De vegades les bales tenen trajectòries especialment controvertides. La bala de la discòrdia que als EUA el 1963 va matar el president Kennedy és, tal vegada, la més famosa. Tant que la polèmica encara segueix viva. A Catalunya un objecte volador, durant els disturbis posteriors a la victòria de la selecció espanyola, va impactar en l’abdomen del cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Xavier Vilaró.

El comandament policial fou ingressat a l’UCI i sotmès a una complicada operació en la qual li van extirpar la melsa. Durant cinc dies, l’Ajuntament va ocultar l’incident i això va donar peu a multitud de conjectures. Una polèmica preestiuenca amb tots els ingredients d’un fulletó: querelles contra els cronistes, pugnes inflamades entre partits i detectius i meuques incloses. I és que encobrir o silenciar alguna informació incomoda per part dels poders públics gairebé sempre minva la credibilitat, fins i tot en una societat democràtica, de les versions oficials.

El major atemptat terrorista perpetrat en territori europeu, el 11-M, i l’ocultació durant tres dies de la seva autoria per part del govern del PP encara és a la memòria col•lectiva d’una ciutadania que va haver de reivindicar al carrer el seu dret legítim a saber.

En el cas Vilaró, al final se’ns va dir que el misteriós objecte volador era, ni més ni menys, un projectil de goma disparat per la pròpia policia catalana. O sigui, una espècie de bala perduda del foc amic. Més enllà de tot el rebombori mediàtic i la major o menor consistència de la versió oficial, persisteix un interrogant sense respondre: per quin motiu es podria voler sostreure al coneixement de l’opinió pública un esdeveniment tan singular?

El comandament policial no es va amagar darrere subterfugis o dispenses acovardides. Va assegurar que ho va fer –i ho tornaria fer– “per lleialtat al sistema”. Un vassallatge que es deu més a interessos corporatius que a un sistema definit com democràtic i de dret. La portaveu municipal, Assumpta Escarp, en canvi, va al·ludir al respecte a la “intimitat” de l’afectat que, no obstant, no era un agent qualsevol, sinó el propi cap policial de la Guàrdia Urbana de servei i en exercici d’una funció publica.

Aquests arguments semblen obeir més aviat a una vella temptació predemocràtica que pretén excloure les actuacions policials de la crítica i el debat polític. El dret a la informació i a la veritat fou ràpidament sacrificat per un discutible sentit de raó d’Estat. Això resulta especialment greu quan la pròpia identitat de la víctima –el comandament que codirigia el dispositiu policial– dissipa qualsevol dubte sobre l’arbitrarietat i el descontrol que va presidir l’actuació. La qüestió central de la controvèrsia, no obstant això, hauria de ser una altra: ¿resulta admissible l’ús d’uns projectils que poden superar els 250 quilòmetres per hora i que amenacen greument la integritat física, no ja del cap de la policia, sinó de qualsevol persona?

Les associacions de drets humans porten temps reclamant un debat ampli sobre l’ús d’aquesta i altres armes policials. El 2005 l’ús no autoritzat de les porres extensibles per part de la Guàrdia Civil va causar la mort d’un agricultor a la caserna de Roquetas de Mar. Dos anys més tard, algunes unitats dels Mossos van adquirir les temibles pistoles Taser, que havien causat desenes de morts en el continent nord-americà, com la d’un polonès en un aeroport canadenc. El mateix any va entrar en escena el punxó anomenat Kubotan, utilitzat sense autorització pels antidisturbis catalans en el cos a cos d’una manifestació a Barcelona.

Els riscos d’aquests ginys són evidents. Instruccions internes recents –la 4/2008 i la 5/2008– aprovades pel govern català ja han prohibit el Kubotan i la pistola elèctrica. En el cas de les escopetes antiavalots i les pilotes de goma, el balanç del darrer any a l’Estat espanyol és preocupant: 60 persones hospitalitzades i 4 que han perdut un ull. Els seus efectes fins i tot poden ser letals, com ho ha sigut en diverses ocasions. En la majoria dels països europeus ja estan prohibides i s’han substituït per mètodes a priori menys contundents. En l’Estat espanyol, en canvi, encara avui formen part de l’equip reglamentari de les unitats antidisturbis dels cossos policials estatals i autonòmics.

Res d’això té que veure amb ideal normatiu d’un Estat de dret en què la gestió de l’ordre públic exigeix un ús estrictament regulat i controlat de la força. A més del desplegament dels mitjans o tècniques dissuasius que siguin el menys lesives possible. La lleialtat al sistema, o si és prefereix, als principis que el sistema assegura defensar, exigeixen no tancar en fals incidents com el de Xavier Vilaró. Ell ha estat, segurament, la víctima més insigne d’una pilota de goma. Esperem que sigui la darrera.

A Carles Guillot