La convulsa situació que viu el país fa que els plens municipals esdevinguin caixa de ressonància de tot tipus de reivindicacions i conflictes. S’hi produeixen, llavors, batalles dialèctiques que després es traslladen a la xarxa i a vegades enfanguen la política. A Barcelona, és el que va succeir amb una moció de la CUP-Capgirem sobre un judici de cinc joves acusats d’alterar l’ordre públic arran d’una manifestació en favor de Can Vies.

Una de les qüestions controvertides del cas era la presència de la Generalitat com a acusació en un procés on es demanen penes de fins a 3 anys i 6 mesos de presó. A Barcelona, per evitar aquest tipus de situacions, a l’inici de mandat vàrem decidir retirar les acusacions municipals contra activistes. Es posava fi al criteri, iniciat durant el govern d’Hereu, d’exercir l’acusació en totes i cadascuna de les causes obertes per alteració de l’ordre públic. Ho explicava, poc després, en un article. La mesura va generar certa polèmica però, finalment, el Govern de Junts pel Sí també la va assumir parcialment arran del seu acord amb la CUP.

En el debat sobre la moció municipal vàrem expressar la nostra indignació i solidaritat amb els acusats. En lògica democràtica, i en contextos de vulneració sistemàtica de drets, acusacions tan desproporcionades clamen al cel. Són una prova més del biaix selectiu de la violència punitiva. Mentre la seva duresa contra els exclosos i els activistes sembla no tenir aturador, pocs delinqüents de coll blanc trepitgen una comissaria o una presó. No obstant això, ens vàrem veure obligats a abstenir-nos en la votació. La proposta estava plantejada amb uns termes inassolibles, amb incongruències i peticions que ens semblaven absurdes. Un dia abans de la votació vàrem anar al despatx dels regidors amb la intenció d’arribar a un acord. Volíem fer propostes per millorar-la i poder-la guanyar. Amb una actitud molt arrogant, ens van dir que no hi havia res a parlar. Gairebé no ens van voler ni escoltar. Vàrem entendre, llavors, que simplement no volien aprovar el text. I, evidentment, tampoc que el votéssim. Encara que ho haguéssim fet, de totes formes, s’hauria perdut. La resta de grups va votar-hi en contra i ERC també es va abstenir.

Lamentablement, no és el primer cop que la CUP-Capgirem Barcelona gesticula de cara a la galeria. A la Diputació de Barcelona, per exemple, va presentar una petició en solidaritat pels condemnats en l’acció “Aturem el Parlament”. La seva situació era angoixant perquè, en cas de no concedir-se l’indult, podrien ingressar a la presó. Malgrat això, no van fer cap gestió per guanyar-la i es va perdre. Una altra moció presentada al consistori per nosaltres, per contra, sí que va guanyar-se. La denúncia del cas tenia, així, el ressò mediàtic que es mereixia. I s’exigia al Ministeri de Justícia que, en nom de la ciutat de Barcelona, s’evités l’empresonament.

Quan està en joc la llibertat d’uns activistes, les gesticulacions per marcar perfil propi o l’autoreferencialitat autocomplaent poden acabar sent un exercici de frivolitat política. Un dels nostres retrets a la moció del darrer ple municipal era, precisament, que semblava un simple acte d’impotència per després cercar rèdit a les xarxes. I, en efecte, és el que succeir poc després. Les piulades permeten reduir complexitat i crear relat a base de consignes que, malgrat ser esbiaixades, són difícils de desmuntar només amb més piulades. En l’era digital, es produeix una degradació de l’estatus de la veritat. Davant la desinformació, per això, cal rendir comptes com estem fent ara.

El primer dubte que teníem sobre la moció era que només hi apareixien dos dels cinc acusats. Els que, precisament, pertanyen a l’Esquerra Independentista. Que Alerta Solidària, organització antirepressiva propera a la CUP, actuí en defensa només dels represaliats o activistes independentistes és legítim. No obstant això, una institució pública no pot posar-se al seu servei i desentendre’s de la resta. Els altres tres joves acusats pels mateixos fets no es mereixen la nostra solidaritat? O és que els activistes que no són de l’Esquerra Independentista han de tenir un altre tracte? Quan no estan clares aquestes qüestions, i en el text no ho estaven, existeix un risc de penjar etiquetes d’activistes de primera i de segona.

