No són, doncs, articles que aspirin a la distància i a la fredor. Com diria Jean Paul Sartre, són textos que prenen partit amb un compromís militant i situat en el seu temps. Estan escrits a partir d’experiències biogràfiques que, des de l’exercici del periodisme de trinxera, han intentat reflectir una mirada heterodoxa d’un historiador sobre el seu entorn immediat. Un fil comú els travessa: la reivindicació nacional mallorquina sense essencialismes ni folkloritzacions en el rerefons de l’univers mediterrani.

Aquesta aproximació no és neutral. Ve animada, per descomptat, per una perspectiva empàtica amb l’ “ésser” illenc. El punt de partida és la constatació que els mallorquins d’origen català començaren a identificar-se internament com a mallorquins a partir del segle XV. Van crear una identitat amb elements comuns amb la resta de terres de parla catalana però clarament diferenciada. Per això, Trobat invoca l’estudi del medievalista mallorquí Antoni Mas que desenvolupa el concepte de “criollització“, com procés de “mallorquinització” que es produeix de forma semblant al que va passar amb les colònies castellanoandaluses a Amèrica del Sud o les angleses d’Amèrica del Nord. Com elles, Mallorca també crearà una nova identitat nacional pròpia. I a més, diferenciada de la resta d’illes baleàriques. Més enllà de les formulacions comunes o administratives de l’arxipèlag, les illes tenen singularitats geogràfiques, culturals i històriques singulars. El domini britànic durant una mica menys d’un segle sobre Menorca, per exemple, li confereix una idiosincràsia diferent a Mallorca.

El flamenc, cultura mallorquina

Des d’aquesta singularitat illenca, un Trobat més literari ens fa viure, respirar, imaginar, somiar, i rebel·lar-nos a favor d’un poble heterogeni, en el qual la reflexió i la passió es donen la mà i l’estètica i l’ètica es busquen per crear un món millor. S’endinsa, llavors, en la comprensió de la psicologia col·lectiva, antropològica i geogràfica de l’ “homo mallorquinensis”. Com Josep Pla sobre Catalunya, ell diu “som italians” però amb un individualisme exacerbat, de tarannà llunàtic. Ens descriu un país viu, ple de contradiccions i mestís, on reivindica el flamenc com a cultura mallorquina i lliga Palma amb la “Part Forana”. Es un relat àgil on el llegat musulmà o jueu de l’illa són les runes benjaminianes des d’on construir el “nosaltres” del futur.

En les seves estampes illenques també hi apareixen els amos del camp de cotó, el passat esclavista, els pagesos, la tramuntana illenca, els glosadors i els poetes, els silencis i els secrets a veus, l’alteritat del ‘moro’ i els protestants, els insignes representants de la dreta anticatalanista, l’aristocràcia mallorquina i les elits que espolien a les illes igual que arreu, la lluita per obrir fosses i per l’enderrocament del monòlit feixista palmesà de Sa Feixina, la significació de la diada nacional el 31-D i la televisió pública IB3, la problemàtica de la immigració o la multiculturalitat.

En el llibre s’hi descriu Mallorca com país que forma part d’unes illes mediterrànies amb una posició fronterera, enmig del mar, i més a prop d’Algèria que no del Marroc. És en aquest punt, on en les seves pàgines ressona l’eco menorquí d’un Albert Camus d’origen algerià. El filòsof francès reivindicava l’essència mediterrània d’unes illes solars que s’obrien com a flors als seus visitants. Camus, com ‘pied noir’ i alhora representant del cafè dels existencialistes parisencs, tenia un peu en cada costa i sempre va reivindicar a la vegada el mediterrani europeu i africà, aquest continent líquid envoltat de terra.

Pont entre els Comuns i la CUP

Darrere tot plegat hi batega una proposta de país que parteix d’una crítica severa al sectarisme i els vells dogmes de cert pancatalanisme independentista. Trobat impugna la voluntat d’imitar i trasplantar a Mallorca les dinàmiques del “procés” –el “tenim pressa”– per trencar la calma illenca. Com diu ell, “massa estelada per tan poca gent i massa poca preocupació pel subjecte real de la sobirania mallorquina, que són més les kellys –’las ke limpian los hoteles’– de Magalluf que els nacionalistes de tota la vida”. L’autor per això, tot i que no abandona l’horitzó compartit dels Països Catalans, posarà més èmfasi en la realitat mallorquina.

En un context així, Trobat defensa Mallorca com una nació per ella mateixa, un subjecte polític diferenciat de la resta. De fet, Mallorca ha estat l’illa on més s’ha desenvolupat un moviment nacionalista propi que lliga l’especificitat mallorquina amb una catalanitat plural. No és casualitat, que com evoca l’autor, fou en aquesta illa on apareixen els primers partits amb una clara reivindicació nacionalista. Dins d’aquesta tradició, en les pàgines del llibre hi apareixen el pensament de Damià Pons, Josep Melià o el poeta Josep Maria Llompart. I en aquesta presa de consciència, sense dubte, hi té una forta influència la presència constant d’escriptors, polítics i intel·lectuals mallorquins a Barcelona. El mateix Trobat com a mallorquí resident a Barcelona n’és un bon exemple. És deutor de la tradició del catalanisme popular del mallorquí Gabriel Alomar que també vivia a la capital barcelonina.

