<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0"
	xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
	xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
	xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
	xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"
	xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/"
	xmlns:slash="http://purl.org/rss/1.0/modules/slash/"
	>

<channel>
	<title>No hi ha dret(s) &#187; independencia</title>
	<atom:link href="http://www.nohihadret.cat/tag/independencia/feed/" rel="self" type="application/rss+xml" />
	<link>http://www.nohihadret.cat</link>
	<description>Garantisme en temps d&#039;excepció</description>
	<lastBuildDate>Sun, 11 Dec 2022 14:45:43 +0000</lastBuildDate>
	<language>ca</language>
	<sy:updatePeriod>hourly</sy:updatePeriod>
	<sy:updateFrequency>1</sy:updateFrequency>
	<generator>http://wordpress.org/?v=3.6</generator>
		<item>
		<title>De la Diada a l’1 d’octubre</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2017/09/de-la-diada-a-l1-doctubre/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2017/09/de-la-diada-a-l1-doctubre/#comments</comments>
		<pubDate>Fri, 08 Sep 2017 19:40:08 +0000</pubDate>
		<dc:creator>user</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Ara]]></category>
		<category><![CDATA[11S]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=702</guid>
		<description><![CDATA[La Diada commemora la voluntat de preservar el llarg llegat de lluites en defensa de les conquestes socials i de les llibertats nacionals de Catalunya. Hi evoquem el coratge d’una població que resistí quasi dos anys el setge ferotge de les tropes borbòniques. I, d’igual manera, se’ns hi fa present l’esperit de sacrifici en la [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<div>
<div id="folding">
<div>
<p>La Diada commemora la voluntat de preservar el llarg llegat de lluites en defensa de les conquestes socials i de les llibertats nacionals de Catalunya. Hi evoquem el coratge d’una població que resistí quasi dos anys el setge ferotge de les tropes borbòniques. I, d’igual manera, se’ns hi fa present l’esperit de sacrifici en la defensa del règim constitucional català tan admirat per europeus contemporanis com Voltaire.</p>
<p>Tanmateix, el poble català, malgrat la derrota i l’ocupació, va alçar-se repetides vegades al llarg de la història. En són exemple les sentències “Ho hem fet perquè som lliures, perquè som catalans” i “Aquesta és una acció contra la tirania que ha usurpat uns terrenys que pertanyien a la gent”, pronunciades pels milicians barcelonins que el 1841 van enderrocar la Ciutadella, fortalesa que encarnava un símbol d’opressió semblant a la Bastilla per als parisencs del 1789.</p>
<p>Un dels primers teòrics del catalanisme republicà d’esquerres, Roca i Ferreras, va viure l’episodi de 1841 en primera persona. Aquella reacció espontània del poble contra la muralla era -per a ell- una prova més de la seva naturalesa indomable. I del fet que la lluita nacional provenia d’un poble que convertia la lluita social i nacional en una mateixa causa.</p>
<p>Un segle i mig després, tornem a viure moments excepcionals com a país. La llista de greuges torna a ser llarga. Des de la Loapa de 1982 fins a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut referendat per la ciutadania catalana. Des de llavors, la majoria del país reclama la paraula que li van prendre i ja no per decidir la fórmula d’integració en el Regne d’Espanya sinó per decidir si en forma part o no.</p>
<p>Cada Diada s’ha convertit en una demostració de força per esberlar els murs aixecats pel règim del 78. Enlloc d’Europa, de fet, cap mobilització de masses ha estat capaç de fer presents centenars de milers de persones. I enguany, com en el 1841, seran les classes populars qui seran al carrer. Perquè la mobilització ha estat patrimoni de la societat civil: gent treballadora, senzilla i humil; gent nascuda a Catalunya i gent vinguda fa anys de terres d’Espanya o de fa poc d’arreu del món. En definitiva, gent amb identitats i orígens múltiples, convençuda que només una ruptura democràtica pot permetre construir una República Catalana, independent o associada a la resta de pobles de l’Estat.</p>
<p>Però no hem d’enganyar-nos. La clau de volta del futur del país rau en la capacitat d’entesa de les diferents forces del catalanisme republicà. Per això, ara cal posar en valor tot el que uneix els qui reivindiquem la ruptura amb el règim del 78 i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Unitat d’acció davant de poderosos adversaris, que tenen tota la força d’un estat al seu servei. I que no dubtaran, si cal, a recórrer-hi. En aquest sentit, convé recordar que els millors moments del catalanisme han sorgit quan s’ha produït aquesta entesa. Així fou amb la proclamació de la República Catalana del fundador d’ERC Francesc Macià el 1931 o amb l’Assemblea de Catalunya sota l’hegemonia del PSUC als anys 70.</p>
<p>Aquest 11 de setembre s’obrirà una porta que ens conduirà directament al moment excepcional de l’1 d’octubre. El nostre poble, majoritàriament indignat i cansat de ser humiliat per un règim caduc i corrupte, però alhora il·lusionat, convertirà les dues dates en esclats de dignitat col·lectiva contra l’autoritarisme i l’abús de poder. Expressions de radicalitat democràtica, sens dubte, que ens permetran avançar en la conquesta de la sobirania nacional plena i de totes les sobiranies que ens calen per poder garantir-nos vides dignes. Vides dignes, sí, i solidàries amb tots els pobles ibèrics i del món, perquè la nostra causa no és altra que la del gènere humà.</p>
<p>Els pobles de l’estat espanyol han d’entendre que l’1-O és el veritable desafiament del règim del 78. Ho recordava recentment el galleguista Xosé Manuel Beiras. El repte prové de Catalunya però vol ser un estímul per trencar panys en altres indrets. Totes les revoltes catalanes al llarg de la història, de fet, ho han estat. Sota aquesta idea de fraternitat, ens hem de fer dignes de la responsabilitat històrica que ens ha tocat viure i les esquerres espanyoles també n’han de ser conscients.</p>
<p>Sortirem al carrer i, un any més, farem que la Diada esdevingui multitudinària. Una Diada per recordar que els drets no es regalen. Es conquereixen amb perseverança i sense tuteles de ningú. Una Diada dels homes i dones sobiranistes que volem una ruptura democràtica com a pas previ per crear una República Catalana. Per a uns, una República Catalana independent. Per a altres, una República Catalana federada o confederada a l’espanyola.</p>
</div>
</div>
</div>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2017/09/de-la-diada-a-l1-doctubre/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Comuns i independentistes</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2017/06/comuns-i-independentistes/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2017/06/comuns-i-independentistes/#comments</comments>
		<pubDate>Sun, 11 Jun 2017 20:21:09 +0000</pubDate>
		<dc:creator>user</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles a Crític]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=662</guid>
		<description><![CDATA[Els independentistes i els comuns (on també hi ha independentistes) constitueixen avui en dia els dos corrents hegemònics del catalanisme. Governen, de fet, a l’una banda i l’altra de la plaça de Sant Jaume. Una de les claus de volta sobre el futur del país serà la seva capacitat d’entesa per assumir la responsabilitat del [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p><strong>Els independentistes i els comuns</strong> (on també hi ha independentistes) constitueixen avui en dia els dos corrents hegemònics del catalanisme. Governen, de fet, a l’una banda i l’altra de la plaça de Sant Jaume. Una de les claus de volta sobre el futur del país serà la seva capacitat d’entesa per assumir la responsabilitat del moment que estem vivint. La qüestió central del debat gira al voltant del <strong>referèndum</strong>. Quan, com i amb quines aliances i condicions ha d’efectuar-se perquè sigui efectiu. Hi ha, no obstant això, dos eixos rellevants més. L’un té a veure amb la voluntat d’obrir un <strong>període constituent</strong>. I, l’altre, amb la defensa de les institucions catalanes i dels drets ciutadans davant dels embats del <strong>règim del 78</strong>. Els tres eixos disposen d’un suport majoritari en la societat catalana. I, precisament per això, poden construir les bases d’un bloc històric de ruptura democràtica. Caldrà, però, superar abans els recels mutus entre dos mons que s’han anat allunyant per les baralles del dia a dia, les lògiques de partit o les respectives expectatives electorals. Bon exemple d’això succeeix a Barcelona. A diferència de Badalona, els comuns i la CUP no es van entendre a l’hora de confluir en una mateixa candidatura electoral. ERC, liderada a la ciutat per Alfred Bosch, no va voler integrar-se al govern. Va optar, en canvi, per conformar un bloc d’oposició dura juntament amb Convergència. L’objectiu, per sobre d’altres consideracions, era disputar l’alcaldia als comuns. La distància entre els uns i els altres, des de llavors, no ha fet més que incrementar-se. El debat sobre el referèndum no és gens senzill. El president Puigdemont ha fixat l’1 d’octubre com a data per a la seva celebració. També ha reiterat que la convocatòria no serà una consulta, sinó un referèndum efectiu i vinculant. Assegurar-ho, però, no vol dir que ho acabi sent. Qüestions com el cens, els mecanismes de control, el quòrum, la neutralitat de l’organització o les garanties són fonamentals. El reconeixement internacional depèn, en bona mesura, d’això. I de la correlació de forces necessària perquè el resultat, en cas que sigui favorable a la independència, no sigui una simple declaració de voluntat. La sobirania, el control sobre el territori o les fronteres, no es conquereix només amb paraules. Requereix legitimitat però sobretot força suficient per aplicar-la i, si fa falta, imposar-la. <strong>El president Mas també va anunciar una convocatòria de consulta el 9-N i, al final, es va celebrar un simple procés participatiu.