Corrupció i PDeCAT

maig 22nd, 20175:15 @

0


El judici del cas Palau ha suposat un autèntic terratrèmol polític. Des d’alguns àmbits s’ha intentat presentar com l’enèsima agressió contra el nacionalisme català. I s’ha cridat a tancar files. Des d’altres, en canvi, com una prova del seu caràcter intrínsecament corrupte. Ni una ni l’altra, però, són interpretacions versemblants. El fenomen de la corrupció no té res a veure amb el procés sobiranista. No és tampoc una ocurrència pèrfida del PP, al marge de certs muntatges com el sofert per l’exalcalde Trias. Les trames corruptes existeixen. I s’han alimentat durant dècades de la promiscuïtat entre el món polític i econòmic d’un règim caduc. Que aflorin ara, això sí, sembla obeir a la seva descomposició. I al fet que el partit de Mas s’hagi sumat a les files independentistes. Els governs de Madrid han perdut un soci clau i han trencat els acords de mútua protecció.

Des que es va erigir en les noves sigles convergents, el PDeCAT ha volgut marcar distàncies amb les velles rèmores del passat. Desempallegar-se d’elles, però, no és una operació tan senzilla. La forma d’abordar el cas del Palau n’és una bona prova. El govern va descartar inculpar CDC, malgrat les evidències incriminatòries vistes en el judici. I quan l’Ajuntament ho ha exigit, s’ha mostrat molest. La portaveu Munté ho ha tractat com una maniobra “frívola”, “deshonesta”, per polititzar la justícia i el Palau. Apuntar als altres és una estratègia eficaç per eludir responsabilitats. Qui ha utilitzat en benefici propi el Palau, de fet, ha estat el partit de Mas. Primer com a tapadora per presumptament finançar-se il·legalment. I ara, com a estratègia per encobrir-ho. Per evitar, per exemple, que se li reclami els 6,6 milions presumptament desviats cap a les seves butxaques. La seva presència, i capacitat d’influència, en els seus òrgans de govern ha estat decisòria. Es produeix, així, un clar conflicte d’interessos. Qui ha de retre comptes del desfalc pertany al mateix govern de la institució saquejada. És comprensible que un acusat no col·labori amb la justícia. O que faci els possibles per esquivar una condemna. Quan s’ocupen institucions públiques, per contra, no poden primar els propis interessos per sobre dels generals. O dels perjudicats que, davant una hipotètica condemna, han de poder rescabalar-se.

Exercir l’acusació no és polititzar la justícia. És fer valdre un dret. I un compromís d’higiene democràtica. El Consorci del Palau i la Diputació de Barcelona ho feien abans del 2011 i el 2015, respectivament. Les victòries de CiU i de Junts pel Sí són les que van propiciar el canvi. Es va imposar, llavors, un criteri polític per sobre del jurídic. Tampoc és una simple “dèria” dels comuns. Entitats ciutadanes com la FAVB fa anys que ho reclamen. En una votació històrica, el Parlament també s’hi ha sumat. L’oposició en bloc i una part del govern (ERC, Demòcrates i alguns independents) van instar l’executiu de Puigdemont a tornar a exercir l’acusació. Aquest mandat del màxim òrgan de representació del poble català es pot obviar. O fer-se efectiu, com recordava el diputat Salellas, en la propera votació del Consorci. És una oportunitat del govern de Junts pel Sí i del PP per dissipar dubtes sobre la seva honestedat. El primer pot demostrar que qui mana no és ja la vella Convergència. I el segon, que l’absència de l’executiu central en l’anterior reunió no obeeix a un simple intercanvi de cromos. O a una reedició d’antics pactes per buscar noves formes d’impunitat.

La decisió no és fàcil. No s’està demanant al PDeCAT, però, que oblidi qui és i d’on ve. Se li demana un acte de responsabilitat en defensa del país. I dels milers de militants i simpatitzants que confien en la seva refundació. No fer-ho comportarà conseqüències. Els 6,6 milions poden acabar, en comptes del Palau, a les arques estatals. També pot ser motiu de desil·lusió entre qui fa bandera d’un “país net” en el procés d’emancipació nacional. Quan es compleixen just sis anys del 15-M, s’ha d’exigir no abaixar la guàrdia. I posar fi a les inèrcies del pujolisme com a sistema de poder que tendia a confondre el país amb el partit i la família. Amb la corrupció no hi ha mitges tintes. O s’està a favor de qui l’ha practicat o s’està a favor de qui l’ha sofert. La corrupció és un mal endèmic que destrueix la democràcia. Davant d’ella, no es pot mirar cap a l’altra banda. Qui busca la seva impunitat, en efecte, és tan responsable com qui la provoca.

Etiquetes:  , ,