La convulsa situació que viu el país fa que els plens municipals esdevinguin caixa de ressonància de tot tipus de reivindicacions i conflictes. S’hi produeixen, llavors, batalles dialèctiques que després es traslladen a la xarxa i a vegades enfanguen la política. A Barcelona, és el que va succeir amb una moció de la CUP-Capgirem sobre un judici de cinc joves acusats d’alterar l’ordre públic arran d’una manifestació en favor de Can Vies.

Una de les qüestions controvertides del cas era la presència de la Generalitat com a acusació en un procés on es demanen penes de fins a 3 anys i 6 mesos de presó. A Barcelona, per evitar aquest tipus de situacions, a l’inici de mandat vàrem decidir retirar les acusacions municipals contra activistes. Es posava fi al criteri, iniciat durant el govern d’Hereu, d’exercir l’acusació en totes i cadascuna de les causes obertes per alteració de l’ordre públic. Ho explicava, poc després, en un article. La mesura va generar certa polèmica però, finalment, el Govern de Junts pel Sí també la va assumir parcialment arran del seu acord amb la CUP.

En el debat sobre la moció municipal vàrem expressar la nostra indignació i solidaritat amb els acusats. En lògica democràtica, i en contextos de vulneració sistemàtica de drets, acusacions tan desproporcionades clamen al cel. Són una prova més del biaix selectiu de la violència punitiva. Mentre la seva duresa contra els exclosos i els activistes sembla no tenir aturador, pocs delinqüents de coll blanc trepitgen una comissaria o una presó. No obstant això, ens vàrem veure obligats a abstenir-nos en la votació. La proposta estava plantejada amb uns termes inassolibles, amb incongruències i peticions que ens semblaven absurdes. Un dia abans de la votació vàrem anar al despatx dels regidors amb la intenció d’arribar a un acord. Volíem fer propostes per millorar-la i poder-la guanyar. Amb una actitud molt arrogant, ens van dir que no hi havia res a parlar. Gairebé no ens van voler ni escoltar. Vàrem entendre, llavors, que simplement no volien aprovar el text. I, evidentment, tampoc que el votéssim. Encara que ho haguéssim fet, de totes formes, s’hauria perdut. La resta de grups va votar-hi en contra i ERC també es va abstenir.

Lamentablement, no és el primer cop que la CUP-Capgirem Barcelona gesticula de cara a la galeria. A la Diputació de Barcelona, per exemple, va presentar una petició en solidaritat pels condemnats en l’acció “Aturem el Parlament”. La seva situació era angoixant perquè, en cas de no concedir-se l’indult, podrien ingressar a la presó. Malgrat això, no van fer cap gestió per guanyar-la i es va perdre. Una altra moció presentada al consistori per nosaltres, per contra, sí que va guanyar-se. La denúncia del cas tenia, així, el ressò mediàtic que es mereixia. I s’exigia al Ministeri de Justícia que, en nom de la ciutat de Barcelona, s’evités l’empresonament.

Quan està en joc la llibertat d’uns activistes, les gesticulacions per marcar perfil propi o l’autoreferencialitat autocomplaent poden acabar sent un exercici de frivolitat política. Un dels nostres retrets a la moció del darrer ple municipal era, precisament, que semblava un simple acte d’impotència per després cercar rèdit a les xarxes. I, en efecte, és el que succeir poc després. Les piulades permeten reduir complexitat i crear relat a base de consignes que, malgrat ser esbiaixades, són difícils de desmuntar només amb més piulades. En l’era digital, es produeix una degradació de l’estatus de la veritat. Davant la desinformació, per això, cal rendir comptes com estem fent ara.