</strong> A diferència de llavors, el Govern del PP ara ha declarat que no permetrà cap mena d’acció en aquest sentit. Ha reformat ‘ad hoc’ el Tribunal Constitucional perquè pugui actuar-hi de forma expeditiva. Es fa difícil, en aquest context, anar a les urnes amb les garanties que exigeix la Comissió de Venècia. No es pot oblidar, però, que el principal responsable que això no sigui possible serà el mateix Govern del PP. En aquest escenari incert, el xoc sembla assegurat. I la capacitat d’entesa dels comuns i dels independentistes serà fonamental per al seu desenllaç. Més enllà del referèndum, un segon eix del debat s’articula a partir de la idea de <strong>procés constituent,</strong> que figura en l’ideari polític dels uns i dels altres. Un moment que s’obre, ‘stricto sensu’, amb la fita d’elaborar una constitució en el marc d’una república o estat català. Una de les propostes més interessants la va formular la plataforma <a href="http://reiniciacatalunya.cat/" target="_blank">Reinicia Catalunya</a>. El seu portaveu, Jaume López, defensava que la Convenció Constituent Ciutadana havia de ser una eina per consolidar el referèndum. I per dotar de contingut el sí i el no. Es va crear, per això, una comissió d’estudi al Parlament. En paral·lel, des de la societat civil també es van organitzar moments de tarannà deliberatiu fort com la <strong>Trobada d’Unitat Popular</strong> (TUP) o la campanya de <a href="https://lluitescompartides.cat/" target="_blank">Lluites Compartides</a>, d’Òmnium Cultural. S’hi volien posar en comú les lluites quotidianes, del passat i del present, per fer aflorar fites, anhels o valors propis d’un procés de definició d’una comunitat política. Aquest tipus de trobades, però, no s’han repetit i el balanç de la comissió és agredolç. Les seves conclusions es van tancar sense consens i amb un full de ruta no executat ni en la seva fase de debat ciutadà. El retorn a la pantalla del referèndum ho ha frenat tot. I aquesta és, segurament, una de les majors debilitats del procés. La capacitat que tinguem per reprendre el repte constituent serà cabdal perquè el país pugui començar a autodeterminar-se. I per aconseguir dos objectius bàsics en l’entesa entre les dues sensibilitats del catalanisme. Un, que la qüestió nacional s’impregni de la social. I, dos, que es comenci a construir un diagnòstic o relat assumible per les majories populars. El tercer eix del debat s’articula a partir d’un ampli front d’oposició <strong>contra l’ofensiva recentralitzadora i antidemocràtica del Govern del PP</strong>. A les institucions, però també al carrer. S’ha materialitzat, per exemple, en la resposta conjunta a l’hora de reclamar inversions i compromisos incomplets. O davant dels atacs a la sobirania per part del Tribunal Constitucional en casos com la Llei catalana de pobresa energètica i d’habitatge, la Llei d’igualtat de gènere, la prohibició dels toros o la Llei de consultes del Govern tripartit. També la voluntat de tancar el CIE a Barcelona va unir les tres institucions cabdals del país: el Parlament, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Els actes de protesta contra les actuacions repressives han estat un altre espai de trobada. La llista és llarga. Entre d’altres, la “guerra bruta” de l’exministre Fernández Díaz i el recent judici contra els impulsors polítics del 9-N. O les detencions d’electes municipals per actes d’expressió política com la retirada de banderes i la crema de fotografies. A diferència de l’eix constituent, i malgrat algunes tensions, aquí la unitat d’acció s’ha mantingut més enllà de les lluites partidistes. Caldrà veure com actua ara l’Estat davant la convocatòria de l’1 d’octubre. Els comuns, de moment, ja han declarat que ells no estaran del costat de qui vol fer callar les urnes. Un dels reptes de futur per reforçar l’entesa entre els uns i els altres serà el compromís ferm de tots els actors en la lluita per la regeneració democràtica i contra la corrupció. <strong>L’actuació del món independentista davant la investigació en el ‘cas del 3%’ de la mà dreta de Mas, Germà Gordó, és un bon senyal</strong>. La situació actual invita a trobar certs paral·lelismes amb el que va ser una altra <strong>confluència social de dos grans blocs puixants dels anys vint i trenta del segle XX: els republicans i els catalanistes</strong>. El caràcter autoritari, antirepublicà i profundament anticatalanista de la dictadura de Primo de Rivera va ser el principal factor aglutinador de dos mons que tenien una relació molt problemàtica poc abans. Es va constituir una mena d’espai de trobada contra el règim. I contra el seu aliat a Catalunya, la Lliga Regionalista. Una força monàrquica i conservadora que no va dubtar a posar-se del costat de la dictadura com féu anys després amb el franquisme. La seva pèrdua d’hegemonia en el catalanisme va ser possible gràcies a aquest fenomen. Un bon exponent d’això va ser la constitució d’<strong>Acció Catalana</strong>, escissió lliguista dels sectors més catalanistes. També va ser cabdal catalanitzar el republicanisme històric i sectors rellevants d’un robust moviment obrer, majoritàriament aliè a la qüestió nacional. Es van establir les bases del que va succeir a la dècada posterior amb la formació d’una <strong>ERC</strong> on confluïa gent de procedència molt diversa. Entre ells, sectors procedents del republicanisme més tradicional i històric, com el mateix <strong>Lluís Companys i Marcel·lí Domingo</strong>, amb bona relació amb els republicans espanyols. O nous grups de joves republicans catalanistes vinculats a la revista <a href="http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0047418.xml" target="_blank">‘L’Opinió’</a>. També, però, s’hi sumaren nacionalistes radicals com els d’<strong>Estat Català</strong> de <strong>Francesc Macià</strong>, gent que venia d’organitzacions força actives com el <strong>CADCI</strong> i no pocs antics militants de la <strong>CNT</strong>. Amb posterioritat, l’aliança amb les forces republicanes estatals va permetre trencar amb el règim monàrquic i aprovar l’Estatut de Núria. El capgirament de la situació produït als anys vint i trenta sembla que, malgrat les diferències, es pot tornar a repetir ara. Els temps de la CiU de Pujol han acabat com els de la Lliga Regionalista de Cambó llavors. Els dos espais polítics canviaran el seu nom per desvincular-se del seu passat. De Lliga Regionalista a Lliga Catalana i de CiU a PDECat. Els dos partits —tot i les seves diferències— havien tingut un mateix rol d’ordre i suport indispensable de les estructures monàrquiques dels vells règims. L’objectiu a principis de segle i en la transició dels vuitanta era similar. Calia frenar el focus de ruptura republicana i d’esquerres del país. En un context de crisi de règim, però, les coses canvien. La seva hegemonia i el seu dic de contenció es trenca. Com a conseqüència d’això, els dos espais viuen escissions i es refunden amb unes noves sigles. Com en el període previ a la República del 1931, ara es pot constituir un <strong>nou bloc d’oposició a la deriva autoritària del règim</strong>. Un espai que ha de comptar, com llavors, amb el suport d’altres forces antirègim de l’Estat. I on puguin confluir sectors importants de l’independentisme i dels comuns. Aquesta unitat d’acció social hauria de servir per a tres objectius. Un, pensar sobiranament en comú i actualitzar el sentiment col·lectiu de país en clau constituent. Dos, reforçar complicitats polítiques que contemplin la interrelació, i no pas supeditació, de la qüestió social a la nacional. Tres, construir una palanca de canvi que, com als anys trenta, esberli les cotilles del règim. I permeti crear quelcom de nou: <strong>una república catalana</strong>. És una oportunitat històrica que exigeix, però, superar certes pulsions pròpies del fang partidista. Només la perseverança, la generositat i l’altura de mides permetran fer-ho possible.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2017/06/comuns-i-independentistes/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Dret i referèndum</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2017/05/dret-i-referendum/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2017/05/dret-i-referendum/#comments</comments>
		<pubDate>Wed, 03 May 2017 07:41:41 +0000</pubDate>
		<dc:creator>user</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Nació Digital]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[Dret a decidir]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=679</guid>
		<description><![CDATA[&#8220;Ni vull ni puc accedir a la petició de referèndum&#8221;. El president Rajoy responia així, la setmana passada, a la proposta de diàleg del president Puigdemont. Quan des del poder es vol restringir l’exercici d’un dret per la via de la força, se sol recórrer a la llei i l’ordre. La seva invocació no converteix [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p><strong>&#8220;Ni vull ni puc accedir a la petició de referèndum&#8221;. El president Rajoy </strong>responia així, la setmana passada, a la proposta de diàleg del president Puigdemont. Quan des del poder es vol restringir l’exercici d’un dret per la via de la força, se sol recórrer a la llei i l’ordre. La seva invocació no converteix l’actuació en justa sense més. És, però, un instrument cabdal per donar-li cobertura. La ciutadania ha d’esforçar-se a desemmascarar aquesta arbitrarietat disfressada de legalitat. I fer-ho amb arguments polítics i morals, però sobretot jurídics. Aquest és l’objectiu, precisament, del <a href="http://www.naciodigital.cat/noticia/129053/manifest/dels/juristes/favor/referendum/ja/supera/600/signants" target="_blank">manifest signat aquest dimecres per 500 juristes al Col·legi d’Advocats de Barcelona en defensa de la constitucionalitat del referèndum</a>. <strong>Com recorda el poeta Vicent Estallés, el dret no és la clau </strong>que obre tots els panys. En lògica democràtica, però, tampoc pot ser la porta que tanca les esperances. Ni les legítimes aspiracions d’un poble. L’Estat de Dret té instruments suficients per donar-li sortida. El problema no és jurídic sinó de voluntat política. Amb aquesta idea, els governs de Canadà i Regne Unit van atendre el reclam d’autodeterminació dels quebequesos i escocesos. La Cort Suprema de Canadà entenia, de fet, que existia una obligació a negociar la separació si una majoria clara optava per aquesta opció. En el cas espanyol, el dret d’autodeterminació dels pobles va ser reivindicat per la majoria de l’oposició democràtica (inclosos el PCE i el PSOE). Com a conseqüència de les pressions de l’exèrcit i les elits franquistes, no obstant això, el text constitucional no el va regular i va introduir l’esment de la &#8220;indissoluble unitat de la Nació espanyola&#8221;. <strong>Quaranta anys després, més del 80% de la societat catalana</strong> reclama poder exercir el dret. Ho fa des de les institucions, però també des del carrer amb mobilitzacions massives mai vistes a Europa. És