegiats als quals només es pugui aplicar la temible lògica de l’excep- cionalitat i la repressió.

veure article original