Un altre element que ens distanciava de la moció era la petició de la regidora ponent. Va demanar al Ple que “declarés l’absolució dels acusats”. No cal ser un expert en dret per advertir que un ajuntament no pot dictar sentències. Tampoc un tribunal pot aprovar mocions de solidaritat. La regidora, després, va replicar que aquests arguments eren mers tecnicismes legals. No és això. El que està en joc és el sistema d’equilibris i contrapesos propi de qualsevol democràcia. Aquest és un punt de discrepància recurrent amb la CUP-Capgirem BCN. Una associació, un grup de ciutadans o, inclòs, un partit polític poden exigir absolucions a la justícia. Es fa sovint i està bé que es faci. Els representants del poder legislatiu o executiu, en canvi, no. A títol personal potser sí, però no en nom de les institucions. Si es fa, els jutges poden demanar empara al Consell del Poder Judicial per vulneració del principi d’independència judicial vinculat a la separació de poders.

Un dels primers filòsofs a teoritzar la necessitat de dividir el poder per evitar els seus abusos fou, precisament Montesquieu. D’ell sorgí la formulació de la independència judicial vinculada a la separació dels tres poders (Legislatiu, Executiu i Judicial). Qui imparteix justícia no pot obeir ordres, però tampoc rebre pressions o interpel·lacions dels altres poders. En els règims totalitaris, en canvi, els tres poders es concentren en un. A la pràctica, la divisió de poders a l’Estat espanyol deixa molt que desitjar. Els alts tribunals semblen actuar tot sovint al dictat dels polítics.

Un exemple clar va ser, precisament, la condemna del Suprem per l’acció “Aturem el Parlament”. Com més altes són les instàncies judicials, més capacitat d’influència tenen les polítiques. Ho explicava aquí, on denunciava un entramat judicial aixecat sobre els fonaments del franquisme i encara massa vinculat a les seves inèrcies autoritàries. Des d’aquesta perspectiva, resulta comprensible que les seves resolucions siguin objecte de tot tipus de crítiques. També des dels altres poders de l’Estat. Al Ple municipal, per exemple, s’han aprovat mocions dures amb la persecució judicial contra els càrrecs electes en el marc del procés sobiranista. O amb les condemnes per delictes d’opinió. També resulta legítim, per la mateixa raó, interpel·lar a qui exerceix l’acusació. A Barcelona, la darrera ocasió va ser en solidaritat amb la Verónica i l’Eliseo, i amb tres veïnes que es van concentrar a la porta per evitar el seu desallotjament l’any 2011. El Govern de Junts pel Sí demanava penes de fins a 5 anys de presó. La nostra proposició va ser aprovada i, finalment, la Generalitat va reconsiderar la seva posició.

Quan això succeeix, des de partits com el PP o C’s se surt en tromba a exigir respecte per la justícia. Un error simètric, però en sentit contrari, al de la bancada anticapitalista. Mentre uns menyspreen l’existència del propi principi d’independència judicial, els altres el converteixen en una garantia d’impunitat, o privilegi corporatiu del cos, per blindar-se de l’escrutini públic. Qui normalment exigeix respecte a la justícia, no s’aplica la mateixa contenció quan actua en contra els seus interessos. Bon exemple d’aquest doble raser són, un altre cop, les reaccions de bona part de la classe política davant l’absolució de l’Audiència Nacional als acusats per l’acció “Aturem el Parlament”, com explicava aquí.

En certa cultura política del comunisme, en canvi, ha existit tot sovint un menyspreu a la idea de la separació de poders o, inclòs, al propi Dret i els drets. Darrere d’aquesta actitud, sol existir una confiança amb l’adveniment d’un poder “bo” quan hagi sigut conquistat i exercit en nom dels oprimits. El cert, no obstant això, és que difícilment pot existir poder “bo” i “poder dolent” en funció de qui l’exerceixi. Tot poder és intrínsecament pervers. I lliurat a la seva lògica, tendeix a acumular-se i tornar-se despòtic. La desconfiança amb un poder que s’autolimita a si mateix, de forma espontània, forma part de la tradició llibertària. I aquesta desconfiança, precisament, està també present en les admonicions de Montesquieu sobre el poder absolut.

