El primer que crida l’atenció d’aquest assumpte és que tot comenci amb una denúncia de l’ultradretà Josep Anglada. I que aquesta sigui recolzada per la Fiscalia. O que no deixin declarar a Coma en els jutjats de la seva ciutat. Els arguments de la imputació també són sorprenents. La sedició, segons el Fiscal, s’hauria comés quan l’edil va afirmar en un ple que “per fer la truita caldrà trencar els ous”. O quan va comminar als assistents a prendre’s “molt de debò la declaració de sobirania del Parlament”.

Aquesta forma d’interpretar les coses és un autèntic disbarat jurídic. No resulta estrany que l’altre protagonista d’aquesta creuada sigui el mateix magistrat, Ismael Moreno, que va enviar a presó a dos titellaires per una obra de teatre. Opinar no pot ser mai delicte. Els actes que es volen investigar són posicionaments polítics en el marc de la llibertat ideològica i d’expressió d’aspiracions o anhels polítics. Amb aquest argument elemental els altres magistrats de la pròpia Audiència Nacional van arxivar denuncies similars.

En el fons, aquesta instrucció és una vergonyosa “causa general” contra el sobiranisme municipalista. I més quan utilitza conceptes tacats de sang i de funest record pels lluitadors antifranquistes. El seu advocat i diputat de la CUP, Benet Salellas, ho recordava recentment en un míting. Els colpistes del 1936 van ser, precisament, els qui van acusar de sedició als republicans lleials a l’estat de dret. El preocupant de tot plegat, no obstant, és que aquests fets no són aïllats. Formen part d’una “cultura de l’excepcionalitat” que s’ha anat imposant de forma persistent al llarg de la darrera dècada. En primer lloc, a través d’una Fiscalia procliu a obeir mansament les ordres del govern de torn. Bon exemple d’això va ser la fulminant destitució del fiscal en cap de Catalunya, Rodríguez Sol, per afirmar que la reivindicació del referèndum català era una aspiració política no legalment viable però legitima. I en segon lloc, per un altes instàncies judicials com l’Audiència Nacional, clarament conservadores i vinculades estretament al poder polític.

En aquest context, quedar-se de braços creuats no és cap opció. L’ofensiva va dirigida, evidentment, contra l’independentisme ideològic. Es també, però, una amenaça contra la resta de municipis que pretenen defensar l’autonomia municipal. I contra tots aquells que creuen fermament en la llibertat d’expressió i ideològica. Un estat de dret digne d’aquest nom no pot permetre’s perdre aquesta batalla. La persecució de qui, sense recórrer a la violència, qüestiona aspectes centrals de l’ordre establert, constitueix una derrota del principi democràtic. El que està en joc, en efecte, no és la independència. És la democràcia.

Contemplada amb la gravetat que els fets es mereixen, aquest tipus de persecucions desfermen els fantasmes evocats per la vella advertència de Niemöller. Primer els va tocar a uns, després als altres, i més endavant a mi, però ja era tard. Tant de bo l’advertència arribi també als qui pensen que això és només un problema dels independentistes. I simplement miren cap a una altra banda.

En realitat, aquesta forma de veure les coses no és nova. Se sosté en una sèrie d’arguments recurrents. Un és que l’Estat és irreformable i no es pot esperar res de bo dels espanyols. En certes ocasions, es vincula la cultura espanyola a una essència intrínsecament autoritària. Hi ha un to de superioritat nacional en aquesta actitud. Una altra és concebre la reivindicació del referèndum com una pantalla ja superada del procés. I qui diu el contrari, enganya. Per acabar, resulta estesa la creença de l’autosuficiència. Que la independència es pot assolir sense necessitat d’aliances fortes a la resta de l’Estat.

Aquests arguments, no obstant, mostren certa inconsistència. En primer lloc, és falsa la idea que “a Espanya no es pot moure res”. Hi estan passant coses inimaginables fa un temps. En el terreny cultural, el marc mental provinent de la Transició s’ha esquerdat. Hi han contribuït dues de les més grans mobilitzacions de la història. La del sobiranisme català que surt al carrer amb les retallades de l’Estatut. I la del 15-M que ocupa les principals places de tot l’Estat. Tot i que el nacionalisme conservador intenta desvincular-les, són dues expressions del mateix mar de fons. D’una mateixa crisi de règim. Les dues succeeixen durant el 2011. Una amb epicentre a Catalunya i l’altra a Madrid. En el camp electoral, aquest sotrac trenca molts guions que semblaven preconcebuts. Per començar, a Barcelona, on una activista de la PAH esdevé alcaldessa. O a les eleccions catalanes, quan l’independentisme conquista el poder. Als comicis generals, no obstant, també hi arriba l’ona expansiva. El bipartidisme autoperpetuat durant les últimes tres dècades queda tocat. Quasi enfonsat. Per primer cop apareix un espai contrahegemònic amb possibilitats de guanyar i els dos partits principals tot just superen el 50% dels vots.