De fet, Alomar es definia a si mateix com a català de Mallorca perquè entenia que l’illa formava part de Catalunya. Per això, la realitat dels Països Catalans era un element estable del seu ideari. Durant la discussió de la Constitució del 1931, a diferència dels diputats catalans, Alomar va defensar derogar la prohibició de federació dels diferents territoris de parla catalana amb l’esperança de connectar Mallorca a Catalunya. I així poder situar l’illa sota una influència del moviment catalanista progressiu que pogués trencar amb el seu tarannà reaccionari, agrari i caciquil.

Una imatge de la presentació del llibre a Palma, que Toni Trobat va compartir amb Neus Tur, politòloga i activista feminista, Laura Camargo, diputada de Podem al Parlament Balear i Nanda Ramon, exregidora de Cultura de l’Ajuntament de Palma.

Uns Països Catalans confederals

A diferència d’Alomar, Trobat reivindica l’insularisme i es definiria més com a mallorquí a Catalunya que com a català de Mallorca perquè no considera que l’illa sigui una simple prolongació o una part de la Catalunya que Josep Guia defensava en el seu clàssic “És molt senzill: digueu-li Catalunya”. El periodista parteix de la premissa que els Països Catalans com a nació cultural requereix per consolidar-se com a realitat supraterritorial que cada una de les seves nacions polítiques avanci amb els seus propis ritmes i formes. Els mallorquins, sens dubte, poden fer camí, sense necessitat de dependre dels catalans. Per això, Trobat s’inspira amb una afirmació d’estil fusterià com la que diu “els Països Catalans seran d’esquerres o no seran” per acabar sentenciant que “els Països Catalans seran confederals o no seran”.

El seu mallorquinisme tampoc pivota sobre l’únic eix de la llengua. La màxima dels Joves de Mallorca per la Llengua que “la llengua és l’ADN del nostre poble” li sembla que empetiteix el “nosaltres” del futur. Amb aquesta intenció introduirà un concepte laïcitzant de nou “mallorquinisme” que trenca la proposta fusteriana canònica dels Països Catalans entesos només a partir del fet lingüístic. El seu ‘nosaltres’ mallorquí no és com el ‘Nosaltres, els valencians’ de l’escriptor de Sueca. La seva és una mallorquinitat líquida “de platges guapes” –diu irònicament- que aspira a extirpar la càrrega etnolingüística dels que somnien una Mallorca purificada. Ell somia una “república mallorquina on sorgeixin grans cantaoras y cantaores” que connectin amb les classes populars de tots els pobles d’Espanya i que configurin una cultura diversa a l’illa juntament amb els glosadors mallorquins. L’ADN del seu “nosaltres” del futur està fet del missatge intercultural, del feminisme, dels valors republicans i de la defensa de tots els drets socials i polítics en una illa que no ha deixat de rebre immigració des dels anys seixanta

Querido Jordi (Cuixart):

El día en que jueces y fiscales te señalaron con el dedo tuerto, nos ardió impaciente la indignación. O la náusea de la injusticia. Desde que los altos tribunales se sientan a cenar en la mesa de los poderosos, son malos tiempos para la justicia. Como diría Rosa de Luxemburgo, la justicia es servil con los tiburones y cruel con las sardinas.

Hace poco se cumplieron cuatro meses desde que te despojaron de uno de los bienes más preciados (la libertad) y te vaciaron el alma de oxígeno. Han sido cuatro meses de suplicio, castigo y venganza. Cuatro meses de memoria de una sinrazón, lejos de tus afectos y tu tierra. Cuatro meses con sabor a lágrimas del opaco cemento de una cárcel impenetrable. Como si tuviéramos una astilla clavada, desde entonces, nos falta el aire.

Tu ausencia amarga, tu lejanía de muros, nos quema. Tener que escribirte duele. Pero, como cualquier carta a un preso, hacerlo es un mensaje de futuro. Una hoguera en medio de la noche helada. Se alimenta de soledades, de distancias, pero se construye con puentes de esperanzas.

Con esta carta quiero insuflarte ánimos. Recordarte lo que has sido y siegues siendo para todos los que te extrañamos. Con tu empeño insomne por abrir camino, fuiste (y sigues siendo) un referente de coraje y dignidad. Siendo como eres un militante pacifista dispuesto siempre a extender la mano al prójimo, incluso a quienes solo ofrecen autoritarismo y ruindad, duele que te asocien arbitrariamente con la violencia. Sacrificando tu tiempo libre y de forma desinteresada, te has dejado la piel en lograr una sociedad más libre. Sabías que el camino no era fácil. Los sueños colectivos nunca lo son. Requieren de gente movilizada, ilusionada y dispuesta a sacrificarse. Son procesos largos llenos de espinas. Y más en una democracia imperfecta como la nuestra. No por casualidad, a diferencia del resto de Europa, aquí el fascismo nunca fue derrotado y el poder se construyó sobre sus cimientos. Las togas de quienes ocupan la cúspide judicial no están, por esa razón, limpias. El polvo del franquismo las ensucia. Lo sabes tú bien. Y lo recordábamos hace poco en unas jornadas contra la impunidad franquista celebradas en la Modelo, donde sentimos tu ausencia muy presente.