Llegan, por fin, las elecciones catalanas. La derecha tiene claro su voto ¿Y las izquierdas? ¿Qué debería hacer un activista social o una persona que se considere de izquierdas? ¿A quién podría votar? Planteada a bocajarro, la pregunta no admite fácil respuesta. Si la cuestión fuera a quién no votar, sería más sencilla. Ante todo, al Partido Popular. Por su sumisión a la troika, por su nacionalismo autoritario, emparentado con el franquismo, por su conservadorismo moral y un largo etcétera. Pero ¿por qué no comenzar por CiU? ¿Es acaso mejor? La derecha españolista y la catalanista, después de todo, suelen entenderse. Sus negocios oscuros, su afán privatizador, su concepción esencialista de la propia nación. Un mismo aire de familia. Aunque no siempre, claro. El historiador Josep Fontana recordaba hace poco que entre Fraga y Pujol había una diferencia: durante el franquismo, uno encarcelaba y el otro era encarcelado. Alguien podría responder: durante el franquismo, pero no ahora. Es posible. Pero habría que admitir algo; incluso ahora, sería más probable que Rajoy encarcele a Mas y no a la inversa. Es lo que tiene disponer de un Estado, de un poder coactivo, jurídico y comunicacional que permite imponerse en ámbitos decisivos.

Ni PP ni CiU, de acuerdo ¿Y el PSC? Si uno mirara hacia abajo, hacia las bases tradicionales del partido, podría animarse. Pero la socialdemocracia del sur de Europa ha renunciado a demasiadas cosas, comenzando por la democracia social. Esta ha sido la deriva del PSOE y también la del PSC, incapaz de hacer valer su singularidad ¿Y Ciutadans? Como azote regeneracionista de Mas podría parecer una alternativa. Visto de cerca, el partido anti-partido, obsesionado con la cuestión identitaria, acaba siendo un partido del régimen surgido de la transición. Demasiado complaciente con el españolismo del PP o del peor PSOE, neocentralista y sin alternativas sociales o ecológicas que puedan situarlo claramente a la izquierda.

Quedarían, pues, ERC e ICV-EUiA. El votante crítico hallaría en la primera un valor innegable: su predisposición para impugnar la cultura política heredada del franquismo y la propia restauración borbónica. Uno piensa en gente como Joan Tardà, gritando en el Congreso de los Diputados lo que pocos se atrevieron. En términos sociales, en cambio, el discurso republicano suele ceder a una propuesta vagamente social, que deja demasiadas cosas sin tocar. Aquí, hay que admitirlo, ICV-EUiA va más lejos: su programa es una clara impugnación del neoliberalismo y resulta solvente en términos técnicos. Si se compara con ERC, se nota, igualmente, una mayor autonomía para ir hasta el final en la denuncia de las corruptelas y las políticas privatizadoras de CiU. El activista exigente, es verdad, podría señalar algunos problemas: la herencia oscura del gobierno tripartito, cierta distancia con los movimientos sociales, las inercias de una estructura demasiado profesionalizada.

¿Y entonces? Nos quedaría la CUP-Esquerra Alternativa. Una formación que concurre por primera vez a la cita. Con escasos medios y sin préstamos bancarios. Y que según las últimas encuestas, tendrá un lugar seguro en el nuevo Parlamento. ¿Su programa? Una enmienda total, en términos sociales y ecológicos, al brutal capitalismo de nuestro tiempo. Contrarios al pago de la deuda ilegítima, críticos desacomplejados de la Europa de los mercaderes, defensores de los derechos de los migrantes. Y sumado a eso, una interesante trayectoria asamblearia y municipalista y un candidato por Barcelona con una foja intachable: el cooperativista, periodista y activista David Fernàndez.

¡Pero la CUP es independentista! ¡Cómo puede alguien de izquierdas votar por partidos nacionalistas, un ideal reñido con cualquier profesión de fe internacionalista! Un momento. Lo que fuerzas de izquierdas como ERC, ICV-EUiA o la CUP defienden no es el nacionalismo. Es un derecho democrático, el derecho a decidir. En Catalunya cuenta con el apoyo del 80 por ciento de la población ¿Cómo alguien con elementales convicciones democráticas podría oponerse? Sus partidarios de izquierdas suelen ser federalistas, confederalistas o independentistas. Pero no nacionalistas ni mucho menos insolidarios. Así lo constató Diego Cañamero, jornalero y miembro del Sindicato Andaluz de Trabajadores, cuando habló en el acto central de la CUP. Y así lo constatará también Alexis Tsipras, el líder de Syriza que compartirá tribuna con el cabeza de lista de ICV-EUiA, Joan Herrera.