una opció legítima però també viable legalment. La Constitució es compromet amb el principi democràtic (article 1), la promoció de la participació (article 9) i articula mecanismes per sotmetre a referèndum decisions polítiques d’especial transcendència (article 92). La celebració del referèndum exigiria, en veritat, una simple reforma legislativa puntual per introduir les condicions en que s’ha d’exercir. <strong>El resultat no seria jurídicament vinculant, però podria ser-ho políticament </strong>per a les institucions que l’haguessin pactat. I això hauria d’obligar a emprendre les reformes per a fer efectiu el seu resultat. Aquesta és la via preferent que es proposa des del Pacte Nacional pel dret a decidir. La Constitució no és un dogma de fe inamovible. És un producte polític d’unes circumstàncies històriques que es pot modificar quan una de les parts del pacte constituent considera que s’ha trencat. Abans d’arribar aquest punt, però, cal comprovar de forma clara la voluntat dels seus membres per fer-ho. La secessió, en aquest supòsit, és una alternativa. Si no ho fos, la democràcia seria incompleta. <strong>A l’empara del dret dels ciutadans catalans, el Tribunal Constitucional</strong> ha de jugar un paper clau. Les institucions de garanties existeixen per protegir els drets humans i els procediments democràtics, però també els drets de les minories nacionals. La seva funció és fer de contrapès i evitar el risc de sortides autoritàries sota la &#8220;tirania de la majoria&#8221;. Vist des d’aquesta perspectiva, cal fer-se una sèrie de preguntes. Què passa quan aquests òrgans esdevenen un mer instrument de les majories per sotmetre a les minories? O si se&#8217;ls hi atribueix poders antidemocràtics que poden atemptar contra els drets de qui haurien de protegir? Què passa, en definitiva, quan se surten dels seus propis límits constitutius i actuen il·legítimament? <strong>En el cas espanyol, el Tribunal Constitucional  té com una</strong> de les seves funcions resoldre els conflictes territorials. La seva composició, no obstant això, no reflecteix la plurinacionalitat de l&#8217;Estat. Lluny de ser un àrbitre neutral, és una institució del poder central. Està fortament centralitzada i vinculada als dos partits majoritaris d’àmbit estatal. En els darrers temps, a més, la seva autoritat moral ha anat deteriorant-se progressivament. A Catalunya, la seva credibilitat va caure sota mínims quan els seus magistrats van atribuir-se unes facultats desorbitades per anul·lar l’Estatut impulsat pel president Maragall. Un text aprovat per dos parlaments –el Parlament de Catalunya i les Corts- i posteriorment ratificat en referèndum per la ciutadania. El catedràtic sevillà de dret constitucional, Pérez Royo, ho va qualificar de &#8220;cop d&#8217;Estat&#8221;. S&#8217;imposava als ciutadans catalans, amb un acte d&#8217;unilateralitat, un Estatut contra la seva voluntat. La divisió interna del tribunal, la pertinença al PP del seu president i el bloqueig partidista a la renovació dels seus membres van eixamplar la seva crisi de legitimitat. <strong>Amb la nova doctrina del Constitucional, es va fer una voladura</strong> de tota l’arquitectura territorial que situava els estatuts en el bloc constitucional. Des d’aquell moment, a Catalunya es posen en qüestió les condicions sota les quals es va produir la seva integració com a comunitat política en l’Estat espanyol. La creixent percepció que es destrueix les bases del seu autogovern, i les alternatives plurinacionals, provoca una gran desafecció. Com explica el catedràtic Royo, resulta comprensible que els ciutadans reclamin llavors la paraula que el tribunal els hi ha pres. Ja no com a última paraula, sinó com la primera. I no ja com a referèndum per aprovar la fórmula d&#8217;integració dins l&#8217;Estat, sinó com a referèndum per decidir si es vol formar part d’ell. Es demana, per això, la transferència de la competència per organitzar referèndums. O s’intenta fer una consulta -com la del 9-N &#8211; que acaba amb un simple procés de participació ciutadana. <strong>Tanmateix, el govern del PP s’enroca. Ofereix només autoritarisme</strong> <strong>i incomprensió.</strong> En la seva ofensiva, fa una reforma per convertir el Constitucional amb un mer braç executor. Se li atorguen poders d&#8217;excepció perquè pugui dictar sentències inapel·lables i suspendre el càrrec a qui no les compleix. Les associacions de jutges i drets humans posen el crit al cel. Ho consideren una vulneració del dret a un jutge imparcial, el dret de defensa, a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior. Quan el Constitucional esdevé jutge i part no només es desdibuixa el seu paper d’òrgan de control sinó també el mateix règim jurídic que el sosté. I quan esdevé un instrument coactiu contra els representants populars d&#8217;un Parlament democràtic com el català exerceix la tirania de la majoria, en comptes de prevenir-la. <strong>La qualitat democràtica d&#8217;un Estat es mesura pel bon funcionament</strong> de les seves institucions. Quan aquestes es degraden, es degrada tot el sistema. Quan un tribunal s&#8217;arroga el poder d&#8217;anul·lar un Estatut, o Constitució, aprovats pels parlaments i la ciutadania es produeix un clar abús de poder. Quan a més, se li atorga un poder absolut i inqüestionable per usurpar les prerrogatives de les forces polítiques s’obre la via per considerar-lo il·legítim. Un símptoma més que el model de convivència pactat en el 78 s&#8217;ha enfonsat. La voluntat democràtica d’una comunitat per autodeterminar-se, en aquest context, ha de prevaldre per sobre de l’opinió de qualsevol jutge. El que està en joc és, precisament, el principi democràtic i la legitimitat política que la sobirania popular concedeix. <strong>El govern espanyol ha de saber que si persisteix en la repressió</strong> d’aquesta aspiració democràtica, sense donar lloc a cap negociació o diàleg, resulta legítim que la ciutadania obri altres vies. Defensar el dret al divorci no vol dir promoure la vida en solitari però, evidentment, quan un nega el dret a l&#8217;altre no el reconeix com a subjecte i ajuda que es produeixi el divorci. La manca de respecte d&#8217;un estat pels drets de les nacions minoritàries pot esdevenir una raó suficient per justificar una ruptura. Quan no s’ofereix cap alternativa i es tanquen totes les portes a una relació bilateral, es deixa oberta llavors la porta a la unilateralitat. A la resistència en nom de la dignitat, del dret i la raó. Quan un poble és maltractat i els seus drets no són respectats, podrà -deia Locke- alliberar-se legítimament &#8220;de la feixuga càrrega que duu a sobre quan tingui el coratge i l’oportunitat de fer-ho&#8221;. El debat, en efecte, ja no s&#8217;expressarà en termes de licitud moral o de dret, sinó essencialment en termes polítics. De pura oportunitat i eficàcia. En definitiva, d’aliances i força.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2017/05/dret-i-referendum/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Democracia y sedición</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2016/12/democracia-y-sedicion/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2016/12/democracia-y-sedicion/#comments</comments>
		<pubDate>Tue, 27 Dec 2016 10:43:30 +0000</pubDate>
		<dc:creator>user</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Público]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[democràcia]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>
		<category><![CDATA[llibertats]]></category>
		<category><![CDATA[repressió]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=641</guid>
		<description><![CDATA[Con la detención esta mañana de Joan Coma, concejal de Capgirem-CUP Vic, se da otro paso más en la judicialización del proceso soberanista que se vive en Catalunya. El mes pasado detuvieron a la alcaldesa de Berga, investigada por negarse a retirar la estelada del consistorio. Y hace dos semanas le tocó el turno a [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p>Con la detención esta mañana de Joan Coma, concejal de Capgirem-CUP Vic, se da otro paso más en la judicialización del proceso soberanista que se vive en Catalunya. El mes pasado detuvieron a la alcaldesa de Berga, investigada por negarse a retirar la <em>estelada</em> del consistorio. Y hace dos semanas le tocó el turno a cinco jóvenes independentistas, investigados por la quema de fotos del rey. La ofensiva, con toda seguridad, no va a frenarse. Son centenares los cargos electos hasta ahora imputados-investigados sobre los que pende una amenaza igualpor actos vinculados a su ideario independentista.</p>
<p>Con todo, el caso de Joan Coma tiene ciertas peculiaridades. Es, para empezar, el primer cargo electo desde que comenzó la llamada transición investigado por un delito de sedición. El proceso que ha llevado a su detención tiene mucho que ver con la actuación del denunciante, el fiscal y el juez que lleva el asunto. El ultraderechista Josep Anglada es quien, en efecto, pone en marcha la maquinaria judicial. El Fiscal, no obstante, es quien le da carta de validez. Los argumentos de la imputación son sorprendentes. La sedición -según él- se habría cometido cuando aquel afirmó en un pleno que “para hacer la tortilla será necesario romper los huevos”. O cuando conminó a los asistentes a tomarse “muy en serio la declaración de soberanía del Parlamento”. La propia rueda de prensa de Coma denunciando los hechos, desde su perspectiva, se convierte en una nueva prueba en contra él. Esta forma de interpretar las cosas es un auténtico disparate jurídico. No resulta extraño que el otro protagonista de esta cruzada sea el mismo magistrado que envió a prisión a dos titiriteros para una obra de teatro, Ismael Moreno. La asociación de Jueces por la Democracia, en un duro comunicado, ya recordó que “opinar nunca puede ser delito”. Y hasta tres magistrados diferentes de la propia Audiencia Nacional afirmaron que actos como el del concejal “son posicionamientos políticos en el marco de la libertad ideológica y de expresión de aspiraciones o anhelos políticos”. Con este argumento elemental, archivaron denuncias similares.</p>