Vivimos tiempos difíciles, donde la polarización se extiende como una mancha cancerígena. Ahora más que nunca, resulta imprescindible recoser complicidades entre unos y otros; poner en valor lo que nos une por encima de lo que nos separa. En esa tarea urgente, figuras como la tuya son un faro en la niebla. Frente a la actual deriva autoritaria, hay que rescatar el espíritu unitario de la Asamblea de Cataluña de los 70. O la filosofía que latía detrás del lema “un solo pueblo” – catalanes de linaje y nuevos catalanes- del viejo dirigente del PSUC, Josep Benet. Te lo había oído gritar a los cuatro vientos con voz solemne de los grandes momentos: ¡somos un país mestizo! Hay que ver el fenómeno migratorio, no a partir de su grado de integración, sino como una nueva realidad construyendo una patria común con identidades y orígenes múltiples. Gente nacida aquí y gente venida de Murcia en los años 30; de Andalucía, Extremadura o Galicia en los años 60. Gente que se encontró un entorno en condiciones muy duras, sin servicios ni transporte público. Y con un esfuerzo inmenso, anónimo y silencioso, levantó nuestras ciudades desde abajo. Muchos de ellos, vecinos del extrarradio gris, la “Internacional de los bloques” evocada por tu apreciado Pérez Andújar. Siempre te identificaste con esa gente humilde y sencilla que, como tu madre, emigraron persiguiendo un futuro mejor. Eras incapaz de pensarte separadamente de sus reivindicaciones o pulsaciones vitales. De quienes llegaron, pero también de quienes se quedaron en sus tierras. Apelabas a menudo a la fraternidad y al anhelo de emancipación de las clases populares del resto de territorios ibéricos. Algo se ha torcido o no se habrá hecho bien cuando no pocos de ellos, lejos de sentirse interpelados por personas como tú, se han sentido amenazados en su identidad. Y envolviéndose entre banderas, han entregado su voto a un nacionalismo de extrema derecha. Ya lo hablaremos cuando recuperéis la libertad, pero seguro que lo que ha pasado te duele ahora en el alma, tú que eres un internacionalista obstinado en trascender filiaciones y fronteras. También te dolía ver cómo otros nacionalistas utilizaban la unidad patriótica para diluir luchas sociales y ocultar sus miserias. O el discurso contra un “Madrid” al que injustamente reducían a una de las dos Españas, olvidando que también es la ciudad mestiza, del orgullo gay, del 15-M o del “no pasarán”.

Recuerdo cuando me defendiste ante los silbidos de un auditorio de exaltados al mencionar a ese otro Madrid popular y antifascista. Lloré de rabia ante tanto desprecio ignorante y tú querías hacer un comunicado de condena. Ambos creíamos que la idea de una España uniforme e irreformable era reaccionaria. Existe una España vieja, monárquica, caciquil, miedosa, de sacristía, que embiste al grito de “a por ellos” y aspira a helarnos otra vez el corazón. Ésta está ganando. Sin embargo, ha aflorado también otra España joven, indignada, republicana, interreligiosa y laica, plurinacional y reacia a ser una prisión de pueblos. Con esa otra nueva España compartimos horizontes, sueños y anhelos comunes. Hay quienes, a ambos lados, quieren romper esa corriente de simpatía entre unos y otros.

Con nostalgia, te recuerdo ahora en todos los momentos vividos. Te recuerdo en charlas con amigos como Quim Arrufat en un aula de estudiantes o Toni Comín y Eulàlia Reguant encima de un escenario de Nou Barris. Te recuerdo cuando nos despedíamos la noche antes de tu encarcelamiento. Sabías el peligro al que te dirigías y, a pesar de ello, conservabas el valor de animarme con la claridad silvestre de tus risas. Te recuerdo cuando tú y Jordi Bosch me persuadisteis para que me hiciese socio de Ómnium Cultural, una entidad con casi cien mil afiliados y sesenta años de historia. Si no fuera por ti, no lo habría hecho. Contigo superé prejuicios y recelos antiguos. Fue en el año 2016. Querías que  Ómnium fuera casa común del soberanismo republicano, donde convivieran federalistas, confederalistas o independentistas. Querías trazar complicidades con otras organizaciones estatales que defendían el derecho de decidir del pueblo catalán. Recuerdo tu insistencia en que te presentara a Pablo Iglesias. Me gustaba tu visión inclusiva del catalanismo y la cultura. Me hablabas con entusiasmo de celebrar la Noche de Santa Llúcia en el Hospitalet de Llobregat. Por primera vez, después de 65 años, el principal acontecimiento literario se desplazaba a una ciudad metropolitana, obrera y cuna de tantas personas de origen inmigrante. Poco antes, habíamos participado juntos en un acto de vuestra campaña Lluites compartides. Allí defendimos la interrelación entre las luchas de los últimos 50 años de mucha de esa gente venida de otros lugares con las luchas colectivas del presente. Defendimos a la clase trabajadora, valiente, que nos recordaba que los derechos nunca se regalan. A la lucha feminista de una ciudad con nombre de mujer. A los que salían cada 11-S para exigir urnas y democracia. A los jubilados infatigables defendiendo lo ganado para sus nietos. A la gente de la PAH y el 15-M poniendo el cuerpo para recuperar lo que es de todos. A los viejos antifranquistas peleando por la memoria democrática. A quienes alzaban la voz contra el sufrimiento provocado por CIEs y fronteras; o exigiendo más refugiados en la manifestación más grande de Europa.

Tú que has luchado tanto por la libertad ajena, has acabado perdiendo la tuya. Como Forn, Sánchez y Junqueras, te has convertido en preso político del siglo XXI. Lo explicaba hace poco en un artículo que te mando junto a esta carta. Son muchos quienes te precedieron en esa ingrata condición. “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó…no, diguem no” cantaba Raimon ya en los recitales de los 60. Antes de ti, estuvieron “hombres llenos de razón” como Wilde, Gramsci, Luxemburg, Roque Dalton, Sands, Mandela, Miguel Hernández.  Lo recordaba recientemente un amigo común, el periodista David Fernández.