¿Qué hacer, pues? Una opción legítima, siempre, sería no votar y continuar la labor diaria de construcción de alternativas en cooperativas, ateneos, sindicatos o asociaciones de vecinos. También se podría hacer lo anterior y votar por ICV-EUiA, con todos los reparos que puedan hacérsele. O mejor, votar a la CUP, con la esperanza de que se abra a otros espacios y contribuya a forzar a ICV-EUiA a una regeneración que solo podrá producirse con ayuda de otros. Para dar este paso no hace falta ser un catalanista radical. Basta con tener genuinas convicciones democráticas. Y pensar, por tanto, que cuando se reclama el derecho a decidir en términos políticos, es probable que se acabe exigiéndolo también en otros ámbitos, comenzando por el económico. Muchos activistas sociales y personas de izquierda en Catalunya así lo creen. Ojala que en España y en Europa sean muchos, también, los que puedan entenderlo, si no con complicidad, al menos con respeto.

Fuente: http://www.eldiario.es/zonacritica/voto-Catalunya-instrucciones-uso_6_72152790.html

Amb prou feines coneguts els resultats dels últims comicis catalans, la premsa de dretes va sortir exaltada a celebrar les exèquies d’Artur Mas. Les primeres lectures suggerien que amb els 12 diputats perduts per CiU el que quedava malferit no era únicament la coalició conservadora com a tal sinó la pròpia demanda d’autodeterminació. La recuperació de la sobrietat o la simple imposició del principi de realitat han obligat a matisar l’eufòria. I és que, donant aquí sí per bones les enquestes prèvies, el suport al dret a decidir no solament no s’ha esvaït sinó que ha grimpat a gairebé les dues terceres parts del Parlament català. Aquesta xifra és més engruixada si als 87diputats obtinguts per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP se sumen els 20 obtinguts per un PSC que també va defensar la consulta al seu programa electoral.

En realitat, ni la dreta espanyolista ni la catalanista tenen molt que festejar. La primera, és veritat, va aconseguir mobilitzar un vot que no sol emergir en les eleccions autonòmiques. Aquest va ser l’objectiu, de fet, de la demagògica campanya d’Alicia Sánchez Camacho “contra la Catalunya sense cognoms castellans”. Però la veritat és que aquest vot no va anar a parar principalment al PP, que amb prou feines va aconseguir un diputat més. Va engrossir el cabal de Ciutadans, un partit “neolerruxista” al que no es responsabilitza per les retallades i que en canvi va saber connectar amb una part de les classes treballadores castellanoparlants de la perifèria urbana. Els 28 escons de 135 que sumen els uns i els altres no poden subestimar-se. Però els deixa molt lluny d’encarnar la “Catalunya real”.

Tampoc la dreta catalanista està per felicitacions. No solament per la seva pròpia caiguda, sinó pel patent desplaçament del vot sobiranista a l’esquerra (alguna cosa que també genera inquietud en certs mitjans de Madrid, encara que s’hagin esforçat a dissimular-ho). CiU ha fracassat estrepitosament en el seu intent de hegemonitzar la nova conjuntura. I ho ha fet en benefici d’una ERC que, amb gairebé mig milió de vots (13,68%) i 21 diputats, ha estat la triomfadora més clara de la jornada electoral. També ha estat rellevant el creixement d’ICV-EUiA i la irrupció de la CUP-Alternativa d’Esquerra en el Parlament, un fenomen que bé podria atribuir-se a la seva capacitat per presentar un discurs clarament crític amb el capitalisme financiaritzat sense renunciar a la seva aposta sobiranista.

Aquest revelador indicador ha de relacionar-se, per fi, amb la clamorosa derrota del principal partit d’esquerres de l’oposició, el PSC. Amb un escàs 14,6 % de suport electoral i lluny del seu 38,2 % del 1999, ha caigut al seu mínim històric: 523.333 vots. En aquests comicis, la formació liderada per Pere Navarro es presentava amb una forta divisió interna. No contava ni amb Ciutadans pel Canvi, la plataforma impulsada en el seu moment per Pascual Maragall, ni amb la figura del seu germà, Ernest Margall, que va anunciar la seva baixa del partit i la intenció de crear un de nou. Concorria a la cita, a més, seriosament desdibuixat en els dos eixos tradicionals que marquen la política catalana. En el nacional, amb una proposta de “federalisme des del centre” inversemblant si s’atén a la posició del PSOE en matèries com l’Estatut o el model de finançament. I en el social, amb un vaporós discurs antiausteritat que sembla una broma si s’acara amb les reiterades rendicions del partit als mercats financers i amb la seva disposició a pactar amb el PP mesurades com la reforma exprés de la Constitució de 1978.