<p>En el fondo, esta instrucción es una vergonzosa “causa general” contra el soberanismo municipalista. Y más cuando utiliza conceptos manchados de sangre y de funesto recuerdo para los luchadores antifranquistas. Su abogado y diputado de la CUP, Benet Salellas, lo recordaba en un mitin de apoyo al concejal. Los golpistas de 1936 fueron, precisamente, los que acusaron de sedición a los republicanos leales al estado de derecho. Lo preocupante de todo esto es que estos hechos no son aislados. Forman parte de una “cultura de la excepcionalidad” que se ha ido imponiendo de forma persistente a lo largo de la última década. En primer lugar, a través de una Fiscalía proclive a obedecer mansamente las órdenes del gobierno de turno. Buen ejemplo de ello fue la fulminante destitución del fiscal jefe de Cataluña, Rodríguez Sol, por afirmar que la reivindicación del referéndum catalán era una aspiración política no legalmente viable, pero legítima. Y en segundo lugar, por un altas instancias judiciales como la Audiencia Nacional, claramente conservadoras y vinculadas estrechamente al poder político.</p>
<p>En este contexto, quedarse de brazos cruzados no es una opción. Este tipo de ataque forma parte de una ofensiva en toda regla contra los independentistas. También es una amenaza, pero, contra todos los que sin serlo creen firmemente con la libertad ideológica y de expresión. Un estado de derecho digno de ese nombre no puede permitirse perseguir a aquellos que, sin recurrir a la violencia, cuestionan aspectos centrales del poder constituido. Lo que está en juego, en efecto, no es sólo la libertad de un puñado de concejales. Es la democracia. Y la soberanía municipal. Con la intención de hacer “un llamamiento a los demócratas”, precisamente, se convocó hace poco una multitudinaria concentración ante las fuentes de Montjuic de Barcelona con el lema “Por la democracia. Defendamos nuestras instituciones”.</p>
<p>Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, este tipo de persecuciones desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que piensan que esto es sólo un problema de los independentistas. Y simplemente miran hacia otro lado. Lo preocupante, sin duda, no son las palabras de un concejal en un pleno. Lo preocupante es perseguir un acto democrático como si fueran de sedición. Eso sí es, en realidad, un conato de sedición contra la propia democracia.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2016/12/democracia-y-sedicion/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Van venir per mi, però ja era tard</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2016/10/van-venir-per-mi-pero-ja-era-tard/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2016/10/van-venir-per-mi-pero-ja-era-tard/#comments</comments>
		<pubDate>Mon, 24 Oct 2016 13:09:46 +0000</pubDate>
		<dc:creator>user</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Nació Digital]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[Dret a decidir]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>
		<category><![CDATA[Judicialització de la política]]></category>
		<category><![CDATA[repressió]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=633</guid>
		<description><![CDATA[La polèmica sobre la judicialització del procés sobiranista obre avui un nou capítol. Joan Coma, regidor de Capgirem-CUP Vic, estava citat a declarar aquest matí davant l’Audiència Nacional de Madrid. Era el primer càrrec electe des que va començar l’anomenada transició investigat per un delicte de sedició. No obstant això, no hi ha anat. “Seré [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p><strong>La polèmica sobre la judicialització del procés sobiranista</strong> obre avui un nou capítol. <a href="http://www.naciodigital.cat/noticia/118369/regidor/cup/vic/espera/ser/detingut" target="_blank">Joan Coma, regidor de Capgirem-CUP Vic, estava citat a declarar aquest matí davant l’Audiència Nacional de Madrid</a>. Era el primer càrrec electe des que va començar l’anomenada transició investigat per un delicte de sedició. No obstant això, no hi ha anat. “Seré a Vic, obeint la consciència, complint el mandat democràtic. El futur del nostre poble no el decidirà cap tribunal&#8221;. Aquestes són les paraules amb les que va anunciar-ho ahir la nit.</p>
<p><strong>El primer que crida l’atenció d’aquest assumpte</strong> és que tot comenci amb una denúncia de l&#8217;ultradretà Josep Anglada. I que aquesta sigui recolzada per la Fiscalia. O que no deixin declarar a Coma en els jutjats de la seva ciutat. Els arguments de la imputació també són sorprenents. La sedició, segons el Fiscal, s’hauria comés quan l’edil va afirmar en un ple que “per fer la truita caldrà trencar els ous”. O quan va comminar als assistents a prendre’s “molt de debò la declaració de sobirania del Parlament”.</p>
<p><strong>Aquesta forma d’interpretar les coses</strong> és un autèntic disbarat jurídic. No resulta estrany que l’altre protagonista d&#8217;aquesta creuada sigui el mateix magistrat, Ismael Moreno, que va enviar a presó a dos titellaires per una obra de teatre. Opinar no pot ser mai delicte. Els actes que es volen investigar són posicionaments polítics en el marc de la llibertat ideològica i d’expressió d’aspiracions o anhels polítics. Amb aquest argument elemental els altres magistrats de la pròpia Audiència Nacional van arxivar denuncies similars.</p>
<p><strong>En el fons, aquesta instrucció és una vergonyosa “causa general” </strong>contra el sobiranisme municipalista. I més quan utilitza conceptes tacats de sang i de funest record pels lluitadors antifranquistes. El seu advocat i diputat de la CUP, Benet Salellas, ho recordava recentment en un míting. Els colpistes del 1936 van ser, precisament, els qui van acusar de sedició als republicans lleials a l’estat de dret. El preocupant de tot plegat, no obstant, és que aquests fets no són aïllats. Formen part d&#8217;una “cultura de l&#8217;excepcionalitat” que s&#8217;ha anat imposant de forma persistent al llarg de la darrera dècada. En primer lloc, a través d’una Fiscalia procliu a obeir mansament les ordres del govern de torn. Bon exemple d’això va ser la fulminant destitució del fiscal en cap de Catalunya, Rodríguez Sol, per afirmar que la reivindicació del referèndum català era una aspiració política no legalment viable però legitima. I en segon lloc, per un altes instàncies judicials com l&#8217;Audiència Nacional, clarament conservadores i vinculades estretament al poder polític.</p>
<p><strong>En aquest context, quedar-se de braços creuats no és cap opció</strong>. L’ofensiva va dirigida, evidentment, contra l’independentisme ideològic. Es també, però, una amenaça contra la resta de municipis que pretenen defensar l’autonomia municipal. I contra tots aquells que creuen fermament en la llibertat d&#8217;expressió i ideològica. Un estat de dret digne d’aquest nom no pot permetre’s perdre aquesta batalla. La persecució de qui, sense recórrer a la violència, qüestiona aspectes centrals de l’ordre establert, constitueix una derrota del principi democràtic. El que està en joc, en efecte, no és la independència. És la democràcia.</p>
<p><strong>Contemplada amb la gravetat que els fets es mereixen</strong>, aquest tipus de persecucions desfermen els fantasmes evocats per la vella advertència de Niemöller. Primer els va tocar a uns, després als altres, i més endavant a mi, però ja era tard. Tant de bo l’advertència arribi també als qui pensen que això és només un problema dels independentistes. I simplement miren cap a una altra banda.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2016/10/van-venir-per-mi-pero-ja-era-tard/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Onze de Setembre, a qui pertany?</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2016/09/onze-de-setembre-a-qui-pertany/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2016/09/onze-de-setembre-a-qui-pertany/#comments</comments>
		<pubDate>Wed, 07 Sep 2016 07:18:45 +0000</pubDate>
		<dc:creator>user</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Vilaweb]]></category>
		<category><![CDATA[11S]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=676</guid>
		<description><![CDATA[L’Onze de Setembre és una data en què es commemora la voluntat dels qui viuen a Catalunya, manifestada al llarg dels segles, per preservar la seva identitat. Un moment per a recordar el mandat que prové d’un llarg llegat de lluites en defensa de les llibertats i conquestes socials. Per a recordar qui som i [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p>L’Onze de Setembre és una data en què es commemora la voluntat dels qui viuen a Catalunya, manifestada al llarg dels segles, per preservar la seva identitat. Un moment per a recordar el mandat que prové d’un llarg llegat de lluites en defensa de les llibertats i conquestes socials. Per a recordar qui som i d’on venim. ‘Ho hem fet perquè som lliures, perquè som catalans.’ ‘Aquesta és una acció contra la tirania que ha usurpat uns terrenys que pertanyien a la gent.’ Són les paraules dels milicians barcelonins que en el 1841 van enderrocar la muralla de la Ciutadella. Com a represàlia, el general Espartero va reaccionar amb un cruel bombardeig. I una nova revolta l’any següent provocà un altre llançament de bombes. L’odiada Ciutadella encarnava una cosa semblant a la Bastilla per als parisencs del 1789. L’havia erigida Felip V amb el propòsit de dominar la població després de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 sobre un dels barris més populosos i actius en la defensa de la ciutat. És en aquesta zona on, precisament, hi ha ara l’espai memorial del Born. I on es van produir també altres actes de repressió com els afusellaments dels anys 20 i 30 del segle XIX, tal com el republicà Abdó Terrades recordava en la seva novel·la <em>La Explanada</em>.</p>
<p>Un dels primers teòrics del catalanisme republicà d’esquerres, Roca i Ferreras, va viure l’episodi del 1841 en primera persona. Aquella reacció espontània del poble contra la muralla era –per ell– una prova més de la seva naturalesa indomable. I del fet que la lluita nacional venia de baix. Les classes populars, i no les benestants, foren les que durant aquells anys alçaren barricades al crit de ‘Llibertat i Catalunya’. I les que feien de la lluita social i nacional una mateixa lluita, en allò que Roca i Ferreras va anomenar ‘patriotisme popular defensiu’.</p>
<p>L’Onze de Setembre s’evoca, precisament, el coratge d’una població que va resistir quasi dos anys el setge ferotge de les tropes castellano-franceses. I qui més hi va lluitar i sofrir van ser la gent de baix organitzada en gremis d’oficis. El seu esperit de sacrifici en la defensa del règim constitucional català va ser admirat per molts europeus com Voltaire. La derrota comportà la imposició de l’absolutisme. Foren abolides la Generalitat, les Corts Catalanes, el Consell de Cent barceloní i els règims municipals de la resta de ciutats catalanes. El país fou víctima, llavors, de tota mena d’injustícies. Per exemple, hagué de suportar l’ocupació militar, la sobrecàrrega fiscal, la imposició del castellà com a única llengua oficial i la supressió de la Universitat de Barcelona.</p>