El corazón se me encoje cuando te pienso ahora detrás de unos barrotes infames que ennegrecen los horizontes, en una celda diminuta y mal iluminada de Soto del Real. O cuando hablo con tus seres queridos o con el resto de perseguidos políticos. Todos ellos forzados a recorrer centenares kilómetros. Es terrible que no puedas levantar el teléfono y escuchar al otro lado la voz afectuosa de Txell; que solo puedas verla brevemente una vez a la semana tras un grueso cristal; o que solo puedas abrazar a tu hijo de diez meses una vez cada tres meses. Ante el vacío institucional provocado por la vil aplicación del artículo 155, debes saber que como ayuntamiento no nos quedamos de brazos cruzados. Hace poco, por ejemplo, llevamos ante la justicia la vulneración de derechos humanos del 1-O y denunciamos lo sucedido ante el Congreso de los Diputados o el Parlamento europeo. Esta semana hemos vuelto a reclamar vuestra libertad o, como mínimo, el fin del doble castigo del alejamiento. No olvidamos que la prisión es un espacio de aislamiento, hostil y deshumanizado. Allí el tiempo se congela y se hace perpetuo. Se pierde la intimidad, la luz solar, las cosas básicas de la vida: el contacto, las miradas y la ternura de quien se ama. Como decía Albert Camus, “la prisión es un suplicio cotidiano que nadie tiene derecho a infligir a un ser vivo en nombre tan solo de una opinión o de una concepción del mundo”. Cada día lo recordamos con un lazo amarillo colgado en la fachada consistorial señalando vuestra ausencia.

Los que te queremos nos vamos a acostar noche tras noche con ganas de abrazarte. Cerramos, luego, los ojos con la mala conciencia de disfrutar de una comodidad a la que a ti te han privado. Y sentimos que entre tú y la mayoría del pueblo catalán nos une un hilo rojo indestructible. Seguro que hay momentos difíciles en los que te sentirás solo en un pozo sin salida. Acorralado. Triste. Abatido. Y no verás el futuro con esperanza. Entonces, acuérdate de que somos miles los que estamos allí fuera. Acuérdate de nosotros sufriendo contigo. En el fondo, el castigo es colectivo. Tu cautiverio es nuestro cautiverio. Como en el 1-O, es una herida abierta que escuece pero nos hace más fuertes y lúcidos. Hemos vivido juntos tantos momentos duros que somos más pueblo ahora que nunca. Por querer votar, nos pegaron, insultaron y humillaron. Nos quisieron imponer censuras vergonzantes y el silencio por la fuerza del miedo. Nos trataron de delincuentes. Y, finalmente, nos han quitado la libertad. Lo que nunca podrán arrebatarnos es la dignidad de volvernos a levantar para decir que somos quienes somos y exigir respeto por nuestros derechos. Con persistencia pero con la mano extendida, sin rencor ni rabia, porque no queremos convertirnos en aquello contra lo que luchamos. Como las compañeras nos han enseñado, la política sin amor no es política. Tampoco lo es, pero, sin memoria y anhelos de justicia. No lo dudes: seguiremos soñando una democracia donde refugiarnos; para que la razón venza al miedo, a la ignorancia y al odio. No descansaremos hasta que tú y el resto volváis. No seremos libres hasta que vosotros lo seáis.

Con todo, el caso de Joan Coma tiene ciertas peculiaridades. Es, para empezar, el primer cargo electo desde que comenzó la llamada transición investigado por un delito de sedición. El proceso que ha llevado a su detención tiene mucho que ver con la actuación del denunciante, el fiscal y el juez que lleva el asunto. El ultraderechista Josep Anglada es quien, en efecto, pone en marcha la maquinaria judicial. El Fiscal, no obstante, es quien le da carta de validez. Los argumentos de la imputación son sorprendentes. La sedición -según él- se habría cometido cuando aquel afirmó en un pleno que “para hacer la tortilla será necesario romper los huevos”. O cuando conminó a los asistentes a tomarse “muy en serio la declaración de soberanía del Parlamento”. La propia rueda de prensa de Coma denunciando los hechos, desde su perspectiva, se convierte en una nueva prueba en contra él. Esta forma de interpretar las cosas es un auténtico disparate jurídico. No resulta extraño que el otro protagonista de esta cruzada sea el mismo magistrado que envió a prisión a dos titiriteros para una obra de teatro, Ismael Moreno. La asociación de Jueces por la Democracia, en un duro comunicado, ya recordó que “opinar nunca puede ser delito”. Y hasta tres magistrados diferentes de la propia Audiencia Nacional afirmaron que actos como el del concejal “son posicionamientos políticos en el marco de la libertad ideológica y de expresión de aspiraciones o anhelos políticos”. Con este argumento elemental, archivaron denuncias similares.