En realitat, bé pot dir-se que és el règim “turnista” sortit de la transició el que experimenta una major deterioració. Les dues principals forces històriques de Catalunya, CIU i PSC, sumen ja menys de la meitat dels vots. Amb el PP, l’altre partit-règim, arriben amb prou feines al 58%. L’espai d’esquerra nacional ocupat per ERC, ICV-EUiA i CUP, en canvi, ha crescut notablement i ja té tan sol 150.000 vots menys que CIU (a la província de Barcelona arriba a un empat tècnic). Del que es tracta, a partir d’aquí, és de saber si aquesta distància pot retallar-se i fins i tot revertir-se. En les urnes, però també al carrer i en el sentit comú dominant.

En altres països europeus, aquest escenari dista de ser utòpic. L’erosió de l’alternança entre grans partits liberal-conservadors i social-liberals i l’emergència d’alternatives més radicals és una realitat en molts d’ells. En alguns casos, és veritat, en benefici d’opcions d’extrema dreta, xenòfobes i racistes. Però també d’altres integrades per forces d’esquerra i moviments socials amb un discurs democràtic radical en defensa de “els de a baix” i cada vegada més crítics amb els partits progressistes tradicionals. El cas més emblemàtic d’aquesta evolució seria Grècia, amb Syriza. També a Espanya podrien detectar-se situacions similars, sobretot en aquells territoris amb identitats nacionals pròpies. Bildu, a Euskadi, Alternativa Galega, a Galícia, Compromís, en la Comunitat valenciana, serien exemples d’aquesta tendència.

La realitat catalana després de les eleccions no és aliena a aquesta realitat. A pocs anys de la irrupció del 15-M, de les coordinadores en defensa dels serveis públics i de moviments com la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, el creixement del soberanisme i el seu desplaçament a l’esquerra ha generat condicions inèdites per a la gestació d’un nou bloc polític, social i cultural. Un espai en el qual, objectivament, podria confluir gent provinent de moviments socials i de formacions com a ICV-EUiA, CUP i ERC, i fins i tot aquelles bases socialistes que hagin trencat -o que estan disposades a fer-ho- amb un partit “desnortat” social i territorialment.

El problema, certament, és que aquest espai comú no solament manca de materialització pràctica sinó que té per davant nombrosos obstacles. Alguns tenen a veure amb les proverbials disputes caïnites que afligeixen a les esquerres i als espais crítics. Uns altres, amb experiències més properes com les del govern Tripartit, que a diferència del que ocorre amb Syriza, presenta clarobscurs sobre els quals no s’ha realitzat ni un balanç ni una autocrítica adequats. Finalment, estan les limitacions conjunturals de les forces d’esquerres més organitzades: el major pes d’elements socialment conservadors en ERC, les vacil.lacions dels sectors socialistes descontents amb el PSC, l’excessiva professionalització existent en ICV-EUiA, el dogmatisme de certa militància de la CUP.

Cap d’ells, amb tot, hauria de resultar insuperable. La agudització de la crisi capitalista i la descarnada ofensiva neoliberal i neofranquista a la qual s’està assistint, estan imposant condicions objectives cada vegada més evidents per a la generositat, l’aprenentatge mutu i la confluència de projectes. Aquesta confluència podria plantejar-se un horitzó electoral o no, limitant-se a actuar com a simple àmbit d’articulació de les lluites i pràctiques alternatives existents. Del que es tractaria, en qualsevol cas, és de determinar si és possible avançar, més enllà del 25-N, almenys a partir de dos eixos. El primer, l’assumpció, en termes programàtics i de pràctica quotidiana, de les exigències de democratització radical, desobediència civil i defensa dels béns públics i comuns plantejades per diferents col.lectius des de l’esclat de la crisi. El segon, la cerca conscient de complicitats amb els qui a Espanya i a Europa lluiten per un horitzó similar. Si s’aconsegueix abans que la fragmentació social causi estralls irreparables, el degradat règim constitucional sorgit de la transició i rendit a les demandes de la Troica pot tenir les hores contades.

Font: http://www.eldiario.es/catalunyaplural/jaume_asens-gerardo_pisarello-radicalitzacio-democratica-mes_enlla-25-N_6_78452182.html