<p>Aquest record del 1714 no s’ha esborrat mai. Des de llavors que ha estat una data crucial en la història del país. Durant la guerra civil, per exemple, fou un afirmació més del front antifeixista. I, en particular, de les forces republicanes d’esquerres. De fet, fins i tot la CNT-FAI vinculava la resistència antifeixista a la del 1714 i formava part de comissió organitzadora de la Diada. El qui fou president del parlament a l’exili, Rovira i Virgili, sostenia també: ‘Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que aquest ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V representen en el fons el mateix que avui representa Franco.’ No és cap casualitat, per això, que el franquisme a Catalunya escrivís un dels seus epitafis després d’una assolellada Diada del 1977. Més d’un milió de persones van manifestar-se sota el lema de ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. Poc després fou restablerta la Generalitat i aprovada la llei d’amnistia.</p>
<p>Vist des d’aquesta perspectiva, no resulten gaire encertades les tesis que pretenen desvincular la lluita antifeixista del 1714. Això ha succeït arran de la polèmica estiuenca sobre el Born. Tant des de sectors de l’esquerra com de la dreta. Bon exemple del primer cas és la comparació amb el Valle de los Caídos. O la piulada de Jordi Guillot, que diu que, a diferència del Camp de la Bota, l’enclavament no forma part de la seva memòria històrica. Aquesta posició, en el fons, sembla partir de la creença que la significació del 1714 és més pròpia de les dretes que de les esquerres. Res més lluny de la realitat. El republicanisme, de fet, no va dubtar mai a fer-lo seu mentre la dreta el vivia amb recel. Roca Ferreras mateix el va considerar el ‘dos de maig català’. En les primeres reivindicacions, en canvi, la Lliga Regionalista se’n va mantenir al marge. Més tard, és cert, la dreta també l’ha acabat fent seu. Això sí, des de la institució més que des del carrer. Per contra, certs sectors d’aquest espai ideològic viuen amb incomoditat l’associació del 1714 amb la lluita antifranquista. O que el Born pugui ser un fil roig conductor de les dues memòries i no un simple ‘lloc de veneració nacional’. La memòria antifeixista, de fet, no ha format mai part del seu ‘santoral’ polític. Hi té a veure, segurament, la seva absència majoritària en la lluita contra el franquisme. O, fins i tot, la col·laboració activa. El mateix Cambó que deia ‘Monarquia? República? Catalunya!’ s’abraçava després sense rubor a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Tot i reconèixer –en el seu dietari– que el 1939 podia ser ‘un nou 1714’, per ell era un mal menor a l’hora de salvar el seu món del ‘perill roig’. En realitat, en tot plegat es pot comprovar com la desvinculació, o associació, d’episodis polítics serveix per a disputar hegemonies culturals.</p>
<p>Sigui com sigui, l’Onze de Setembre és des de fa temps un moment reivindicatiu per a pensar el present. En aquesta ocasió, sens dubte, ho tornarà a ser. El govern del PP, en efecte, fa anys que impulsa un procés de retallades i recentralització que ha llimat l’autogovern del país i els seus municipis. Ho ha fet en àmbits com l’econòmic i el polític, però també en el lingüístic. El pacte PP-Ciutadans per la investidura fallida de Rajoy ha estat, de fet, un ofensiva en tota regla contra el model d’escola catalana. Moltes de les expressions de rebuig a aquesta situació, per una altra banda, han estat criminalitzades. En primer lloc, arran de la consulta del 9-N. I recentment amb la intenció de portar a la banqueta la presidenta del parlament i la resta de membres de la mesa, per no haver impedit un debat sobiranista a la càmera. El discurs de Rajoy a la sessió d’investidura confirma els instints centralistes i antisocials de la dreta espanyola. Aquest blocatge regressiu va tenir el punt màxim amb la retallada de l’estatut. Ha estat a partir de llavors quan hi ha hagut les diades més multitudinàries de la història. Una mobilització mai vista al continent europeu. La situació, malgrat això, continua encallada.</p>
<p>Es en aquest context que resulta indispensable d’acumular musculatura, però també plantar cara i fer actes de força. I fer-ho buscant allò que ens uneix, més que allò que ens separa, a tots els qui reivindiquen el dret d’autodeterminació. A Catalunya, però també a la resta de l’estat i a Europa. I més quan ens enfrontem a adversaris poderosos que tenen exercits i tribunals al seu servei. Que no dubtaran, si cal, a recórrer-hi. Vivim moments excepcionals. Ens hem de fer dignes de la responsabilitat històrica que ens ha tocat viure. Sortim al carrer i fem, un any més, que la Diada sigui multitudinària. De tots i de totes. Que la Diada sigui un moment per a recordar que els drets no es regalen. Es conquereixen amb perseverança i sense tuteles ni permís de ningú. I, com deia el socialista Josep Pallach, ‘cap ciutadà no és lliure si el seu poble no és lliure’.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2016/09/onze-de-setembre-a-qui-pertany/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Podem: adversari o aliat del procés?</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2016/05/podem-adversari-o-aliat-del-proces/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2016/05/podem-adversari-o-aliat-del-proces/#comments</comments>
		<pubDate>Wed, 04 May 2016 12:31:39 +0000</pubDate>
		<dc:creator>user</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Ara]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[Dret a decidir]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>
		<category><![CDATA[Podem]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=613</guid>
		<description><![CDATA[En unes declaracions recents, el dirigent d’ERC Gabriel Rufián va advertir que el “principal adversari del procés és Podem, no CDC”. I que eren els republicans qui, en realitat, “sí que podien”. En la qüestió nacional, sens dubte, el partit lila ha rebut de totes bandes. En els platós televisius, la gent del PP i [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p>En unes declaracions recents, el dirigent d’ERC Gabriel Rufián va advertir que el “principal adversari del procés és Podem, no CDC”. I que eren els republicans qui, en realitat, “sí que podien”. En la qüestió nacional, sens dubte, el partit lila ha rebut de totes bandes. En els platós televisius, la gent del PP i C’s sol acusar els seus dirigents de ser “amics d’ETA” i “proseparatistes” que volen “trencar Espanya”. Des del PSOE els han retret també frustrar un acord d’investidura per anteposar la qüestió nacional -amb l’exigència del referèndum- a la social. En canvi, a casa nostra les invectives van en sentit contrari. Entre altres perles, s’ha acusat Pablo Iglesias de “criptoespanyol” o “anticatalà”. És més, el coordinador de CDC, Josep Rull, va retratar els podemites com un “cavall de Troia” del procés. Des de la seva aparició, el nacionalisme conservador -espanyol i català- ha coincidit a veure’l com un dels seus principals adversaris a batre. La novetat és que ara s’hi sumi un dirigent de l’esquerra independentista.</p>
<p>En realitat, aquesta forma de veure les coses no és nova. Se sosté en una sèrie d’arguments recurrents. Un és que l’Estat és irreformable i no es pot esperar res de bo dels espanyols. En certes ocasions, es vincula la cultura espanyola a una essència intrínsecament autoritària. Hi ha un to de superioritat nacional en aquesta actitud. Una altra és concebre la reivindicació del referèndum com una pantalla ja superada del procés. I qui diu el contrari, enganya. Per acabar, resulta estesa la creença de l’autosuficiència. Que la independència es pot assolir sense necessitat d’aliances fortes a la resta de l’Estat.</p>
<p>Aquests arguments, no obstant, mostren certa inconsistència. En primer lloc, és falsa la idea que “a Espanya no es pot moure res”. Hi estan passant coses inimaginables fa un temps. En el terreny cultural, el marc mental provinent de la Transició s’ha esquerdat. Hi han contribuït dues de les més grans mobilitzacions de la història. La del sobiranisme català que surt al carrer amb les retallades de l’Estatut. I la del 15-M que ocupa les principals places de tot l’Estat. Tot i que el nacionalisme conservador intenta desvincular-les, són dues expressions del mateix mar de fons. D’una mateixa crisi de règim. Les dues succeeixen durant el 2011. Una amb epicentre a Catalunya i l’altra a Madrid. En el camp electoral, aquest sotrac trenca molts guions que semblaven preconcebuts. Per començar, a Barcelona, on una activista de la PAH esdevé alcaldessa. O a les eleccions catalanes, quan l’independentisme conquista el poder. Als comicis generals, no obstant, també hi arriba l’ona expansiva. El bipartidisme autoperpetuat durant les últimes tres dècades queda tocat. Quasi enfonsat. Per primer cop apareix un espai contrahegemònic amb possibilitats de guanyar i els dos partits principals tot just superen el 50% dels vots.</p>
<p>Aquesta nova correlació de forces convida a un cert optimisme. A l’Espanya vella, uniforme, caciquil i poruga de sempre se n’hi enfronta una de nova i més jove, laïcista, indignada i plurinacional. En el debat públic, s’obre pas una altra manera de tractar la qüestió territorial. Es catalanitza la política espanyola. Un bon exemple és la centralitat del referèndum. Ha deixat de ser un tabú polític. No es poden menysprear, en aquest sentit, els set milions d’electors que opten per formacions que l’inclouen en el seu programa. Tampoc resulten irrellevants les expectatives assenyalades en les enquestes recents. Una possible coalició de Podem i IU -segons elles- podria disputar el poder al PP i fer el <em>sorpasso</em> al PSOE.</p>