En el fondo, esta instrucción es una vergonzosa “causa general” contra el soberanismo municipalista. Y más cuando utiliza conceptos manchados de sangre y de funesto recuerdo para los luchadores antifranquistas. Su abogado y diputado de la CUP, Benet Salellas, lo recordaba en un mitin de apoyo al concejal. Los golpistas de 1936 fueron, precisamente, los que acusaron de sedición a los republicanos leales al estado de derecho. Lo preocupante de todo esto es que estos hechos no son aislados. Forman parte de una “cultura de la excepcionalidad” que se ha ido imponiendo de forma persistente a lo largo de la última década. En primer lugar, a través de una Fiscalía proclive a obedecer mansamente las órdenes del gobierno de turno. Buen ejemplo de ello fue la fulminante destitución del fiscal jefe de Cataluña, Rodríguez Sol, por afirmar que la reivindicación del referéndum catalán era una aspiración política no legalmente viable, pero legítima. Y en segundo lugar, por un altas instancias judiciales como la Audiencia Nacional, claramente conservadoras y vinculadas estrechamente al poder político.

En este contexto, quedarse de brazos cruzados no es una opción. Este tipo de ataque forma parte de una ofensiva en toda regla contra los independentistas. También es una amenaza, pero, contra todos los que sin serlo creen firmemente con la libertad ideológica y de expresión. Un estado de derecho digno de ese nombre no puede permitirse perseguir a aquellos que, sin recurrir a la violencia, cuestionan aspectos centrales del poder constituido. Lo que está en juego, en efecto, no es sólo la libertad de un puñado de concejales. Es la democracia. Y la soberanía municipal. Con la intención de hacer “un llamamiento a los demócratas”, precisamente, se convocó hace poco una multitudinaria concentración ante las fuentes de Montjuic de Barcelona con el lema “Por la democracia. Defendamos nuestras instituciones”.

Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, este tipo de persecuciones desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que piensan que esto es sólo un problema de los independentistas. Y simplemente miran hacia otro lado. Lo preocupante, sin duda, no son las palabras de un concejal en un pleno. Lo preocupante es perseguir un acto democrático como si fueran de sedición. Eso sí es, en realidad, un conato de sedición contra la propia democracia.

El primer que crida l’atenció d’aquest assumpte és que tot comenci amb una denúncia de l’ultradretà Josep Anglada. I que aquesta sigui recolzada per la Fiscalia. O que no deixin declarar a Coma en els jutjats de la seva ciutat. Els arguments de la imputació també són sorprenents. La sedició, segons el Fiscal, s’hauria comés quan l’edil va afirmar en un ple que “per fer la truita caldrà trencar els ous”. O quan va comminar als assistents a prendre’s “molt de debò la declaració de sobirania del Parlament”.

Aquesta forma d’interpretar les coses és un autèntic disbarat jurídic. No resulta estrany que l’altre protagonista d’aquesta creuada sigui el mateix magistrat, Ismael Moreno, que va enviar a presó a dos titellaires per una obra de teatre. Opinar no pot ser mai delicte. Els actes que es volen investigar són posicionaments polítics en el marc de la llibertat ideològica i d’expressió d’aspiracions o anhels polítics. Amb aquest argument elemental els altres magistrats de la pròpia Audiència Nacional van arxivar denuncies similars.

En el fons, aquesta instrucció és una vergonyosa “causa general” contra el sobiranisme municipalista. I més quan utilitza conceptes tacats de sang i de funest record pels lluitadors antifranquistes. El seu advocat i diputat de la CUP, Benet Salellas, ho recordava recentment en un míting. Els colpistes del 1936 van ser, precisament, els qui van acusar de sedició als republicans lleials a l’estat de dret. El preocupant de tot plegat, no obstant, és que aquests fets no són aïllats. Formen part d’una “cultura de l’excepcionalitat” que s’ha anat imposant de forma persistent al llarg de la darrera dècada. En primer lloc, a través d’una Fiscalia procliu a obeir mansament les ordres del govern de torn. Bon exemple d’això va ser la fulminant destitució del fiscal en cap de Catalunya, Rodríguez Sol, per afirmar que la reivindicació del referèndum català era una aspiració política no legalment viable però legitima. I en segon lloc, per un altes instàncies judicials com l’Audiència Nacional, clarament conservadores i vinculades estretament al poder polític.

En aquest context, quedar-se de braços creuats no és cap opció. L’ofensiva va dirigida, evidentment, contra l’independentisme ideològic. Es també, però, una amenaça contra la resta de municipis que pretenen defensar l’autonomia municipal. I contra tots aquells que creuen fermament en la llibertat d’expressió i ideològica. Un estat de dret digne d’aquest nom no pot permetre’s perdre aquesta batalla. La persecució de qui, sense recórrer a la violència, qüestiona aspectes centrals de l’ordre establert, constitueix una derrota del principi democràtic. El que està en joc, en efecte, no és la independència. És la democràcia.

Contemplada amb la gravetat que els fets es mereixen, aquest tipus de persecucions desfermen els fantasmes evocats per la vella advertència de Niemöller. Primer els va tocar a uns, després als altres, i més endavant a mi, però ja era tard. Tant de bo l’advertència arribi també als qui pensen que això és només un problema dels independentistes. I simplement miren cap a una altra banda.

Ferrer i Guardia va viure en temps obscurs. Ser un home lliure, i ensenyar a pensar críticament és el que el va portar davant l’escamot d’afusellament. El seu crim, ser republicà, socialista i lliurepensador. Defensar la raó, la tolerància i crear l’ensenyament laic a Barcelona. El seu judici, una farsa militar que la premsa internacional va comparar amb la Inquisició. Com en el “cas Dryfus”, viscut pocs anys abans a Paris, però en aquest cas amb un final tràgic. Albert Camus ho va expressar un segle després amb especial finor. ”Ferrer i Guardia pensava –deia el filòsof- que ningú és dolent per voluntat pròpia i que tot el mal que està al món ve de la ignorància. Per això el van assassinar els ignorants i la ignorància es perpetua encara avui en dia a través de noves i incansables inquisicions. Enfront d’elles, no obstant això, algunes víctimes, com Ferrer, viuran eternament”.

