Assassins de raons

octubre 18th, 201612:54 @

0


Vuit bales a Sants. Dia divuit d’octubre de 1971. Vuit bales de la policia franquista segaren, avui fa 45 anys, la vida d’Antonio Ruiz Villalba. Era un jove treballador. Fou assassinat en el desallotjament de la factoria SEAT de Zona Franca. Estava ocupada pels treballadors en vaga. Lluitaven per la llibertat sindical i la readmissió d’uns acomiadats. La policia anava a peu i a cavall. No va dubtar a utilitzar pistoles i gasos lacrimògens. Tenia el gallet fàcil. Era l’època dels “grisos”. I de la temible brigada politico-social sota les ordres dels germans Creix. L’enterrament de l’Antonio va haver de ser pràcticament en secret. Una vergonya.

La història d’Antonio és la història de milers de dones i homes anònims d’aquest país. Dels qui van aixecar ciutats com Barcelona amb gran esforç i sacrifici. Molts d’ells venien d’Andalusia, d’Aragó, Extremadura o Galícia. Gent honrada del comú, del moviment obrer, que no surt en els llibres de la història oficial. Gent que ens han ensenyat el camí. Que ens recorda que els drets no es regalen, es conquereixen. Gent que són un exemple de coratge i dignitat. Que va arriscar la seva vida i la seva llibertat. Gent com el Manuel Fernández Márquez, assassinat també a la vaga de la tèrmica del Besós dos anys després. Gent com el Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo o Bienvenido Pereda. Tots ells sindicalistes assassinats també el 1976 en l’interior d’una església de Gazteiz-Victoria. La policia, llavors, la dirigia el franquista Fraga Iribarne. Sí, Fraga, el ministre de la “calle es mia” i fundador del partit que ha guanyat les darreres eleccions generals. La mateixa nit d’aquella massacre, Lluis Llach componia una de les seves cançons insígnies. L’èpica, Campanades a mort. Un crit de ràbia que impugnava la transició amb aires de simfonia religiosa. “Assassins!!! Assassins de raons!!!, assassins de vides!!! Que mai, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.
Ningú com Lluis Llach per expressar el dolor que sentim quan recordem avui a l’Antonio i altres sindicalistes assassinats. O quan recordem a Salvador Puig Antic, executat cruelment tres anys després, amb la seva cançó “I si canto trist”. Tots són crits d’indignació per trencar les cotilles de la impunitat. Ningú com els poetes per alçar paraules contra els qui organitzen la falsificació i el silenci històric. “Aquesta ciutat vol la pau, però no l’oblit” escrivia Màrius Torres. I el poeta argentí Juan Gelman, pare d’un desaparegut, recordava que les “comissions de l’oblit tenen recursos i coneixen el seu treball”. No ens emboliquem en estèrils disputes entre antifranquistes. El veritable enemic de Catalunya és l’oblit. I aquells que volen promoure la seva impunitat. Com antídot, cal organitzar la memòria. Fer-nos dignes del llegat que prové de l’Antonio. De la seva lluita. El llegat que prové de tots aquells assassinats per defensar les seves idees.

 

A Antonio Ruiz Villalba el va assassinar la policia franquista, és cert. Es l’actual règim sorgit de la transició, però, qui el manté aquest fet impune. Una línia de continuïtat que va d’un mesquí passat a un present encobridor. No podem quedar-nos de braços plegats.

No podem ser còmplices impassibles d’aquest estigma inesborrable de la història del nostre país. Cal denunciar-ho i combatre’l. Des de la institució, com ha fet el Parlament català amb una llei valenta per anul·lar els consells de guerra. Però també des del carrer. I davant dels tribunals, com hem fet des de l’Ajuntament de Barcelona. Mentre aquests crims no es reparin són crims actuals que ens interpel·len. No els podem ocultar en foscos magatzems. Cal explicar-los. Exposar-los als ulls de tothom. No és còmode tornar a veure símbols del franquisme al carrer. Encara que siguin decapitats, pel seu escarni i en una exposició temporal. Més incòmode és, no obstant això, viure en un Estat que tolera la impunitat d’aquell règim. Contra la rendició del temps, recordem que oblidar la seva impunitat –com deia Marcuse- és oblidar les forces que la van provocar sense derrotar aquelles mateixes forces.