<p>El procés sobiranista català no té per què supeditar-se o esperar l’avenç d’aquest cicle de canvi. Val més, això sí, que s’hi coordini. En bona mesura, el seu èxit en depèn. Van a ritmes diferents però els taulers en què es mouen -estatal i nacional- estan encara interconnectats. N’hi ha alguns que, per contra, creuen que la independència s’aconseguirà amb un acte sobtat i fulminant. I, bàsicament, quan els catalans ho desitgin. La <em>realpolitik</em> malauradament obeeix a altres regles. I el desig no ho és tot. Perquè la independència sigui una opció viable calen, per començar, amplis suports interns que ara manquen. I una voluntat ferma d’anar fins al final que aparentment sols la CUP i una part d’ERC estan disposats a assumir. Tanmateix, en els processos d’alliberament nacional la simple acumulació de forces en clau interna mai és suficient. Els suports externs són indispensables. En el cas català, sens dubte, els de la resta d’Europa. Encara més, però, els de la resta de l’Estat. I no només de bascos, gallecs, andalusos o valencians. També dels madrilenys. De molts d’aquells que se senten orgullosos del Madrid mestís, popular i antifeixista del “<em> No pasarán</em> ”. De la ciutat del 14 d’abril, del 15-M i de l’orgull gai.</p>
<p>Amb simples declaracions de desconnexió, difícilment es produirà un capgirament de la situació. Serà clau el que passi a la resta de l’Estat. I, en especial, a les properes eleccions generals. Naturalment, aquesta reflexió també és vàlida en sentit invers. Que s’enfonsi el règim del 78 sense l’impuls rupturista del procés sobiranista català resulta poc probable. Els dos projectes de ruptura estan condemnats a donar-se suport mutu més del que segurament molts s’imaginen. Del que les elits espanyoles o catalanes voldrien. I menys des del processisme gatopardià. Existeix, sens dubte, una hegemonia política alternativa. A Barcelona, per exemple, hem estès la mà a la CUP i a ERC per teixir un govern de canvi compromès amb els drets nacionals. Una proposta en clau de radicalitat democràtica i ben situada en termes d’aliances dins i fora del país.</p>
<p>L’actual crisi del règim obre un horitzó d’oportunitats per aconseguir la seva superació. Ja sigui amb la independència de Catalunya o amb un nou encaix federal o confederal. Per aconseguir-ho no hauria de descartar-se tan alegrement la possible aliança entre forces rupturistes catalanes i de la resta de l’Estat. Una entesa que haurà de passar, com a Escòcia, per treure les urnes al carrer. Aquesta possibilitat pot semblar llunyana però ha deixat de ser utòpica. Això sí, cal fer una advertència clara als companys espanyols. Aquest escenari no pot ser una simple reedició del Pacte de Sant Sebastià del 1930 entre les forces republicanes d’un costat i l’altre. No estem en el mateix moment històric. Han succeït massa coses. La independència pot no produir-se, però hauran d’assumir una premissa inqüestionable: que hauran de ser els catalans i catalanes qui ho decideixin; que les urnes són les que han de manar. Quaranta-dos anys després de la Revolució dels Clavells, ha de continuar tan vigent com aquell dia que “<em> o povo é quem mais ordena</em> ”.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2016/05/podem-adversari-o-aliat-del-proces/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Las izquierdas y el 11 de septiembre</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2013/09/las-izquierdas-y-el-11-de-septiembre/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2013/09/las-izquierdas-y-el-11-de-septiembre/#comments</comments>
		<pubDate>Mon, 09 Sep 2013 23:29:21 +0000</pubDate>
		<dc:creator>nohihadret</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Público]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=581</guid>
		<description><![CDATA[El próximo 11 de septiembre, muchas personas con convicciones democráticas y de izquierdas estarán unidas por algunos sentimientos comunes. Rememorarán con un ánimo similar, seguramente, el criminal golpe de Estado perpetrado contra la Unidad Popular chilena, hace ya más de cuarenta años. Recordarán también, con lecturas compartidas, el atentado contra las Torres Gemelas con el [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p>El próximo 11 de septiembre, muchas personas con convicciones democráticas y de izquierdas estarán unidas por algunos sentimientos comunes. Rememorarán con un ánimo similar, seguramente, el criminal golpe de Estado perpetrado contra la Unidad Popular chilena, hace ya más de cuarenta años. Recordarán también, con lecturas compartidas, el atentado contra las Torres Gemelas con el que se pretendió justificar la barbarie de Guantánamo y la política liberticida que ha ensombrecido el mundo desde entonces. Al final, o al comienzo de estas evocaciones, esta relativa comunión se topará con un escollo: la celebración nacional de Cataluña, la significación de la Diada. Aquí, posiblemente, comenzarán a torcerse los gestos, y el imaginario común, compartido, cederá paso al recelo y las discrepancias.</p>
<p>Algo de esto ocurrió ya el año pasado, cuando un millón y medio de personas ocupó las calles de Barcelona, con un inequívoco reclamo soberanista. En algunos ámbitos de izquierdas, la movilización fue rápidamente despachada como el enésimo engaño de la derecha nacionalista. “Es CiU, son las 400 familias de la oligarquía catalana, se trata de una simple manipulación de los medios de comunicación, no es más que un señuelo para ocultar los propios recortes”. En muchos casos, esta lectura no hacía sino activar arraigados reflejos desarrollados en tiempos de Pujol. Al poco tiempo, empero, se vería contradicha por los resultados de las elecciones plebiscitarias convocadas por Artur Mas. La promesa de un viaje a Ítaca con una barcaza desmantelada por las políticas de austeridad naufragaba en las urnas. Pero las posiciones soberanistas no decayeron. Más bien se desplazaron al centro-izquierda o a la izquierda. Creció ERC, creció una ICV-EUiA decantada contra las políticas de la Troika y a favor del derecho a decidir, e irrumpió la CUP, atrayendo –sobre todo en Barcelona– a una parte del 15-M y amparada en su “independentismo sin fronteras” por el propio Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT).</p>
<p>Un sector considerable de la izquierda española se atrincheró en sus esquemas como si nada hubiera ocurrido. Todo –las consultas municipalistas por la independencia, la manifestación del 11-S, las elecciones del 25-N– podía explicarse como un gran espejismo creado por la derecha. Y si CiU había caído en votos, era simplemente porque ERC se había convertido al neoliberalismo más recalcitrante y porque ICV-EUiA se habían rendido a la insolidaridad y al nacionalismo excluyente. Su respuesta frente a esta “deriva separatista”, sin embargo, no era clara. A veces, el silencio. A veces, la invocación de un federalismo ingenuo e incierto, o directamente centralista y homogeneizador, demasiado cercano a propuestas como las de UPyD o el propio PSOE.</p>
<p>Naturalmente, mucha gente sensata no participó de esta lectura. Entendió que algo había ocurrido en la sociedad catalana y que ese algo no podía ser reducido a un maquiavélico golpe de mano de la derecha. Y es que el derecho a decidir en todo <b>–</b>en<b> </b>las relaciones con el aparato de Estado, pero también frente a los mercados<b>– </b>no era a esas alturas una reivindicación exclusiva del grueso de las izquierdas catalanas. Era la reivindicación de ANOVA y del propio BNG, en Galicia; de Bildu, en el País Vasco; de la CHA, en Aragón; de Compromís, en el País Valenciano. De ellos y de muchos actores políticos, sociales y sindicales de las llamadas “periferias” que oponían consignas similares a la política recentralizadora y austeritaria del PP y de la Troika.</p>
<p>Se puede discutir el carácter más o menos incisivo de las propuestas sociales impulsadas por estas fuerzas. O el balance –no exento de sombras– del paso de algunas de ellas por las instituciones. Pero lo que no es de recibo es reducirlas a la caricatura del “nacionalismo excluyente e insolidario” con la que algunas lecturas supuestamente de izquierdas (¿libres del pecado nacionalista?) pretenden desacreditarlas. Todas las mencionadas, a pesar de sus inocultables diferencias, son fuerzas internacionalistas, unidas, hoy, por la impugnación de un Régimen –el bipartidismo PP-PSOE, la Monarquía, los poderes financiero-inmobiliarios a ellos vinculados– que aparece como un auténtico bloqueo para cualquier proceso de democratización. En sus comunidades, pero también en el conjunto del Reino de España. Tan evidente ha resultado este clamor, que hasta Izquierda Unida, venciendo inercias internas, ha apoyado, junto a ICV, CHA, AMAIUR, ERC, BNG y una parte del PSC, históricas mociones favorables al derecho a decidir.</p>
<p>Y pese a ello, el nacionalismo español, tanto en sus versiones más explícitas como en las más sutiles, vuelve a despuntar en muchos sectores de izquierda a la hora de juzgar las manifestaciones convocadas este miércoles en Cataluña. Es obvio que estas girarán en torno a la defensa del derecho a la independencia. Como en Escocia, como en Quebec y como en tantos otros sitios en los que esta reivindicación se plantea con normalidad democrática, sin que nadie agite el espantajo de la limpieza étnica o lingüística, cuando no catástrofes mayores. También es verdad que algunas de las iniciativas previstas, como la cadena humana convocada por la Asamblea Nacional de Catalunya (<a href="http://via.assemblea.cat/ca/" target="_blank">La Vía Catalana por la Independencia</a>), tendrá un carácter transversal. Y ello quiere decir que habrá personas que participarán en ella desde perspectivas conservadoras, acaso esencialistas. Pero muchas otras lo harán desde posiciones de izquierda o radical democráticas, uniendo a su voluntad de ruptura con el actual aparato de Estado, la defensa de la fraternidad –no impuesta, sino libremente escogida, no homogeneizadora, sino respetuosa de la diversidad– entre todos los pueblos, y sobre todo, entre la gente corriente, la que vive de su trabajo. Esta voluntad será especialmente clara en quienes, además, marcharán en distintos sitios de Cataluña con consignas propias del 15-M, contrarias a la Troika, rodeando simbólicamente hospitales públicos amenazados por los recortes o entidades financieras como la <a href="http://www.procesconstituent.cat/encerclemlacaixa/">Caixa</a>, directamente responsable de la estafa perpetrada en los últimos años.</p>
<p>La cuestión, una vez más, es cuál será la posición de las personas de izquierdas, de movimientos sociales, o simplemente democráticas, frente a esta encrucijada. Hay una previsible, por repetida, a la que ningún hecho empírico moverá de su sitio. “Otro embrollo, otro engaño nacionalista, otra movilización manipulada, otro triunfo de la insolidaridad”. El problema de estas lecturas, sobre todo cuando vienen de la izquierda, sigue siendo la falta de alternativas que plantean ¿Aplacar estos reclamos con el mantenimiento del <i>status quo</i> o con la evocación de un vago federalismo (¿cuán pluralista?) cuya imposición de arriba-abajo, desde el centro, ha perdido toda credibilidad? ¿Apostar por un gran cataclismo revolucionario que barra o acomode por arte de magia la cuestión de la diversidad lingüística, cultural, institucional? ¿Liquidar, directamente, las autonomías, e imponer alguna variante de “centralismo democrático”, como proponen los más exaltados?</p>