El primer dubte que teníem sobre la moció era que només hi apareixien dos dels cinc acusats. Els que, precisament, pertanyen a l’Esquerra Independentista. Que Alerta Solidària, organització antirepressiva propera a la CUP, actuí en defensa només dels represaliats o activistes independentistes és legítim. No obstant això, una institució pública no pot posar-se al seu servei i desentendre’s de la resta. Els altres tres joves acusats pels mateixos fets no es mereixen la nostra solidaritat? O és que els activistes que no són de l’Esquerra Independentista han de tenir un altre tracte? Quan no estan clares aquestes qüestions, i en el text no ho estaven, existeix un risc de penjar etiquetes d’activistes de primera i de segona.

Un altre element que ens distanciava de la moció era la petició de la regidora ponent. Va demanar al Ple que “declarés l’absolució dels acusats”. No cal ser un expert en dret per advertir que un ajuntament no pot dictar sentències. Tampoc un tribunal pot aprovar mocions de solidaritat. La regidora, després, va replicar que aquests arguments eren mers tecnicismes legals. No és això. El que està en joc és el sistema d’equilibris i contrapesos propi de qualsevol democràcia. Aquest és un punt de discrepància recurrent amb la CUP-Capgirem BCN. Una associació, un grup de ciutadans o, inclòs, un partit polític poden exigir absolucions a la justícia. Es fa sovint i està bé que es faci. Els representants del poder legislatiu o executiu, en canvi, no. A títol personal potser sí, però no en nom de les institucions. Si es fa, els jutges poden demanar empara al Consell del Poder Judicial per vulneració del principi d’independència judicial vinculat a la separació de poders.

Un dels primers filòsofs a teoritzar la necessitat de dividir el poder per evitar els seus abusos fou, precisament Montesquieu. D’ell sorgí la formulació de la independència judicial vinculada a la separació dels tres poders (Legislatiu, Executiu i Judicial). Qui imparteix justícia no pot obeir ordres, però tampoc rebre pressions o interpel·lacions dels altres poders. En els règims totalitaris, en canvi, els tres poders es concentren en un. A la pràctica, la divisió de poders a l’Estat espanyol deixa molt que desitjar. Els alts tribunals semblen actuar tot sovint al dictat dels polítics.

Un exemple clar va ser, precisament, la condemna del Suprem per l’acció “Aturem el Parlament”. Com més altes són les instàncies judicials, més capacitat d’influència tenen les polítiques. Ho explicava aquí, on denunciava un entramat judicial aixecat sobre els fonaments del franquisme i encara massa vinculat a les seves inèrcies autoritàries. Des d’aquesta perspectiva, resulta comprensible que les seves resolucions siguin objecte de tot tipus de crítiques. També des dels altres poders de l’Estat. Al Ple municipal, per exemple, s’han aprovat mocions dures amb la persecució judicial contra els càrrecs electes en el marc del procés sobiranista. O amb les condemnes per delictes d’opinió. També resulta legítim, per la mateixa raó, interpel·lar a qui exerceix l’acusació. A Barcelona, la darrera ocasió va ser en solidaritat amb la Verónica i l’Eliseo, i amb tres veïnes que es van concentrar a la porta per evitar el seu desallotjament l’any 2011. El Govern de Junts pel Sí demanava penes de fins a 5 anys de presó. La nostra proposició va ser aprovada i, finalment, la Generalitat va reconsiderar la seva posició.

Quan això succeeix, des de partits com el PP o C’s se surt en tromba a exigir respecte per la justícia. Un error simètric, però en sentit contrari, al de la bancada anticapitalista. Mentre uns menyspreen l’existència del propi principi d’independència judicial, els altres el converteixen en una garantia d’impunitat, o privilegi corporatiu del cos, per blindar-se de l’escrutini públic. Qui normalment exigeix respecte a la justícia, no s’aplica la mateixa contenció quan actua en contra els seus interessos. Bon exemple d’aquest doble raser són, un altre cop, les reaccions de bona part de la classe política davant l’absolució de l’Audiència Nacional als acusats per l’acció “Aturem el Parlament”, com explicava aquí.