En veritat, el pedagog va enfrontar-se a l’obscurantisme d’una educació segrestada per l’Església catòlica. I trencà amb els seus antics dogmes o motllos pedagògics. Un d’ells era la transmissió autoritària del saber a l’estil de “la letra con sangre entra”. En aquella època, l’ensenyament és reduïa a les quatre regles de llegir i escriure. L’objectiu poc dissimulat era inocular en els alumnes les idees de la disciplina, jerarquia i autoritat indispensables per fer acceptables la seva condició de classe subalternes. L’impuls renovador de les seves idees fou equiparable al dels més de 250 mestres republicans assassinats pel franquisme. Recordar avui el pedagog és també recordar a tots aquells homes i dones que van lluitar a través de l’educació per fer un món més just i millor. La pel·lícula la “llengua de les papallones” expressa els seus anhels en boca d’un mestre interpretat per l’actor Fernan Goméz. En el discurs de fi de curs, el docent s’aixeca i proclamava que “si aconseguim que una generació, una sola generació, creixi en llibertat, ningú li podrà arrancar mai”.

L’educació era, en efecte, la punta de llança modernitzadora de la Segona República. I uns dels seus objectius, formar professors, crear escoles i biblioteques públiques. El franquisme, en canvi, es dedica al contrari: tancar escoles, cremar llibres i assassinar professors. Un diari gallec del 1936 deia: “a la vorera del mar, perquè el mar se’n porti els restos de tanta podridura i de tanta misèria, la Falange esta cremant muntanyes de llibres”. Entre els autors amb llengua espanyola purgats hi trobem Unamuno, Valle-Inclán, Pérez Galdós, Valera, Baroja, Azorín, Concha Espina o Espronceda. Entre els autors universals Eurípides, Edgar Allan Poe, Goethe, Shakespeare o Emilio Salgari.

En l’actualitat, les invectives de Ferrer i Guardia són encara plenament vigents. Entre les seves reivindicacions estava, per exemple, acabar amb escoles que separessin els pobres dels rics o les nenes dels nens. Un llegat incòmode per qui vol substituir la filosofia per la catequesis. Per qui vol convertir la universitat en un coto privilegiat, on milers d’estudiants han de deixar els estudis perquè no poden pagar-se’ls. O pels qui pretén seguir subvencionant amb diners públics el “règim segregacionista” d’escoles privades com les de l’Opus.

El pedagog llibertari avui estaria orgullós, de fet, de tota la gent de la marea groga que defensa quotidianament l’escola pública, de qualitat, laica, inclusiva i en català. O de les mobilitzacions per la llengua i la cultura de Mallorca i València. I amb tota probabilitat, expressaria la seva solidaritat amb els 27 estudiants i professors que aviat seran jutjats per un acte de protesta contra la privatització i degradació de l’educació pública. La Fiscalia demana penes de presó de fins a 14 anys, en una actuació vergonyosa que fa motivar l’aprovació d’una moció de rebuig del Ple de l’Ajuntament de Barcelona.

En el fons, aquesta ofensiva mercantilitzadora contra el dret a l’educació no és gens innocent. Qui impulsa les retallades sap que l’educació pot ser un instrument útil per evitar que les coses canviïn. Per construir ciutadans passius, atemorits i obedients. Sap, però, que –com deia Nelson Mandela- també pot ser l’ “eina més poderosa de transformació del món” per evitar que hi hagin ciutadans de primera i de segona. O per permetre “que la filla d’un camperol o d’un miner pugui arribar a ser metge”. Una octaveta de la Conselleria de Cultura de València, en plena Guerra Civil, deixava clar aquest la seva preeminència en el procés d’emancipació de les classes populars. “La millor manera de fer la revolució –deia- es fer cultura”. Aquesta és, de fet, la idea central del pensament de Ferrer i Guardia. Crear ciutadans crítics, actius i sense por a través d’una xarxa d’escoles lliures. Un llegat que avui més que mai cal reivindicar ben fort amb les seves darreres paraules abans de ser afusellat: “Visca l’Escola Moderna!”.

Un dels primers teòrics del catalanisme republicà d’esquerres, Roca i Ferreras, va viure l’episodi del 1841 en primera persona. Aquella reacció espontània del poble contra la muralla era –per ell– una prova més de la seva naturalesa indomable. I del fet que la lluita nacional venia de baix. Les classes populars, i no les benestants, foren les que durant aquells anys alçaren barricades al crit de ‘Llibertat i Catalunya’. I les que feien de la lluita social i nacional una mateixa lluita, en allò que Roca i Ferreras va anomenar ‘patriotisme popular defensiu’.

L’Onze de Setembre s’evoca, precisament, el coratge d’una població que va resistir quasi dos anys el setge ferotge de les tropes castellano-franceses. I qui més hi va lluitar i sofrir van ser la gent de baix organitzada en gremis d’oficis. El seu esperit de sacrifici en la defensa del règim constitucional català va ser admirat per molts europeus com Voltaire. La derrota comportà la imposició de l’absolutisme. Foren abolides la Generalitat, les Corts Catalanes, el Consell de Cent barceloní i els règims municipals de la resta de ciutats catalanes. El país fou víctima, llavors, de tota mena d’injustícies. Per exemple, hagué de suportar l’ocupació militar, la sobrecàrrega fiscal, la imposició del castellà com a única llengua oficial i la supressió de la Universitat de Barcelona.