<p>Descartadas estas respuestas, no quedará sino explorar otras. Que a estas alturas solo resultarán viables si pasan por el reconocimiento previo del derecho a una consulta que incluya la posibilidad de la independencia. Para defender este derecho no es necesario aceptar sus justificaciones más esencialistas. Ni ser nacionalista, ni vivir en Cataluña o en el País Vasco ni estar, naturalmente, a favor de la independencia. Simplemente hacen faltan las convicciones democráticas, por ejemplo, de los miles de luchadores y luchadoras antifranquistas que no habían nacido en estas tierras y que hicieron del derecho a la autodeterminación de los pueblos una bandera en su enfrentamiento con la dictadura. O de algunos activistas irreprochables como los del SAT, que hacen lo propio todavía hoy. Si era y es claro para ellos, ¿cómo no va a concitar el apoyo, todo lo crítico que se quiera, de quienes también aspiran a una ruptura con el Régimen bipartidista heredado de la transición y hoy sometido a los intereses de la Troika?</p>
<p>El 11 de setiembre de 1714, Cataluña perdió su soberanía política y quedó sometida a las “Leyes de Castilla”. Pero los catalanes no fueron los únicos derrotados en aquella contienda militar. Junto a ellos, perecieron todos los que aspiraban a un marco institucional menos autoritario, no sometido al orden oligárquico y eclesiástico propiciado por los Borbones. Un siglo y medio más tarde, un federalista convencido (pero frustrado), como Pi i Margall, pudo escribir: “En aquel fuego, ardieron no sólo las instituciones de Cataluña, sino también la libertad de España”.</p>
<p>Como ya ocurrió en otras ocasiones, las movilizaciones sociales que tendrán lugar este miércoles serán la bestia negra de los grandes medios españoles, del PP, de la Casa Real, del Ejército, de los directivos de la CEOE o de <i>Bankia. </i>Y tampoco contarán con el beneplácito de los grandes poderes fácticos catalanes. A pesar de su posición subalterna respecto del poder central –o precisamente por ello– ni <i>La Vanguardia</i>, ni <i>Foment del Treball</i>, ni el <i>Cercle d’Economia</i>, ni los grandes grupos financieros, comenzando por la propia Caixa, ven con buenos ojos el avance de una “aventura” que fuerza a la gente a salir a la calle (¿qué garantiza que vuelvan a sus casas?), que entorpece los negocios y que hace tiempo se les ha escapado de las manos.</p>
<p>A la hora de pronunciarse sobre estos reclamos rupturistas en Cataluña (que existen también en el País Vasco, en Galicia… ¡incluso en Andalucía!) las izquierdas españolas, las del sur de Europa, deberían prestar atención a este hecho. Después de todo, quienes más le temen se parecen bastante, demasiado, a los que, en aquel otro 11 de setiembre, aplaudieron a Nixon, a Rockefeller, al diario <i>El Mercurio</i> y a los planificadores de la aciaga noche que se cernía sobre Chile.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2013/09/las-izquierdas-y-el-11-de-septiembre/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Las izquierdas y el derecho a decidir</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2013/03/las-izquierdas-y-el-derecho-a-decidir/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2013/03/las-izquierdas-y-el-derecho-a-decidir/#comments</comments>
		<pubDate>Thu, 14 Mar 2013 23:38:46 +0000</pubDate>
		<dc:creator>nohihadret</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Público]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>
		<category><![CDATA[processos constituients]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=536</guid>
		<description><![CDATA[Hace poco, una buena amiga de Madrid, profesora universitaria y de izquierdas, nos explicaba hace unos días que una Asamblea del 15-M de Carabanchel la había invitado a hablar sobre la necesidad de un nuevo proceso constituyente. Como personas afines a estos espacios también en Catalunya, sugerimos que estaría bien hablar de procesos constituyentes en [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<p>Hace poco, una buena amiga de Madrid, profesora universitaria y de izquierdas, nos explicaba hace unos días que una Asamblea del 15-M de Carabanchel la había invitado a hablar sobre la necesidad de un nuevo proceso constituyente. Como personas afines a estos espacios también en Catalunya, sugerimos que estaría bien hablar de procesos constituyentes en plural, con respeto por el derecho a decidir. Mientras comentábamos la cuestión, otro amigo terció ofuscado y nos espetó que la gente de Carabanchel no podía “perder el tiempo ocupándose de los problemas de Artur Mas”.</p>
<p>La afirmación de este compañero nos dejó abrumados. Ante todo porque se trata  de una persona lúcida con la que coincidimos en muchos otros temas: en el rechazo de un capitalismo voraz que lo mercantiliza todo, en un convencido internacionalismo, en la crítica de una transición vigilada que se saldó en España con una democracia de baja intensidad. Pero la cuestión nacional, las reivindicaciones catalanas o vascas, lo sacan de sí. Le molesta que proyecten una idea de “Madrid” en la que no se reconoce. Le parece, en el fondo, que constituyen una especie de embrollo que distrae de las cuestiones importantes y que tiene poco que ver con las preocupaciones de la gente de abajo.</p>
<p>¿Cómo responder a esa percepción? De entrada, hay que admitir que las reivindicaciones catalanistas o vasquistas no son patrimonio exclusivo de las izquierdas. Y que las derechas nacionalistas de estos territorios las utilizan a menudo para proteger sus negocios y para esconder sus miserias. También es cierto que, junto a parte de las izquierdas periféricas, utilizan sus reivindicaciones identitarias contra un “Madrid” al que injustamente reducen a lo peor del nacionalismo español autoritario y uniformizador. Pero nada de eso autoriza a negar su existencia o a  descalificarlas como si fueran el ardid de unas cuantas oligarquías familiares para despistar a espíritus débiles.</p>
<p>Antes de las últimas elecciones autonómicas, mucha gente, como nuestro amigo, sugería que Mas había hipnotizado a la población catalana, incluida la de izquierdas. Y que el derecho a decidir era una trampa que acabaría por arrastrarlas masivamente a su programa neoliberal y austeritario (quienes así opinaban no explicaban por qué los manipulados solo prosperan en Catalunya y no, en cambio, entre quienes se sienten simplemente españoles o madrileños). Lo cierto es que la ciudadanía catalana no confirmó ese vaticinio en las urnas. CiU perdió 12 diputados (pasó de 62 a 50). Las izquierdas catalanas, por su parte, consiguieron 57 (21 de ERC, 20 del PSC, 13 de ICV-EUiA y 3 de la CUP) Todas criticaron, con diferente intensidad, las políticas antisociales de Mas (y de Rajoy, naturalmente). Todas, al mismo tiempo, defendieron el derecho a decidir y la celebración de una consulta que lo tornada efectivo. Y todas lo hicieron desde posiciones que se reclamaban federalistas, confederalistas o independentistas, pero no nacionalistas.</p>
<p>Según encuestas publicadas por medios diversos, esta tendencia se habría consolidado. Las posiciones favorables a una consulta rondarían el 80%. Y una vasta mayoría de quienes la apoyan dicen considerarse de izquierdas. Estos cálculos coinciden también en que si hoy hubiera elecciones en Catalunya, ERC sería el primer partido en número de votos, por delante de CiU. El PSC perdería algo de peso, ICV-EUiA mantendría sus escaños y la joven CUP –una fuerza independentista, asamblearia y de izquierdas que recabó un apoyo importante entre movimientos sociales y sectores no independentistas– pasaría de 3 escaños a 6 o 7.</p>
<p>En otras palabras: la cuestión del derecho a decidir no es ya solo, ni principalmente, “un problema de Artur Mas”. Muchos analistas coinciden más bien en que Mas se ha quedado solo. En que ha sido abandonado no solo por sus aliados de Unió sino incluso por un sector de su partido. Por varias razones. Por los graves casos de corrupción que han estallado en su seno (no peores, eso sí, que los que enlodan al PP o al PSOE). Pero sobre todo porque al gran empresariado de Catalunya, como al del resto del Estado, no le gusta esta “aventura”. Y no le gusta el alcance que, con diferente énfasis, las izquierdas catalanas comienzan a dar al derecho a decidir: fin del régimen constitucional heredado de la transición, república, crítica de la austeridad, cuestionamiento de los privilegios de la Iglesia católica, defensa de los derechos laborales, justicia social y ambiental, profundización democrática.</p>
<p>Bien vistas, muchas de estas cuestiones son las mismas que, desde hace tiempo, viene defendiendo gente de movimientos sociales y de izquierdas de otros rincones del Estado. Ello explica que el Ejército se inquiete y que la derecha nacionalista española combata con saña cualquier amago de complicidad con el derecho a decidir. Gentes moderadas como Francisco Rubio Llorente o Miguel Herrero de Miñon han denunciado esta insensatez. Las izquierdas no deberían quedarse atrás, ni caer en la trampa. Los procesos constituyentes que se han abierto en Catalunya o en Euskal Herria, los que defiende ANOVA para Galiza, o Compromís para el Pais Valencià, pueden dar lugar a nuevas fórmulas de convivencia, federales o confederales. O pueden acabar en la independencia. Pero ni son incompatibles con otros procesos constituyentes de ámbito estatal o europeo, ni tienen por qué ser vistos como una amenaza para la gente de debajo de otros rincones del Estado. Por el contrario, como recordaba <a href="http://blogs.publico.es/category/josep-maria-antentas/">Josep Maria Antentas hace poco aquí en <em>Público</em></a>, el derecho a decidir debería verse como una oportunidad. Como un resquicio para una ruptura democrática que, llevada hasta sus últimas consecuencias, permitiría decidir en muchas otras esferas de la vida social: en los barrios, en los lugares de trabajo, en las universidades, sobre el propio cuerpo. No se trata, desde luego, de un camino sencillo. Pero si las izquierdas democráticas y los movimientos sociales de Barcelona, de Murcia, de Lisboa, de Málaga o del barrio de Carabanchel no lo recorren juntos, desde el respeto a las diferencias culturales, lingüísticas, nacionales, nos veremos abocados, todos, a la repetición de una tragedia. Ojala haya lucidez para evitarlo.</p>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2013/03/las-izquierdas-y-el-derecho-a-decidir/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>1</slash:comments>