En certa cultura política del comunisme, en canvi, ha existit tot sovint un menyspreu a la idea de la separació de poders o, inclòs, al propi Dret i els drets. Darrere d’aquesta actitud, sol existir una confiança amb l’adveniment d’un poder “bo” quan hagi sigut conquistat i exercit en nom dels oprimits. El cert, no obstant això, és que difícilment pot existir poder “bo” i “poder dolent” en funció de qui l’exerceixi. Tot poder és intrínsecament pervers. I lliurat a la seva lògica, tendeix a acumular-se i tornar-se despòtic. La desconfiança amb un poder que s’autolimita a si mateix, de forma espontània, forma part de la tradició llibertària. I aquesta desconfiança, precisament, està també present en les admonicions de Montesquieu sobre el poder absolut.

Els barcelonins mai hem estat mers espectadors. Quan feia falta, sempre hem estat disposats a movilitzar-nos. I el Govern de la capital ha d’esforçar-se en estar a la seva alçada. Hem començat a moure fitxa. I encara n’ha de moure moltes més. No hem vingut per figurar a les fotos. Ni a que la maquinària institucional ens faci un rentat de memòria i se’ns oblidi d’on venim. Hem vingut a transformar la societat. Ahir, per exemple, vam presentar dos mocions en el ple de l’Ajuntament. Una per acabar amb la derogació de la Llei Mordassa. L’altra destinada a frenar l’ingrés a presó dels vuit condemnats del 15-M per la seva presència a la concentració d’ Aturem el Parlament del 2011. I avui, tornarem a estar en l’enèsima gran mobilització ciutadana pel tancament definitiu del CIE de la Zona Franca. El 24 de maig de l’any passat vam dir que portaríem els anhels del carrer a les institucions. Aquest és el nostre compromís.

Barcelona no és una ciutat submisa. Es la ciutat heretada, exigent i desafiant. La que no abaixa el cap i diu “no” a la guerra. La que exigeix “papers per tothom” i clama indignada en les places. La que té un govern que vol instaurar un “mai més” per evitar espais de barbàrie a la ciutat. El Govern de l’Estat ha d’escoltar, i respectar, aquest clam que ve de les institucions. De l’ajuntament i del Parlament. Que ve dels veïns i veïnes, d’experts i associacions de drets humans. De tots aquells que surten al carrer, any darrera any, a expressar la vergonya de conviure amb uns murs indignes d’exclusió social i construïts contra la voluntat dels ciutadans.

En realitat, aquesta apel·lació no és una crida a la bona voluntat a l’Executiu espanyol. Es una exigència de respecte. De respecte als drets humans. Però també de respecte a la nostra pròpia sobirania. Ho diem amb humilitat, però també amb la rotunditat que ens dóna governar la capital del país. No podem tolerar -després de 10 anys de casos d’extrema gravetat- la persistent vulneració de drets fonamentals. No ens podem quedar de braços creuats, impacientes. Per això hem mogut fitxa. A arrel de la pressió ciutadana, organitzada al voltant de la plataforma Tancarem el CIE, hem fet passos decisius per garantir que cap persona sigui identificada i detinguda per qüestions racials. O privada de llibertat pel sol fet de trobar-se en situació administrativa irregular. Per aquest motiu, hem donat indicacions a la Guàrdia Urbana i a tots els cossos policials que actuen a Barcelona per evitar qualsevol identificació basada en el perfil racial. Ni els prejudicis ni els estigmes ens ajuden a construir una ciutat igualitària, diversa i mestissa com és Barcelona.

Cal recordar, per últim, que Barcelona tampoc és una ciutat desmemoriada. A la llum d’aquest relat té més sentit que mai mantenir els ulls oberts i viva la memòria de totes les víctimes de la barbàrie. Les víctimes del present. Com les que perden la vida a les costes del Mediterrani. O com les privades de llibertat en condicions indignes per una simple falta administrativa i deportades després a 30 graus sota zero. Però també, les víctimes del passat. Com les que descansen en les fosses de la repressió franquista. O les que van esdevenir cendra fa més de 70 anys en els crematoris de la banalitat. Com deia aquest dijous l’alcaldessa Ada Colau en el Dia Internacional de les Víctimes de l’Holocaust, el seu record és el millor antídot contra el ressorgiment dels vells fantasmes del passat. Han de ser un senyal d’alarma que ens adverteixen del risc de naufragi del millor legat europeu de justícia i fraternitat.