Aquest record del 1714 no s’ha esborrat mai. Des de llavors que ha estat una data crucial en la història del país. Durant la guerra civil, per exemple, fou un afirmació més del front antifeixista. I, en particular, de les forces republicanes d’esquerres. De fet, fins i tot la CNT-FAI vinculava la resistència antifeixista a la del 1714 i formava part de comissió organitzadora de la Diada. El qui fou president del parlament a l’exili, Rovira i Virgili, sostenia també: ‘Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que aquest ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V representen en el fons el mateix que avui representa Franco.’ No és cap casualitat, per això, que el franquisme a Catalunya escrivís un dels seus epitafis després d’una assolellada Diada del 1977. Més d’un milió de persones van manifestar-se sota el lema de ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. Poc després fou restablerta la Generalitat i aprovada la llei d’amnistia.

Vist des d’aquesta perspectiva, no resulten gaire encertades les tesis que pretenen desvincular la lluita antifeixista del 1714. Això ha succeït arran de la polèmica estiuenca sobre el Born. Tant des de sectors de l’esquerra com de la dreta. Bon exemple del primer cas és la comparació amb el Valle de los Caídos. O la piulada de Jordi Guillot, que diu que, a diferència del Camp de la Bota, l’enclavament no forma part de la seva memòria històrica. Aquesta posició, en el fons, sembla partir de la creença que la significació del 1714 és més pròpia de les dretes que de les esquerres. Res més lluny de la realitat. El republicanisme, de fet, no va dubtar mai a fer-lo seu mentre la dreta el vivia amb recel. Roca Ferreras mateix el va considerar el ‘dos de maig català’. En les primeres reivindicacions, en canvi, la Lliga Regionalista se’n va mantenir al marge. Més tard, és cert, la dreta també l’ha acabat fent seu. Això sí, des de la institució més que des del carrer. Per contra, certs sectors d’aquest espai ideològic viuen amb incomoditat l’associació del 1714 amb la lluita antifranquista. O que el Born pugui ser un fil roig conductor de les dues memòries i no un simple ‘lloc de veneració nacional’. La memòria antifeixista, de fet, no ha format mai part del seu ‘santoral’ polític. Hi té a veure, segurament, la seva absència majoritària en la lluita contra el franquisme. O, fins i tot, la col·laboració activa. El mateix Cambó que deia ‘Monarquia? República? Catalunya!’ s’abraçava després sense rubor a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Tot i reconèixer –en el seu dietari– que el 1939 podia ser ‘un nou 1714’, per ell era un mal menor a l’hora de salvar el seu món del ‘perill roig’. En realitat, en tot plegat es pot comprovar com la desvinculació, o associació, d’episodis polítics serveix per a disputar hegemonies culturals.

Sigui com sigui, l’Onze de Setembre és des de fa temps un moment reivindicatiu per a pensar el present. En aquesta ocasió, sens dubte, ho tornarà a ser. El govern del PP, en efecte, fa anys que impulsa un procés de retallades i recentralització que ha llimat l’autogovern del país i els seus municipis. Ho ha fet en àmbits com l’econòmic i el polític, però també en el lingüístic. El pacte PP-Ciutadans per la investidura fallida de Rajoy ha estat, de fet, un ofensiva en tota regla contra el model d’escola catalana. Moltes de les expressions de rebuig a aquesta situació, per una altra banda, han estat criminalitzades. En primer lloc, arran de la consulta del 9-N. I recentment amb la intenció de portar a la banqueta la presidenta del parlament i la resta de membres de la mesa, per no haver impedit un debat sobiranista a la càmera. El discurs de Rajoy a la sessió d’investidura confirma els instints centralistes i antisocials de la dreta espanyola. Aquest blocatge regressiu va tenir el punt màxim amb la retallada de l’estatut. Ha estat a partir de llavors quan hi ha hagut les diades més multitudinàries de la història. Una mobilització mai vista al continent europeu. La situació, malgrat això, continua encallada.

Es en aquest context que resulta indispensable d’acumular musculatura, però també plantar cara i fer actes de força. I fer-ho buscant allò que ens uneix, més que allò que ens separa, a tots els qui reivindiquen el dret d’autodeterminació. A Catalunya, però també a la resta de l’estat i a Europa. I més quan ens enfrontem a adversaris poderosos que tenen exercits i tribunals al seu servei. Que no dubtaran, si cal, a recórrer-hi. Vivim moments excepcionals. Ens hem de fer dignes de la responsabilitat històrica que ens ha tocat viure. Sortim al carrer i fem, un any més, que la Diada sigui multitudinària. De tots i de totes. Que la Diada sigui un moment per a recordar que els drets no es regalen. Es conquereixen amb perseverança i sense tuteles ni permís de ningú. I, com deia el socialista Josep Pallach, ‘cap ciutadà no és lliure si el seu poble no és lliure’.

