Els barcelonins mai hem estat mers espectadors. Quan feia falta, sempre hem estat disposats a movilitzar-nos. I el Govern de la capital ha d’esforçar-se en estar a la seva alçada. Hem començat a moure fitxa. I encara n’ha de moure moltes més. No hem vingut per figurar a les fotos. Ni a que la maquinària institucional ens faci un rentat de memòria i se’ns oblidi d’on venim. Hem vingut a transformar la societat. Ahir, per exemple, vam presentar dos mocions en el ple de l’Ajuntament. Una per acabar amb la derogació de la Llei Mordassa. L’altra destinada a frenar l’ingrés a presó dels vuit condemnats del 15-M per la seva presència a la concentració d’ Aturem el Parlament del 2011. I avui, tornarem a estar en l’enèsima gran mobilització ciutadana pel tancament definitiu del CIE de la Zona Franca. El 24 de maig de l’any passat vam dir que portaríem els anhels del carrer a les institucions. Aquest és el nostre compromís.

Barcelona no és una ciutat submisa. Es la ciutat heretada, exigent i desafiant. La que no abaixa el cap i diu “no” a la guerra. La que exigeix “papers per tothom” i clama indignada en les places. La que té un govern que vol instaurar un “mai més” per evitar espais de barbàrie a la ciutat. El Govern de l’Estat ha d’escoltar, i respectar, aquest clam que ve de les institucions. De l’ajuntament i del Parlament. Que ve dels veïns i veïnes, d’experts i associacions de drets humans. De tots aquells que surten al carrer, any darrera any, a expressar la vergonya de conviure amb uns murs indignes d’exclusió social i construïts contra la voluntat dels ciutadans.

En realitat, aquesta apel·lació no és una crida a la bona voluntat a l’Executiu espanyol. Es una exigència de respecte. De respecte als drets humans. Però també de respecte a la nostra pròpia sobirania. Ho diem amb humilitat, però també amb la rotunditat que ens dóna governar la capital del país. No podem tolerar -després de 10 anys de casos d’extrema gravetat- la persistent vulneració de drets fonamentals. No ens podem quedar de braços creuats, impacientes. Per això hem mogut fitxa. A arrel de la pressió ciutadana, organitzada al voltant de la plataforma Tancarem el CIE, hem fet passos decisius per garantir que cap persona sigui identificada i detinguda per qüestions racials. O privada de llibertat pel sol fet de trobar-se en situació administrativa irregular. Per aquest motiu, hem donat indicacions a la Guàrdia Urbana i a tots els cossos policials que actuen a Barcelona per evitar qualsevol identificació basada en el perfil racial. Ni els prejudicis ni els estigmes ens ajuden a construir una ciutat igualitària, diversa i mestissa com és Barcelona.

Cal recordar, per últim, que Barcelona tampoc és una ciutat desmemoriada. A la llum d’aquest relat té més sentit que mai mantenir els ulls oberts i viva la memòria de totes les víctimes de la barbàrie. Les víctimes del present. Com les que perden la vida a les costes del Mediterrani. O com les privades de llibertat en condicions indignes per una simple falta administrativa i deportades després a 30 graus sota zero. Però també, les víctimes del passat. Com les que descansen en les fosses de la repressió franquista. O les que van esdevenir cendra fa més de 70 anys en els crematoris de la banalitat. Com deia aquest dijous l’alcaldessa Ada Colau en el Dia Internacional de les Víctimes de l’Holocaust, el seu record és el millor antídot contra el ressorgiment dels vells fantasmes del passat. Han de ser un senyal d’alarma que ens adverteixen del risc de naufragi del millor legat europeu de justícia i fraternitat.

Precisament, un 30 de gener de fa 78 anys vam viure un dels episodis més negres de la nostra història. En un dels seus racons més íntims de Barcelona, a la plaça de Sant Felip Neri, l’aviació de Mussolini va bombardejar sense escrúpols una guarderia infantil. També l’eco d’aquells infants assassinats pel feixisme ressona avui pels carrers de la nostra ciutat. Ens exigeixen dignitat, veritat i memòria. Que arribem fins al final en la investigació criminal en la que l’Ajuntament s’ha personat com a part perjudicada. I ens recorden, com deia Marcuse, que “ oblidar el sofriment del passat és oblidar les forces que el van provocar sense derrotar aquestes mateixes forces”. Contra la rendició del temps, aixi, exigim la restauració d’un imperatiu ètic que prové de tots aquests llocs de memòria ferida. Mai més Auschwitz. Mai més morrions ni bocs expiatoris. Mai més bombes. Mai més CIEs.