El moviment dels indignats ha posat en evidència les escasses credencials democràtiques de moltes institucions estatals i autonòmiques. La Junta Electoral Central va ser incapaç de distingir les activitats de proselitisme partidista d’un legítim i innovador exercici del dret a la manifestació i a la llibertat d’expressió. Per la seva banda, el conseller d’Interior, Felip Puig, sembla haver confós el suport electoral rebut pel seu partit amb una carta blanca per netejar tot reclam ciutadà que no es pugui reconduir als mecanismes electorals posats en marxa cada quatre anys.

Durant les últimes setmanes, la plaça de Catalunya havia recuperat una de les funcions originals de la plaça pública: ser un espai on la població pot parlar, trobar-se i expressar-se, tot generant noves formes de convivència ciutadana. Tal com diferents sindicats policials i els mateixos serveis municipals de neteja havien reconegut, l’actuació dels acampats en el manteniment de l’espai públic havia estat exemplar. Això explica que l’operació preventiva ordenada pel conseller Puig hagi resultat, a més de desproporcionada, ridícula, i hagi posat en relleu l’extrema feblesa d’alguns discursos de tolerància zero amb tot el que sigui dissidència més enllà de les institucions. I més després de constatar la capacitat dels acampats per evitar, amb un mur humà, l’extensió dels incidents futbolístics a la plaça.

Entre els nombrosos efectes personals confiscats als acampats n’hi havia alguns de tan perillosos com ara tendes de campanya, ordinadors, cartells, entrepans i firmes. L’actuació, feta amb el suposat objectiu de garantir la seguretat, es va saldar amb 121 ferits, sis de gravetat. I si el desenllaç final no va ser pitjor, va ser gràcies a la resistència pacífica d’una gent que, tot i exercir drets constitucionals i estatutaris fonamentals, va tenir la valentia de respondre amb clavells a les càrregues policials.

L’ 1 de Maig, en un moment en què els bancs multiplicaven els seus beneficis i l’atur juvenil sobrepassava el 40%, Puig va prometre que “tensaria la llei fins allà on està permès i una mica més” per desenvolupar la seva tasca. La irresponsabilitat i la manca de realisme d’aquesta filosofia no van trigar a manifestar-se. Una qüestió de simple neteja de l’espai públic, que es podria haver resolt amb diàleg i mediació, va esdevenir un problema d’ordre públic. La “policia del país”, rebutjada per manifestants pacífics, es va veure exposada a una forta deslegitimació. I el Govern va acabar projectant una concepció de l’Estat de dret més pròpia de l’home de la porra caricaturitzat al Polònia que d’un conseller obligat a respectar la legalitat vigent.

Unes institucions més intel·ligents haurien entès fa temps que darrere d’aquesta interpel·lació batega alguna cosa més que una simple protesta juvenil a la qual es pugui escombrar a cops de porra. Amb la seva arrogància, per contra, han mostrat la seva incapacitat d’entendre que una democràcia genuïna no es pot reduir a una cita electoral que deixa fora moltes reivindicacions i punts de vista. Educar-les en aquests valors serà, potser, una de les principals tasques de “salubritat i d’higiene pública” que els moviments ciutadans i populars tindran per davant en aquests turbulents temps de crisi.