En realitat, aquesta forma de veure les coses no és nova. Se sosté en una sèrie d’arguments recurrents. Un és que l’Estat és irreformable i no es pot esperar res de bo dels espanyols. En certes ocasions, es vincula la cultura espanyola a una essència intrínsecament autoritària. Hi ha un to de superioritat nacional en aquesta actitud. Una altra és concebre la reivindicació del referèndum com una pantalla ja superada del procés. I qui diu el contrari, enganya. Per acabar, resulta estesa la creença de l’autosuficiència. Que la independència es pot assolir sense necessitat d’aliances fortes a la resta de l’Estat.

Aquests arguments, no obstant, mostren certa inconsistència. En primer lloc, és falsa la idea que “a Espanya no es pot moure res”. Hi estan passant coses inimaginables fa un temps. En el terreny cultural, el marc mental provinent de la Transició s’ha esquerdat. Hi han contribuït dues de les més grans mobilitzacions de la història. La del sobiranisme català que surt al carrer amb les retallades de l’Estatut. I la del 15-M que ocupa les principals places de tot l’Estat. Tot i que el nacionalisme conservador intenta desvincular-les, són dues expressions del mateix mar de fons. D’una mateixa crisi de règim. Les dues succeeixen durant el 2011. Una amb epicentre a Catalunya i l’altra a Madrid. En el camp electoral, aquest sotrac trenca molts guions que semblaven preconcebuts. Per començar, a Barcelona, on una activista de la PAH esdevé alcaldessa. O a les eleccions catalanes, quan l’independentisme conquista el poder. Als comicis generals, no obstant, també hi arriba l’ona expansiva. El bipartidisme autoperpetuat durant les últimes tres dècades queda tocat. Quasi enfonsat. Per primer cop apareix un espai contrahegemònic amb possibilitats de guanyar i els dos partits principals tot just superen el 50% dels vots.

Aquesta nova correlació de forces convida a un cert optimisme. A l’Espanya vella, uniforme, caciquil i poruga de sempre se n’hi enfronta una de nova i més jove, laïcista, indignada i plurinacional. En el debat públic, s’obre pas una altra manera de tractar la qüestió territorial. Es catalanitza la política espanyola. Un bon exemple és la centralitat del referèndum. Ha deixat de ser un tabú polític. No es poden menysprear, en aquest sentit, els set milions d’electors que opten per formacions que l’inclouen en el seu programa. Tampoc resulten irrellevants les expectatives assenyalades en les enquestes recents. Una possible coalició de Podem i IU -segons elles- podria disputar el poder al PP i fer el sorpasso al PSOE.

El procés sobiranista català no té per què supeditar-se o esperar l’avenç d’aquest cicle de canvi. Val més, això sí, que s’hi coordini. En bona mesura, el seu èxit en depèn. Van a ritmes diferents però els taulers en què es mouen -estatal i nacional- estan encara interconnectats. N’hi ha alguns que, per contra, creuen que la independència s’aconseguirà amb un acte sobtat i fulminant. I, bàsicament, quan els catalans ho desitgin. La realpolitik malauradament obeeix a altres regles. I el desig no ho és tot. Perquè la independència sigui una opció viable calen, per començar, amplis suports interns que ara manquen. I una voluntat ferma d’anar fins al final que aparentment sols la CUP i una part d’ERC estan disposats a assumir. Tanmateix, en els processos d’alliberament nacional la simple acumulació de forces en clau interna mai és suficient. Els suports externs són indispensables. En el cas català, sens dubte, els de la resta d’Europa. Encara més, però, els de la resta de l’Estat. I no només de bascos, gallecs, andalusos o valencians. També dels madrilenys. De molts d’aquells que se senten orgullosos del Madrid mestís, popular i antifeixista del “ No pasarán ”. De la ciutat del 14 d’abril, del 15-M i de l’orgull gai.

Amb simples declaracions de desconnexió, difícilment es produirà un capgirament de la situació. Serà clau el que passi a la resta de l’Estat. I, en especial, a les properes eleccions generals. Naturalment, aquesta reflexió també és vàlida en sentit invers. Que s’enfonsi el règim del 78 sense l’impuls rupturista del procés sobiranista català resulta poc probable. Els dos projectes de ruptura estan condemnats a donar-se suport mutu més del que segurament molts s’imaginen. Del que les elits espanyoles o catalanes voldrien. I menys des del processisme gatopardià. Existeix, sens dubte, una hegemonia política alternativa. A Barcelona, per exemple, hem estès la mà a la CUP i a ERC per teixir un govern de canvi compromès amb els drets nacionals. Una proposta en clau de radicalitat democràtica i ben situada en termes d’aliances dins i fora del país.

L’actual crisi del règim obre un horitzó d’oportunitats per aconseguir la seva superació. Ja sigui amb la independència de Catalunya o amb un nou encaix federal o confederal. Per aconseguir-ho no hauria de descartar-se tan alegrement la possible aliança entre forces rupturistes catalanes i de la resta de l’Estat. Una entesa que haurà de passar, com a Escòcia, per treure les urnes al carrer. Aquesta possibilitat pot semblar llunyana però ha deixat de ser utòpica. Això sí, cal fer una advertència clara als companys espanyols. Aquest escenari no pot ser una simple reedició del Pacte de Sant Sebastià del 1930 entre les forces republicanes d’un costat i l’altre. No estem en el mateix moment històric. Han succeït massa coses. La independència pot no produir-se, però hauran d’assumir una premissa inqüestionable: que hauran de ser els catalans i catalanes qui ho decideixin; que les urnes són les que han de manar. Quaranta-dos anys després de la Revolució dels Clavells, ha de continuar tan vigent com aquell dia que “ o povo é quem mais ordena ”.