Precisament, un 30 de gener de fa 78 anys vam viure un dels episodis més negres de la nostra història. En un dels seus racons més íntims de Barcelona, a la plaça de Sant Felip Neri, l’aviació de Mussolini va bombardejar sense escrúpols una guarderia infantil. També l’eco d’aquells infants assassinats pel feixisme ressona avui pels carrers de la nostra ciutat. Ens exigeixen dignitat, veritat i memòria. Que arribem fins al final en la investigació criminal en la que l’Ajuntament s’ha personat com a part perjudicada. I ens recorden, com deia Marcuse, que “ oblidar el sofriment del passat és oblidar les forces que el van provocar sense derrotar aquestes mateixes forces”. Contra la rendició del temps, aixi, exigim la restauració d’un imperatiu ètic que prové de tots aquests llocs de memòria ferida. Mai més Auschwitz. Mai més morrions ni bocs expiatoris. Mai més bombes. Mai més CIEs.

Que un jurado absuelva a quien dispara dos veces y a bocajarro a una persona desarmada que pretendía robar a sus pudientes suegros refleja, ciertamente, una errónea comprensión de los requisitos técnicos de la legítima defensa. Pero expresa, sobre todo, una fuerte identificación social con valores como la defensa de la propiedad privada, la familia, la respetabilidad de las clases acomodadas o el carácter siempre amenazante de ciertos extranjeros. Difícilmente puede negarse, así, el peso de prejuicios o estereotipos en este tipo de casos. Basta recordar, por ejemplo, famosos veredictos como la absolución de unos policías de Los Angeles que habían apaleado a un negro o la injusta condena de Dolores Vázquez, cuya condición sexual no paso inadvertida para el jurado.

Esta identificación no se produce de manera espontánea. Es el producto de un férreo consenso mediático difundido de manera machacona, día a día, y que condiciona lo que resulta aceptable y lo que no. Este consenso conservador, más duro con el pobre que con el rico, con el extranjero que con el autóctono, en la defensa de lo propio a cualquier precio, influye decisivamente en el juicio de los ciudadanos de a pie. Pero también en las decisiones de jueces, fiscales y otros operadores jurídicos que, más allá de este caso puntual, no dejan de expresar valores similares e incluso más rígidos.

Que en el caso Tous un grupo de legos haya adoptado una decisión difícilmente aceptable para un jurista profesional no debería servir ni para absolver la cultura conservadora de dichos juristas ni para negar las potencialidades democratizadoras del jurado. Un análisis empírico de las decisiones judiciales en diversos ámbitos, por el contrario, muestra que a pesar de su supuesta independencia y formación especializada, los jueces no están libres de prejuicios clasistas o de otra índole. Es más, muchas de sus decisiones, amparadas por la legitimidad de la “técnica”, son más irrazonables que las alcanzadas por muchos jurados dotados de sentido común.

A la luz de estos elementos, las enseñanzas que arroja el caso Tous deberían situarse en su punto justo. Que la institución del jurado debe mejorar en la selección de sus miembros, de las preguntas y de la información de que disponen o del tipo de delitos sobre los que deberían intervenir, es indudable. Una genuina democratización de la justicia, en todo caso, no se agota en más y mejores jurados. Exige un cuestionamiento profundo de los prejuicios económicos y culturales con los que opera. Sino no se tocan esos resortes, toda discusión aislada a favor o en contra del jurado está destinada a ser una trampa. O lo que es peor, un distractor del debate esencial acerca del sentido democrático y garantista de la justicia como instrumento de tutela del más débil y de remoción de la impunidad del más fuerte.