Aquesta nova correlació de forces convida a un cert optimisme. A l’Espanya vella, uniforme, caciquil i poruga de sempre se n’hi enfronta una de nova i més jove, laïcista, indignada i plurinacional. En el debat públic, s’obre pas una altra manera de tractar la qüestió territorial. Es catalanitza la política espanyola. Un bon exemple és la centralitat del referèndum. Ha deixat de ser un tabú polític. No es poden menysprear, en aquest sentit, els set milions d’electors que opten per formacions que l’inclouen en el seu programa. Tampoc resulten irrellevants les expectatives assenyalades en les enquestes recents. Una possible coalició de Podem i IU -segons elles- podria disputar el poder al PP i fer el sorpasso al PSOE.

El procés sobiranista català no té per què supeditar-se o esperar l’avenç d’aquest cicle de canvi. Val més, això sí, que s’hi coordini. En bona mesura, el seu èxit en depèn. Van a ritmes diferents però els taulers en què es mouen -estatal i nacional- estan encara interconnectats. N’hi ha alguns que, per contra, creuen que la independència s’aconseguirà amb un acte sobtat i fulminant. I, bàsicament, quan els catalans ho desitgin. La realpolitik malauradament obeeix a altres regles. I el desig no ho és tot. Perquè la independència sigui una opció viable calen, per començar, amplis suports interns que ara manquen. I una voluntat ferma d’anar fins al final que aparentment sols la CUP i una part d’ERC estan disposats a assumir. Tanmateix, en els processos d’alliberament nacional la simple acumulació de forces en clau interna mai és suficient. Els suports externs són indispensables. En el cas català, sens dubte, els de la resta d’Europa. Encara més, però, els de la resta de l’Estat. I no només de bascos, gallecs, andalusos o valencians. També dels madrilenys. De molts d’aquells que se senten orgullosos del Madrid mestís, popular i antifeixista del “ No pasarán ”. De la ciutat del 14 d’abril, del 15-M i de l’orgull gai.

Amb simples declaracions de desconnexió, difícilment es produirà un capgirament de la situació. Serà clau el que passi a la resta de l’Estat. I, en especial, a les properes eleccions generals. Naturalment, aquesta reflexió també és vàlida en sentit invers. Que s’enfonsi el règim del 78 sense l’impuls rupturista del procés sobiranista català resulta poc probable. Els dos projectes de ruptura estan condemnats a donar-se suport mutu més del que segurament molts s’imaginen. Del que les elits espanyoles o catalanes voldrien. I menys des del processisme gatopardià. Existeix, sens dubte, una hegemonia política alternativa. A Barcelona, per exemple, hem estès la mà a la CUP i a ERC per teixir un govern de canvi compromès amb els drets nacionals. Una proposta en clau de radicalitat democràtica i ben situada en termes d’aliances dins i fora del país.

L’actual crisi del règim obre un horitzó d’oportunitats per aconseguir la seva superació. Ja sigui amb la independència de Catalunya o amb un nou encaix federal o confederal. Per aconseguir-ho no hauria de descartar-se tan alegrement la possible aliança entre forces rupturistes catalanes i de la resta de l’Estat. Una entesa que haurà de passar, com a Escòcia, per treure les urnes al carrer. Aquesta possibilitat pot semblar llunyana però ha deixat de ser utòpica. Això sí, cal fer una advertència clara als companys espanyols. Aquest escenari no pot ser una simple reedició del Pacte de Sant Sebastià del 1930 entre les forces republicanes d’un costat i l’altre. No estem en el mateix moment històric. Han succeït massa coses. La independència pot no produir-se, però hauran d’assumir una premissa inqüestionable: que hauran de ser els catalans i catalanes qui ho decideixin; que les urnes són les que han de manar. Quaranta-dos anys després de la Revolució dels Clavells, ha de continuar tan vigent com aquell dia que “ o povo é quem mais ordena ”.