		</item>
		<item>
		<title>Catalanismo y anarquismo</title>
		<link>http://www.nohihadret.cat/2012/12/catalanismo-y-anarquismo/</link>
		<comments>http://www.nohihadret.cat/2012/12/catalanismo-y-anarquismo/#comments</comments>
		<pubDate>Fri, 07 Dec 2012 18:19:25 +0000</pubDate>
		<dc:creator>nohihadret</dc:creator>
				<category><![CDATA[Articles Diagonal]]></category>
		<category><![CDATA[anarquisme]]></category>
		<category><![CDATA[Catalunya]]></category>
		<category><![CDATA[independencia]]></category>

		<guid isPermaLink="false">http://www.nohihadret.cat/?p=436</guid>
		<description><![CDATA[El crecimiento del soberanismo en Catalunya ha generado un cierto desconcierto entre algunos activistas sociales y personas que se consideran de izquierdas o libertarias. Para mucha gente proveniente de estos sectores, el independentismo es un invitado incómodo, una invención artificial que solo puede explicarse a partir de la irresistible capacidad hipnótica de la derecha catalana. [&#8230;]]]></description>
				<content:encoded><![CDATA[<div>
<div>
<div>
<div>
<div>
<p>El crecimiento del soberanismo en Catalunya ha generado un cierto desconcierto entre algunos activistas sociales y personas que se consideran de izquierdas o libertarias. Para mucha gente proveniente de estos sectores, el independentismo es un invitado incómodo, una invención artificial que solo puede explicarse a partir de la irresistible capacidad hipnótica de la derecha catalana. Una percepción asentada en ciertos tópicos historiográficos que vinculan el catalanismo exclusivamente con la burguesía. De ahí la reacción, entre paternalista e irritada, cuando alguien sugiere que esta es una alternativa legítima incluso para personas que también se definen como de izquierdas o libertarias y que están a favor del internacionalismo y de la solidaridad ’entre los de abajo’. Algo de este enfado, precisamente, puede detectarse en el artículo publicado en DIAGONAL hace unos días por Mauricio Basterra, &#8220;seudónimo de un historiador madrileño del anarcosindicalismo&#8221;.</p>
<p>En el escrito de marras, el misterioso Basterra denuncia el descaro de algunas posiciones indepentistas o nacionalistas –la distinción no parece resultarle relevante– que no dudaban en &#8220;manipular, malversar o malinterpretar&#8221; el pasado para &#8220;justificar posiciones presentes&#8221; ¿El motivo de la acusación? Una cita, en su opinión descontextualizada, del dirigente anarcosindicalista de Lleida, Salvador Seguí, en la que este aparecería aceptando o simpatizando con el independentismo. ¿Los acusados? David Fernández, cabeza de lista de la independentista Candidatura d’Unitat Popular (CUP) por Barcelona y, de manera más indirecta, los autores de estas líneas.</p>
<p>Según Basterra, las frases protoindependentistas atribuidas a Seguí estarían interesadamente desgajadas de un discurso más amplio pronunciado por el Noi del Sucre en el Ateneo de Madrid, en octubre de 1919. En él, éste dejaría claro que no había cuestión catalana alguna y que para el proletariado la única cuestión relevante era la social, provocada por el capitalismo. En realidad, dice Basterra, el anarcosindicalismo nunca fue partidario de la independencia, y &#8220;poner a Seguí o a otros como referentes es meterse en un jardín difícil de justificar&#8221;. Vedada por inverosímil toda raíz obrera, Basterra invita a los independentistas a conformarse con algunas distinguidamente pequeño-burguesas: Companys, Layret, Macià o&#8230;. Tarradellas.</p>
<p>En realidad, la cuestión de los &#8220;palabras verdaderas&#8221; de Seguí no es sencilla de elucidar. Seguí no era un un ideólogo, era un dirigente popular. Básicamente exponía sus ideas de forma oral o a través de la prensa. Y lo hacía siempre en función de la coyuntura, como correspondía a alguien con vocación organizadora. Del discurso que pronunció en el Ateneo de Madrid existen, llamativamente, varias versiones –sería interesante saber de dónde proviene la de nuestro historiador–. La cita de David Fernández se corresponde con la reproducida, en catalán, por Pere Foix, amigo de Seguí y militante de la CNT, en su libro Apòstols i mercaders, publicado en su exilio montevideano en 1949. Allí, Seguí critica duramente el nacionalismo de la burguesía catalana y sostiene que, de producirse la independencia, esta sería la primera en echarse atrás. A diferencia de los trabajadores, a quien &#8220;la independencia de nuestra tierra no nos da miedo, porque con ella ganaríamos más de lo que perderíamos&#8221;.</p>
<p>Se ha dicho que Foix –que siendo anarcosindicalista llegó a acercarse en su momento a ERC– tendía a exagerar el catalanismo del Seguí. Es posible. Pero lo que no puede negarse es que este existiera. En términos historiográficos, es sabido que Seguí, al igual que Foix y otros dirigentes anarcosindicalistas importantes como Joan Peiró –el Noi del vidre– frecuentaban de manera asidua grupos republicanos y catalanistas. Seguí, por ejemplo, se reunía asiduamente con Companys y Layret –que fueron abogados de rabassaires y de obreros cenetistas– y llegaron a compartir cárcel durante la dictadura de Primo de Rivera.</p>
<p>Ciertamente, Seguí nunca hizo de la independencia su principal objetivo político –como el propio Basterra reconoce, ni siquiera Companys era &#8220;independentista&#8221; en sentido estricto: cuando proclamó la república catalana lo hizo con el propósito de integrarla, en condiciones de igualdad, en una república federal española–. Pero tampoco consideraba, ni mucho menos, que fuera el enemigo a batir. Por el contrario, para Seguí, como para buena parte de los anarcosindicalistas de su tiempo, una Catalunya liberada de la monarquía española podía ser perfectamente amiga de todos los pueblos de la península hispánica –no en vano la CNT era una &#8220;confederación&#8221;–.</p>
<p>Naturalmente, esto no quiere decir que todo el anarcosindicalismo tuviera vínculos igualmente intensos con el catalanismo, e incluso con algunas de sus expresiones partidarias. Lo tuvieron, de distinta manera, dirigentes que –como Seguí, Pestaña, Peirò o Foix– no veían con malos ojos la idea de crear un nuevo partido con obreros organizados en los sindicatos de espíritu bakuninista. Esta visión estratégica, por ejemplo, le valió a Seguí severas reconvenciones por parte de sectores anarquistas ’puros’. Fue acusado de &#8220;desviacionismo&#8221; y de &#8220;politicismo&#8221;: una posición muy criticada, de hecho, durante la hegemonía de la FAI. Pero también le granjeó el reconocimiento de socialistas y de comunistas contrarios a Stalin. El catalanista Jordi Arquer, o el también dirigente del POUM, Joaquín Maurin, dieron buena muestra de ello. Maurin, de hecho, creía que la hegemonía de la derecha catalana en la cuestión nacional sería pasajera, ya que en un contexto de radicalización democrática acabaría pasando a manos de los trabajadores. De ahí que fuera partidario firme del derecho a la autodeterminación de los pueblos –incluida la secesión– como condición para cualquier unión posterior, libre y entre iguales.</p>
<p>Si Basterra criticara a Seguí desde posiciones similares a la de muchos anarquistas ’puros’ de su tiempo, no habría nada que objetar. Lo que no es de recibo es hacer pasar al anarcosindicalismo in totum por un movimiento ajeno a la cuestión nacional y doctrinariamente hostil a la independencia, cualquiera que sean las circunstancias. Como bien ha señalado Benedict Anderson las relaciones entre anarquismo y luchas de liberación nacional suelen ser complejas. En la Catalunya de inicios del siglo XX, muchos libertarios y libertarias vieron en la autodeterminación una reivindicación a la que no cabía entregar, quizás, todas las energías pero tampoco oponerse por principio.</p>
<p>Al igual que Companys y que muchos socialistas o comunistas catalanes, no pocos de ellos consideraban que una república catalana –a la que la gran patronal tenía fundadas razones para temer– podía ser un instrumento para quitarse de encima a la monarquía y acercar a las clases trabajadoras ibéricas. Más de un siglo después, con la segunda restauración borbónica tocada en su línea de flotación por la crisis capitalista, estas tendencias han evolucionado y se han transformado, pero no han desaparecido. Hoy también existen, no solo en Catalunya sino además en Euskadi o Galiza, personas que se consideran de izquierdas y libertarias. Y que entienden; uno, que la cuestión social y nacional no pueden separarse; y dos, que solo a partir del ejercicio del derecho a decidir, en lo político y en lo económico, será posible articular una auténtica solidaridad entre las y los de abajo. Que algunos lo hagan desde posiciones independentistas, federalistas o confederalistas, no quiere decir que asuman acríticamente las estructuras de Estado o el tipo de europeísmo al que aspiran la derecha. Por el contrario, su punto de partida suele ser la apuesta de una institucionalidad alternativa a la existente, regida por algunos principios internacionalistas innegociables, como el rechazo de todo tipo de racismo, xenofobia y colonialismo.</p>
<p>Si todo se ciñera, como parece sugerir Basterra, a un avieso ejercicio de descontextualización de una frase pronunciada en 1919, costaría entender que la CUP haya llevado como cabeza de lista por Tarragona a un militante de la CGT. Y que Diego Cañamero, miembro del Sindicato Andaluz de Trabajadores, haya defendido, como orador en el mitin central de esta formación en Barcelona, la necesidad de combinar la lucha contra el feroz capitalismo de nuestro tiempo con el respeto a la exigencia democrática de autodeteminación. O la presencia y fuerza social de colectivos anarcoindependentistas como Negres Tempestes. Que esta no sea o no haya sido históricamente la posición de todas las corrientes anarcosindicalistas, no autoriza a eliminar la complejidad de la cuestión. Lo contrario sería, sí, &#8220;manipulación y malversación&#8221; histórica. Ese pecado odioso que nuestro camarada madrileño atribuye al nacionalismo catalán pero del que nadie, por muy libertario que se defina, está exento.</p>
</div>
</div>
</div>
</div>
</div>
]]></content:encoded>
			<wfw:commentRss>http://www.nohihadret.cat/2012/12/catalanismo-y-anarquismo/feed/</wfw:commentRss>
		<slash:comments>0</slash:comments>
		</item>
	</channel>
</rss>
